Tocats per l'ukelele
BARCELONAL'ukelele té una mica de mala fama com a instrument perquè serveix per tocar fàcilment acords", explica Rolf Bäcker, doctor en musicologia per la Universitat de Colònia i professor de l'Esmuc. Bäcker recorda que fa anys es comentava que si Marilyn Monroe podia tocar-lo, és que no té gaire valor. L'actriu nord-americana va ser una de les popularitzadores involuntàries de l'ukelele gràcies a la pel·lícula Ningú no és perfecte (Billy Wilder, 1959), però ni ella era ximple ni l'instrument mereix ser arraconat en el calaix de les joguines simpàtiques. Com diu Bäcker, també "hi ha improvisadors de jazz que fan puntejos virtuosos amb l'ukelele".
Aquest petit instrument de quatre cordes d'origen portuguès però impulsat des de Hawaii és present a la música popular occidental des de principis del segle XX. De tant en tant experimenta brots de popularitat, com el que viu a casa nostra des de fa uns cinc anys. Només en els últims mesos, l'ukelele sona en discos d'artistes i grups tan diferents com The Free Fall Band, Menaix a Truà, Eduard Iniesta i el cantautor Altisent. I tirant una mica enrere, és present en els treballs de Refree, Litoral, Anímic i Manel, entre d'altres.
La popularitat de l'instrument també ha crescut entre els aficionats. Marc Sospedra, de la botiga Tube Sound de Barcelona, explica que hi ha hagut "un augment considerable de la venda d'ukeleles". "Abans no n'hi havia cap a la botiga, i ara en tenim sis o set exposats", diu Sospedra. I d'una varietat prou àmplia: dels més senzills de plàstic, que costen 50 euros, als de gamma alta de fusta, que arriben als 300 euros. "És un instrument divertit i supertransportable. Al principi el compraven els músics i gent d'estudis de gravació, però ara ja ha passat a l'usuari amateur", informa. Entre els músics que han visitat Tube Sound hi ha Raül Fernández (Refree), Santi Balmes (Love of Lesbian) i Guillem Gisbert (Manel). Els aficionats també tenen punts de trobada a la xarxa, per exemple a El Foro del Ukelele, i treuen el nas a les sessions del grup Shine al Pipa Club barceloní.
La puça que salta
El sentit de l'humor hawaià va fer que el cavaquinho portuguès esdevingués ukulele o ukelele: "puça que salta". El nom, que volia descriure el moviment dels dits sobre les cordes, va acompanyar l'expansió de l'instrument arreu. "Quan la música hawaiana es va posar de moda fora de Hawaii, sobretot als Estats Units, es van popularitzar instruments com la guitarra slide i l'ukelele, que van entrar al country", explica Bäcker. L'ukelele, que també va tenir èxit al Regne Unit, va aparèixer "en orquestres de swing, de jazz i de skiffle "; és a dir, va començar a ser considerat un element més de la música popular. Això va fer que també fos una eina del folk.
L'ukelele, com moltes altres guitarres petites de la península Ibèrica, va néixer per acompanyar la veu, i l'evolució posterior l'ha fet adient com a accessori utilitzat per aconseguir un arranjament determinat. Raül Fernández en destaca la "qualitat tímbrica", que el fa fàcilment reconeixible. Però també pot funcionar com a instrument principal. La cançó Dona estrangera , del primer disc de Manel, es va compondre amb l'ukelele. Precisament la imatge de Guillem Gisbert tocant l'instrument ha contribuït a identificar-lo amb el folk-pop. I no sempre és així. Els mataronins The Free Fall Band, per exemple, l'integren en un pop més a prop dels Beach Boys. "Nosaltres no agafem l'ukelele i piquem amb el peu a terra, sinó que el fem servir per construir cançons com Simple man , que no té res a veure amb el folk", diu Marc Salicrú, dels Free Fall Band.
Bona eina pedagògica
Eduard Iniesta, tot un enamorat de les guitarres portugueses, considera que l'ukelele "té una immediatesa que dóna ales a l'interès iniciàtic que pot tenir un nano per la música". Per tant, és més recomanable que la guitarra per començar a tocar. "És genial, perquè pot aconseguir que els nanos no es desconnectin de la música", diu Iniesta.
