Crítica teatral
Cultura Teatre 08/03/2023

El brillant comiat de Dagoll Dagom al Poliorama

'L'alegria que passa' és del millor que la companyia ha ofert els últims anys

2 min
Dagoll Dagom presenta L’alegria que passa el seu últim musical
  • Teatre Poliorama (fins al maig)

Dagoll Dagom abaixa la persiana amb una creació musical dirigida per Marc Rosich que al nostre entendre és del millor que la companyia ha ofert els últims anys. I ho és per la bona feina del director a l’hora de construir una dramatúrgia a partir de l’obra de Santiago Rusiñol que dona títol a la proposta. També per l’encert en el càsting dels intèrprets, la música i la direcció musical d’Andreu Gallén –que barreja estils, des de la música electrònica a l’acústica– i les enèrgiques i vibrants coreografies d’Ariadna Peya. Només cal ser gran per recordar la dificultat que la companyia va tenir als inicis per reclutar actors cantants i viceversa. Doncs els d’ara no sols actuen i canten, sinó que també ballen (i com ballen!) i tenen formació musical per tocar el piano o la guitarra. Acompanya el jove elenc una Àngels Gonyalons en plena forma que interpreta dos papers (el de l’alcalde i el del clown) amb autoritat i presència. Per a ella és una de les cançons amb més atractiu (Ocells de fang) i és ella qui s’endú els aplaudiments espontanis sigui cantant, ballant o fent teatre. 

De Rusiñol no en queda gaire, a la funció, més enllà del títol i l’anècdota amb què l’artista confrontava la prosa grisa del poble amb el delit poètic de la bohèmia. Rusiñol mostrava com l’arribada d’una companyia d’artistes ambulants alterava la vida d’un poble indiferent, vulgar i ensopit regit per un alcalde autocràtic. En particular, la vida del fill de l’alcalde (Pau Oliver) compromès amb una noia del poble (Júlia Genís), però que cau rendit als peus de la bella Zaira (Mariona Castillo). A partir d’aquesta anècdota, Rosich imagina un poble gairebé de faula, així com els personatges que l’habiten, defugint qualsevol realisme o costumisme. Introdueix a més dos elements importants. Un és el de la lluita de classes de la mà d’un jove revolucionari (excel·lent Eloi Gómez que obre la funció amb una bellíssima cançó) i s’enfronta a l’alcalde que, a més, és el propietari de l'única empresa del poble. L’altre fa el destí final de les dues dones de l’affaire sentimental molt més d'acord amb els temps que vivim. Tant l’intemporal i lúdic vestuari (Albert Pasqual) com els maquillatges atrevits (Claudia de Anta) apuntalen les textures de faula d’aquest brillant comiat d’una gran companyia de teatre musical.

stats