Torroella esclata amb Serena Sáenz, la soprano que vola més amunt que els ocells

Torroella de MontgríGran nit d'òpera al Festival de Torroella de Montgrí. La soprano catalana Serena Sáenz, acompanyada de l'Orquestra Simfònica del Vallès, ha protagonitzat una vetllada de pirotècnica i virtuosisme vocal de molta altura sobre l'escenari de l'Espai Ter. En el seu debut al festival empordanès, la jove cantant barcelonina, que ja s'ha fet un nom en el panorama operístic internacional, ha captivat el públic la vigília de la Mare de Déu d'Agost amb un desplegament excels de fragments operístics dels segles XVIII i XIX.

El programa unia algunes de les peces enregistrades en el seu primer àlbum en solitari, Birds, editat per Warner Classics i presentat aquest 2025, amb una segona part d'àries de personatges d'òpera en què la soprano ha debutat o debutarà recentment. Fidel a la referència del títol, el disc recopila un decàleg de peces inspirades en el refilet dels ocells, sempre volàtil, espinguet i juganer, que, sobre la partitura, es tradueix en melodies sobreagudes, ornaments, escales, arpegis i tota mena de cadències. Sáenz, com a soprano lírico-lleugera amb un do natural per la coloratura i una tècnica vocal fèrria i entrenada, domina a la perfecció aquest repertori cristal·lí. I ho fa no només col·locant cada nota al seu lloc, sinó també lluint un timbre vibrant que ressona amb nervi i ple d'harmònics, sumat a un color càlid i lluminós, a més d'una projecció punxant i poderosa.

El cant dels ocells, Mozart, Donizetti i Verdi

El concert es va inaugurar amb una primera part dedicada al cant dels ocells, començant per l'expressivitat ibèrica de Granados i la seva Quejas o la maja y el ruiseñor, en què la soprano va exhibir un fraseig afable i seductor. Més endavant, després de l'eteri cant de Le Rossignol et la rose de Saint-Saëns, la solista va encisar el públic amb l'ària de l'oreneta de l'òpera Mireille de Gounod, ternària i enjogassada, que va dirimir amb una agilitat que no perdia mai de vista el dibuix de la melodia. Més romàntica i sentimental va ser l'ària de la poc coneguda Die Vögel, de Walter Braunfels, culminada amb un la sobreagut que es mesclava amb el so de la trompa i el violí. Finalment, Sáenz va cloure la primera part amb l'ària d'Olympia de Les contes d'Hoffmann d'Offenbach, emulant, amb la precisió de rellotge suís –però també amb picardia irònica i moltes taules teatrals–, l'engranatge de la nina-autòmat que representa el personatge.

Tot plegat custodiat en tot moment per una més que sòlida Orquestra del Vallès –amb un Óliver Díaz molt entusiasta al podi–, que va gaudir de força protagonisme al llarg del concert, amb la interpretació de diversos interludis instrumentals molt ben executats però que, amb tantes entrades i sortides de la soprano, frenaven un pèl el ritme del programa.

El descans va donar pas als grans títols d'òpera. Amb la Konstanze mozartiana d'El rapte del serrall, Sáenz va mantenir el to just entre delicadesa i intensitat, amb ornaments polits però sense fredor. Marie, de La fille du régiment, va fer vibrar l'auditori amb un Salut à la France expansiu, bona dicció en francès i energia contagiosa. I, per acabar, el moment més extraordinari de la nit: el passatge È strano… Sempre libera de La traviata verdiana, que Sáenz va fer transitar des del lament emotiu i afectat de l'inici, amb uns pianissimi dolços i intensos, fins a la cabaletta final amb una línia de cant impecable, sense duresa ni tibantor. Tant de bo puguem sentir-la aviat cantant tot el rol de Violetta als escenaris de casa nostra.

Ovació de gala, públic dempeus i, de regal, un deliciós O mio babbino caro.