Cultura 24/12/2012

Teresa Pàmies, l'última veu de l'exili català (13/03/2012)

L'obra de Pàmies dóna testimoni de la Guerra Civil, la clandestinitat i l'exili a partir de llibres com 'Quan érem capitans', 'Testament a Praga' i 'Jardí enfonsat'

Jordi Nopca
1 min
LA DONA I LA LITERATURA  Teresa Pàmies l'any 2001, quan va guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Va ser la segona dona que el va rebre.

BarcelonaLa carrera literària de Teresa Pàmies (1919–2012) és indestriable del seu compromís polític, que va marcar la seva vida. Filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies, Teresa va ingressar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) el 1937, on va tenir un paper actiu des de la direcció. Amb 20 anys, l'any 1939 es va exiliar a França, després va passar per Cuba i la República Dominicana, i es va establir a Cuba. Fins llavors havia sigut autodidacta: finalment va estudiar Periodisme. El 1947 va tornar a Europa, en concret a Praga, on va treballar a la ràdio, en emissions en català i castellà. També va col·laborar a 'Serra d'Or' i 'Oriflama' des de l'exili. Es va casar amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. La seva relació la va descriure a 'Amor clandestí' (1976). Va tenir cinc fills, entre els quals hi ha el també escriptor Sergi Pàmies.

El 1971 va tornar a Catalunya i es va abocar a la literatura. El 1970 havia escrit amb el seu pare una de les seves obres més reconegudes, 'Testament a Praga', que va ser premi Josep Pla de narrativa (1971) i Crítica Serra d'Or de prosa narrativa (1972). Des de llavors, i fins a l'última obra, l'assaig 'Ràdio Pirenaica' (2007), les seves obres –novel·les, assaigs i narrativa– són títols que retraten la història i la seva trajectòria: 'Quan érem capitans' (1974), 'Gent del meu exili' (1975), 'Dona de pres' (1975), 'Jardí enfonsat' (1992) i 'La filla del Gudari' (1997), entre d'altres.

stats