Música clàssica

Els valors segurs d''El Messies'

Crítica del concert de l'OBC a L'Auditori de Barcelona interpretant 'El Messies' de Händel

Tot i no ser una obra estrictament nadalenca, la interpretació d’ El Messies, l’oratori més cèlebre de Händel, forma part del paisatge musical d’Advent. I a casa nostra sovint per partida doble o triple, i fins i tot amb fórmules participatives.

D’entrada, semblaria estrany que avui dia l’OBC s’encarés a l’obra del compositor alemany, perquè actualment s’han imposat les versions filològiques, i amb criteris de pretesa “originalitat”. Però l’opció filològica no té per què ser l’única, de manera que tan legítim és interpretar la música barroca amb instruments i afinació d’època com amb criteris moderns. El que potser no resulta massa legítim és el camí del mig, és a dir, optar per criteris d’articulació i fraseig barrocs però amb instruments contemporanis.

Acabada l’audició de divendres a L’Auditori, confesso que no sé massa què pensar. Kazushi Ono ha ofert una lectura nítida –per cert, sense talls– de l’oratori, en què ha deixat lluir la transparència dels pentagrames händelians gràcies a una concepció, orquestralment parlant, cambrística. Però la lectura resulta ambigua i sense una concepció narrativa de l’oratori.

Potser l’aportació més interessant va ser precisament el bon rendiment de l’orquestra. Sense excel·lir, el quadre solista va funcionar, tot i que no sempre tots els cantants (Maria Hinojosa, Mireia Pintó, Alejandro del Cerro i Josep Ramon Olivé) van tenir la projecció necessària en un espai com L’Auditori. Això sí, la musicalitat va ser formidable, així com la traducció del sentit últim dels textos. Feliç, molt feliç, la fusió de les dues formacions corals, el Cor Bruckner Barcelona i Lieder Càmera, al servei de les moltes pàgines lluïdes que regala la partitura, més enllà del cèlebre Hallelujah amb què es clou la segona part i amb tan sols una errada anecdòtica al cor conclusiu.