Memòria històrica

El llarg viatge dels objectes robats als deportats espanyols

Una mostra explica com pertinences furtades pels nazis han estat retornades 75 anys després

Un anell i un rellotge poden reescriure el passat familiar. La família de Blas Antón sempre havia pensat que a la Guerra Civil el seu avi havia lluitat com a voluntari amb el bàndol dels rebels –als setze anys s'havia afiliat a la Falange–, i estaven convençuts que durant la Segona Guerra Mundial s'havia enrolat a la División Azul. Quan els van trucar per dir-los que tenien objectes de l'avi que estaven guardats als Arxius Arolsen-Centre Internacional de Persecució Nazi no s'ho podien creure. Si el seu avi havia fet costat a Franco, ¿com havia anat a parar als camp de concentració de Neuengamme i Sandbostel? Les dues netes de Miquel Obrador no van arribar a conèixer l'avi, tan sols saben que va escriure cartes a una neboda fins al 1943. Després va desaparèixer per sempre més. No saben ni on ni quan va morir. Van trucar a mil i una portes buscant informació però no van trobar res. Per això els va desconcertar força quan, fa un any, les van trucar per dir-los que havien trobat la cartera de l'avi amb tot de fotografies.

Més de 26 milions de documents de la persecució nazi a l'abast de tothom

Blas Antón, nascut a Fuentelcésped (Burgos) el 1918, i Miquel Obrador, nascut a Navàs el 1900, formen part de l'exposició Stolen memory (La memòria robada), que es pot veure als jardins del Palau Robert de Barcelona. El 26 de setembre els plafons viatjaran al Museu Memorial de l'Exili i després a Tarragona. La mostra, coorganitzada pel Memorial Democràtic, els Arxius Arolsen i la Universitat Rovira i Virgili, amb la col·laboració del Palau Robert, el Museu Memorial de l'Exili i l'Amical de Ravensbrück, vol fer visible la feina dels Arxius Arolsen, que guarden gairebé 3.000 objectes dels deportats als camps de concentració. Alhora vol ajudar a trobar els familiars als quals encara s'ha de lliurar aquestes pertinences.  

Molts d'aquests articles personals provenen del camp de concentració de Neuengamme i, en segon terme, del de Dachau. D'altres pertanyien a presoners de la Gestapo d'Hamburg, dels camps de concentració de Natzweiler i Bergen-Belsen o dels camps de trànsit d'Amersfoort i Compiègne. L'exposició fa un repàs breu de les vides de 15 deportats, i es divideix en dos àmbits. Un parla de set deportats dels quals encara no s'han localitzat els familiars. Un d'ells és Baldiri Soler Artau.

Sense pistes del Baldiri, l’alcalde de Sils que va sobreviure a l’horror nazi

Als prestatges dels arxius alemanys encara hi ha el rellotge de butxaca de Baldiri Soler en què, a l'esfera, s'hi pot llegir Massot Gerona, i una cadena d'or. A la solapa del sobre hi ha una data i un lloc de naixement: Sils, 29 de gener del 1901. I un número de presoner: 30.204. L'ARA ha investigat una mica més. Sabem que Soler Artau va néixer a Cassà de la Selva, d'on va marxar amb la mare viuda quan tenia 14 anys, i que va ser alcalde de Sils (maig del 1938 - gener del 1939) per Esquerra Republicana. Els duaners alemanys el van detenir al Voló el 20 març del 1944, acusat de passar gent. Va estar al camp de Neuengamme a partir del 24 de maig del 1944 i va ser alliberat el 2 de maig del 1945. Va sobreviure i va tenir nets. L'última pista apareix al diari francès L'Indépendant el 1981: és la seva necrològica. Allà es destaca que té dues filles: Louise Picart (casada: per això va adoptar el cognom del marit) i Maria Teresa, soltera en aquell moment. Malauradament encara no hem pogut trobar ni la Louise ni la Maria Teresa.

