Teatre
Cultura  /  Teatre 02/10/2022

Jordi Bosch: "La ficció a TV3 està molt sota mínims"

Actor, estrena 'Golfus de Roma'

4 min
Jordi Bosch fotografiat al Teatre Condal

BarcelonaAmb més de quatre dècades de trajectòria a l'esquena, Jordi Bosch (Mataró, 1956) és un dels intèrprets més polièdrics de l'escena catalana. Després de diverses temporades centrant-se en projectes més dramàtics, ara entoma un repte de grans dimensions amb la comèdia Golfus de Roma. Es tracta d'una gran producció amb Bosch com a protagonista, música en directe i més de 20 intèrprets a escena que encarnen una troupe de circ esbojarrada i especialitzada a provocar embolics. L'espectacle, que es representa en català per primera vegada a Barcelona, està dirigit per Daniel Anglès i es pot veure al Teatre Condal.

Carlos Latre va protagonitzar Golfus de Roma la temporada passada a Madrid. Ara la producció arriba a Catalunya en català. Com li va arribar la proposta?

— Volien portar-lo a Barcelona, però Carlos Latre no el podia fer. Van buscar una alternativa i em van fer la proposta. Era molt llaminera, és un títol que conec des dels anys 60. Per als que ens agrada molt l’humor, Golfus de Roma és una pel·lícula de referència. I té una música espectacular de Stephen Sondheim. No podia dir que no.

Feia temps que no feia comèdia. La trobava a faltar?

— Sempre la trobo a faltar. Al drama la transmissió cap al públic es nota amb els silencis, la tensió, la intensitat. La comèdia té l’efecte ping-pong, els riures són ràpids i van escalant. Un gag està ben construït quan al final la gent riu. Si no és que no funciona, la culpa no la té mai el públic. Al Golfus hi ha tota l’herència del teatre de vodevil i de la Comedia dell’Arte. Els protagonistes són una companyia de circ, té un ritme molt picat. Aquest retorn dels espectadors cap a l'escenari, quan s’ho estan passant tan bé, és molt higiènic. El públic surt del teatre trobant-se molt bé, i això m'agrada molt.

Fa temps que no el veiem a TV3. Ha aparcat les sèries?

— No, això són les ofertes. Com a intèrpret, per a mi la feina és teatre, cinema i televisió, sense escapçar-ne cap. Si de cas ja t’escapçarà la trajectòria. A vegades vols fer més teatre, per exemple, però no et criden.

Pot triar els projectes que fa?

— Sí, però tampoc et pensis que cada temporada tinc molts projectes. En la carrera de l’actor et van passant possibilitats per davant. Si t’hi enganxes et portaran cap a un cantó o cap a un altre. Això ha estat la història de la meva carrera i la de la vida de qualsevol.

Com gestiona l’exposició pública intrínseca en la feina dels intèrprets?

— Com que estem més a l’aparador sembla que siguem més emblemàtics, però en realitat a tots ens passa el mateix. La gent és molt amable i cordial. Aquesta faceta més pública ens l’ha donat molt la tele. Si no hi hagués TV3, amb el teatre sol no n'hi hauria prou, només ens ve a veure una minoria. La prova és que quan fa temps que no surts a la tele la gent et mira, però no t’acaba de reconèixer.

Com veu TV3 ara?

— Estem esperant aquest nou rebombori que està passant per dins, a veure per on va. De moment no anava gaire bé. La ficció a TV3 està molt sota mínims. Totes les plataformes estan aguantant gràcies a la ficció. Veure que de cop algú no aposta per la ficció d’aquí és una llàstima. A veure si realment arrenca.

Les plataformes audiovisuals són un salvavides per al sector?

— Amb el temps ha passat que els ritmes del teatre i de la imatge són molt diferents. Els teatres es programen a un any vista, i els actors agafen un compromís. L’audiovisual treballa amb tres o quatre mesos de marge. Quan t’arriba una proposta, si tens teatre no la pots agafar. Fa quinze o vint anys al matí podíem fer la sèrie i a la tarda assajar teatre. Ara els rodatges de les sèries ja són com al cinema, de 12 o 14 hores, que no et deixen fer res més.

Quin ha estat el sacrifici més difícil de la seva carrera?

— A mesura que et vas fent gran t’adones de l’energia que demana aquesta feina. En faré 66 a finals d’any. L’energia ja no és la d’abans, però el cap i la il·lusió em segueixen acompanyant. M’adono que l’edat em va dient: “Tranquil, tranquil”. Va lligat amb l’edat i amb les ganes de reposar una mica. És el que toca. Ara entenc per què hi ha una edat de jubilació. 

Ha pensat a retirar-se?

— Mentre m’acompanyi el cap i el físic, retirar-se és dur. Normalment, és una feina que ella mateixa et va dient que ho deixis: quan la memòria ja no tira o t’has d’asseure cada dos per tres perquè l’esquena no aguanta. Però trobar-te en plenes facultats i dir que te'n vas, costa.

Un dels seus fills, el Marc, es dedica al món de la interpretació. Com ho heu portat a casa?

— Va ser una sorpresa important. No ens ho esperàvem. Des de dins penses, Mare de Déu! Sé com de dur és i les dificultats que hi ha, i m’agradaria poder-les-hi estalviar. Però ell ho tenia clar, així que endavant. Quan jo vaig dir als meus pares que volia ser actor es van quedar de pedra. En aquell moment no hi havia res de teatre. Ells em van dir que si era el que jo volia, tenia el seu suport. Em van donar una lliçó, ara em toca a mi.

stats