Veus lluminoses acoloreixen dues nits memorables al Palau de la Música

Vox Luminis

Palau de la Música. 14 i 16 de març del 2022

L’encert de la temporada Grans Veus del Palau i de la programació d’òperes en versió de concert continua sumant enters. I el punt culminant ha estat aquesta setmana, amb dues vetllades (dilluns i dimecres) destinades a dues obres essencials del catàleg teatral de Henry Purcell (1659-1695): King Arthur i The Fairy Queen.

Erròniament, però, el Palau de la Música les presenta com a òperes, quan en realitat el músic anglès va escriure tan sols una única (i brevíssima) òpera com és Dido and Aeneas. Les obres que ens ocupen són semiòperes o, per ser més precisos, masques, un gènere teatral consistent en una obra dialogada en prosa o vers i esquitxada per números musicals de caire il·lustratiu, però no narratiu.

Muntar King Arthur o la més prodigada The Fairy Queen (inspirada de molt lluny en el Somni d’una nit d’estiu) és complicat i arriscat, fins i tot si s’opta per la versió en concert o en semiconcert. Tanmateix, les dues vetllades presentades per Vox Luminis a l’auditori modernista han estat presidides per un rigor musical sense fissures i per una acurada presentació dramatúrgica, amb textos ad hoc recitats pels nostres Pere Arquillué (King Arthur) i Sílvia Bel (The Fairy Queen), amb l’afegit –en el cas de la segona obra– d’unes ombres xineses de suficient eficàcia des del punt de vista ornamental, si bé no aportaven gran cosa. Ambdós actors, per cert, molt en sintonia amb l’esperit de les obres i visiblement humils davant de tanta grandesa musical, cosa que va fer que quedessin lleument plans respecte de la magnitud de les obres.

En ambdós casos, la dramaturga Isaline Claeys va dotar de certa acció escènica les masques purcellianes, tot i que la sola música del compositor és prou vàlida sense un marc escènic determinat.

Rigor i sentit de la responsabilitat

Sens dubte, però, el màxim al·licient de les vetllades estava en el tractament musical i, especialment, en el rendiment vocal de Vox Luminis. El conjunt belga aplega rigor, sentit de la responsabilitat i del treball en equip i excel·lència vocal. Veus de llum, en definitiva, que van acolorir les parets i els vitralls del Palau amb una música tan meravellosa com imaginativa, tan original com –lamentablement– poc programada a casa nostra.

En ambdues obres, Vox Luminis va prestar summa atenció a una de les característiques pròpies de la música vocal purcelliana: la musicalitat inherent a la prosòdia dels textos. Uns textos que, cantats en una altra llengua, perdrien eficàcia i sentit artístic. El conjunt belga treballa amb un gran sentit de companyia, d’equip cooperatiu. Resulta brillant en els passatges corals, mentre que les intervencions solístiques –s’ha de reconèixer– varen tenir més alts i baixos, tot i que sempre amb paràmetres d’indiscutible qualitat.

Fantàstic el rendiment orquestral, davant dels criteris interpretatius de Lionel Meunier (cantant i flautista), de l’enèrgic gest d’Anthony Romaniuk davant del clave i de l’orgue i amb el paper fonamental del concertino Tuomo Suni des del primer faristol.

Els dos dies, però especialment el segon, el públic va ovacionar dempeus la festa purcelliana, després de poc més de tres hores de música de màxima qualitat i servida amb màxima exquisidesa. N’hi hauria d’haver més.