On són les 'Donetes'? Sense notícies de Louisa May Alcott

Quan un autor adapta una obra clàssica o molt coneguda i avisa que el que ha fet és una "versió lliure o molt lliure" cal anar amb compte perquè sol ser una excusa per fer una obra aliena a l’original però aprofitant el seu ressò universal. Molt em sembla que aquest és el cas de la desafortunada versió que Lucia del Greco ha estrenat al Lliure de Gràcia sobre el clàssic Donetes, de Louisa May Alcott (1868).

Del Greco es va donar a conèixer amb una interessant proposta sobre el gens fàcil teatre de Caryl Churchill a El desig del cor (Tantarantana, 2022). Va provocar l’enuig de David Plana pels canvis introduïts en el seu text original d'Els encantats (Sala Beckett, 2023) i amb Pura passió, adaptació del relat de la premi Nobel Annie Ernaux, va guanyar el 2024 el Premi de la Crítica al millor espectacle de petit format i a l’espai sonor (Teatre Akadèmia, 2024). Amb Little women volia acostar a la contemporaneïtat la vida de les quatre adolescents protagonistes de Donetes i defensar el seu esperit de volar lliures del jou social.

Tot i que en el programa de mà figuren els noms de les actrius amb els personatges que interpreten, en escena són difícils de diferenciar perquè, a més, es vesteixen i es maquillen igual. No veiem la Meg, la Jo, la Beth i l'Amy sinó quatre titelles tancades en caixes de metacrilat, quatre strippers d’un possible peep show a les quals Del Greco manipula al seu aire. Marionetes infantilitzades a qui el jove Laurie segueix i observa, mentre parla inexplicablement en anglès (sense cap sobretitulació), i amb la figura de la mare, March, que canta i deambula sense sentit pels passadissos entre les caixes.

De l’original de Louisa May Alcott en queda el títol i un grapat de frases monologades sense sentit dramatúrgic, on s’hi sobreposa una instal·lació audiovisual que, malgrat el seu atractiu inicial, no triga a resultar redundant i teatralment estèril. Potser la directora té molt clar el que volia dir i com dir-ho, però el resultat és decebedor i destil·la menyspreu per a la recepció –"En català!", va cridar un espectador al final– que els pocs i tímids aplaudiments de l'estrena van fer ben evident. Salvant els aspectes visuals assenyalats, així com l’espai sonor, resulta trist veure tan bones actrius sotmeses a un joc de nines perdudes en un malson dispers.