Encara hi ha menys pistes del destí de Vicente Borjabad Alguacil, nascut a Matute de Almazán (Sòria) el 7 d'octubre del 1888 i alliberat el 29 d'abril del 1945 del camp de concentració de Sandbostel. Tampoc de Francisco Navarro Serrano, nascut a València el 17 de febrer del 1911, deportat a Neuengamme i alliberat el 2 de maig del 1945. Tampoc sabem què se'n va fer de Josep Verges Font, nascut a Sales de Llierca el 22 d'abril del 1918 i deportat a Neuengamme. No s'ha trobat cap familiar de Francesc Anguila Pascual, nascut a Verges el 8 d'abril del 1887 i mort al subcamp de Barkhausen. 

Però hi ha històries que han tingut un final millor. Els fills de Braulia Cánovas van recuperar els objectes de la seva mare, que el 3 de febrer del 1944 va entrar al camp de concentració de Ravensbrück, on van morir 92.000 dones. Cánovas, que havia sigut secretària de la CNT i havia format part de les xarxes de la Resistència francesa i belga, tenia una fortalesa enorme perquè no només va sobreviure a Ravensbrück sinó també a Bergen-Belsen, on la van traslladar els últims mesos de la guerra.

“La meva mare sempre va desconfiar d’Espanya i mai hi va voler tornar”

També la filla de Francisco González-Cuadrado, que va ser detingut pels nazis a Besançon el 22 de juny del 1940, va poder recuperar les fotografies que el seu pare duia sempre a sobre. González-Cuadrado va ser deportat a Mauthausen el gener del 1941 amb 7.532 espanyols més; 4.435 no en van poder sortir mai més. Un any després el van traslladar a Dachau, un camp que no va abandonar fins al maig del 1945. Quan els nazis el van arrestar duia entre les seves poques pertinences un sobre amb tres fotografies. Els homes de Hitler, que ho documentaven tot escrupolosament i ho guardaven, se les van quedar juntament amb els mitjons, les camises i la gorra. La filla de Ramon Mateu també va poder recuperar els dos rellotges i la ploma del seu pare.

Història d’una fotografia rescatada dels camps nazis

Trobar aquests familiars ha estat pràcticament una feina detectivesca que va començar fa dos anys l'historiador Antonio Muñoz. Al llarg del camí ha anat trobant historiadors i periodistes que l'han anat ajudant. A vegades el recorregut ha estat llarg perquè les úniques pistes eren un sobre, una fotografia, un nom de pila... A les netes de Miquel Obrador les van trobar a partir del nom de l'estudi fotogràfic que va fer les fotografies que hi havia a la cartera. "Només sabíem que l'avi havia marxat sol a França i aquí es va quedar l'àvia, sola, amb la seva única filla, la nostra mare –expliquen les netes–. Vam investigar durant dos anys, vam escriure motles cartes i no vam trobar res". Les netes de Miquel Obrador recorden que l'àvia ho va passar molt malament: "Li van fer el pacte de la fam, no li volien donar feina enlloc, la van enviar a la més absoluta misèria".

Viure intensament els darrers anys

La filla de Blas Antón, Maria Pilar Antón, ha buscat desesperadament més pistes sobre el pare però no ha trobat res més. Tan sols, després de saber que havia estat al camp de concentració, van trobar el seu nom en unes llistes de represaliats de la CNT. Blas Antón va morir força jove, als 45 anys, d'una aturada cardíaca. "Quan va tornar, els franquistes li van oferir feina però no va acceptar mai res –recorda la Maria Pilar–. Vivia molt intensament, era molt sociable, era molt alegre i li agradava molt sortir de nit".

Un de cada deu espanyols refugiats a França va anar a parar a un camp de concentració a Alemanya. El 1942, quan la Creu Roja va demanar a Heinrich Himmler que autoritzés la tramesa dels efectes personals dels difunts a les famílies que eren a Espanya, el ministre s'hi va negar amb l'excusa que es tractava de "foteses sense valor". Molts d'aquests objectes es van perdre per sempre. D'altres potser no podran sortir mai dels arxius perquè els familiars d'aquests deportats ni tan sols coneixen la seva existència.