Crítica de teatre
Cultura  /  Teatre 30/04/2022

La desil·lusió i el desconcert, en un espectacle d'un autor anti-Putin

'Abraçades insuportablement llargues', d'Ivan Viripàiev, és un exercici teatral interessant amb una cuidada posada en escena

2 min
Un moment de l'espectacle 'Abraçades insuportablement llargues'

'Abraçades insuportablement llargues'

Biblioteca de Catalunya. Fins al 29 de maig del 2022

Abraçades insuportablement llargues és una faula poètica metafòricament nihilista d’Ivan Viripàiev, un dels més cobejats autors contemporanis nascuts a Rússia però recentment nacionalitzat polonès , contrari a Putin i que ha destinat tota la recaptació dels drets d’autor de les seves obres als teatres russos als refugiats ucraïnesos. Els quatre protagonistes de l’obra de Viripàiev no valoren la vida. Molt al contrari. Han superat els trenta anys però no han accedit a la maduresa. Una d’elles aspira al paradís (el cel?), que òbviament no sap què és, i els altres tres viuen el neguit de la inconsistència vital, de la manca d’objectius amb un desconcert absolut. I sigui per l’abús de l’alcohol o per alienació mental transitòria, o per les dues coses, assumiran que l'única solució és el camí cap al no-res. Són fills de la societat líquida en la qual tots els lligams són fràgils i provisionals. El text circula per un aparent realisme trencat per misterioses distorsions paradoxals que el situen en un territori líric. "Això no és vida", diuen ells. La vida rau en una altra dimensió i per arribar-hi cal travessar l’infern, diu la veu de l’univers, o la d’un dofí.

Malgrat la trivialitat dels personatges, el text amb la fluida traducció de Miquel Cabal destil·la una indubtable bellesa literària en el marc d’una introspectiva poètica del jo a través del recorregut del moment vital de Charlie, Monica, Krystof i Amy. Viuen a Nova York tot i que la majoria provenen d’Europa i el seu perfil certament quadra amb un bon nombre de ciutadans, molt més resignats, això sí. Ells ens expliquen majoritàriament en tercera persona el seu deambular físic i emocional, la seva lluita interior pràcticament sense interactuar. Són ànimes solitàries en un garatge d’il·lusions desconegudes. 

L'espectacle és un interessant exercici teatral que salva l’explícita narrativitat de la forma. Ho fa gràcies a una cuidada i portentosa posada en escena de Ferran Utzet embolcallada per les projeccions futuristes i per la música en directe d’una guitarra elèctrica (Jordi Busquets). I també, esclar, per l’esplèndida interpretació de Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat i Joan Solé, entre la neutralitat de la narració i la força dramàtica del dolor. 

stats