10 víctimes de judicis franquistes que podrien veure rescabalat el seu nom

BarcelonaSi Pedro Sánchez accedeix a la condició d'ERC d'anul·lar els judicis del franquisme, 78.000 persones afectades pels judicis sumaríssims del franquisme, 3.358 de les quals van ser executades, podrien veure rescabalat el seu nom. Fem un recull de 10 casos dels sumaríssims executats sense garanties processals.

Lluís Companys

Va ser detingut a la Bretanya francesa l’agost del 1940. El 3 d’octubre el van traslladar al castell de Montjuïc, se’l va sotmetre a un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i va ser afusellat el 15 d’octubre. La justícia espanyola mai ha volgut declarar nul aquell judici. “Se’ns va dir que reclamem una cosa que la llei no permet”, diu l’advocat i portaveu de la Comissió per la Dignitat, Josep Cruanyes. Al juny, ERC va decidir portar el cas davant la justícia argentina. Alemanya i França ja van demanar perdó per haver col·laborat en la detenció i deportació del president català.

Salvador Puig Antich

Salvador Puig Antich

Va ser detingut la tarda del 25 de setembre del 1973. Sotmès a un consell de guerra sumaríssim a les nou del matí del 8 de gener del 1974. Executat quan faltaven cinc minuts per a tres quarts de deu del matí del 2 de març del 1974. El van matar amb un mètode medieval: el garrot vil. El 13 de juny del 2007, la sala militar del Tribunal Suprem va rebutjar per 3 vots contra 2 el recurs de revisió interposat per la seva família.

Joan Peiró

Va ser afusellat, després d’un consell de guerra, el 21 de juliol del 1942. Se’l va acusar perquè, “producido el Glorioso Movimiento Nacional", va formar a Mataró un comitè revolucionari: “Si bien no ha podido precisarse que lo presidiera, se le considera responsable directo de los asesinatos que se cometieron”, diu la sentència. Les filles de Peiró van demanar l’anul·lació del judici sense èxit el 2006. “El Tribunal Suprem va acceptar que les acusacions eren poc específiques però va dir que no podia entrar a considerar imperfeccions jurídiques".

Miguel Hernández

Un consell de guerra el va condemnar a mort el 18 de gener del 1940 per adhesió a la rebel·lió. La pena es va commutar per 30 anys de reclusió, però el poeta va morir a la presó el 1942. El febrer del 2011 el Tribunal Suprem va denegar la revisió de la sentència amb l’argument que no tenia vigència jurídica. Els familiars del poeta van intentar aportar noves proves, com una carta que exculpava Hernández del responsable de la Falange de València, que no es va tenir en compte durant el consell de guerra.

Julián Grimau

Va ser executat a les cinc de la matinada en un camp de tir als afores de Madrid. S’havia exiliat després de la guerra, però havia començat a entrar a Espanya de manera clandestina a la dècada dels 50. El van detenir el novembre del 1962. El van torturar i fins i tot el van tirar per una finestra. Se’l va jutjar per les seves activitats polítiques i per “rebel·lió militar”. La seva viuda va intentar diverses vegades que es fes una revisió del judici, sense èxit. L’última, el 1990. L’argument va ser que no es podia reobrir el cas per “coherència jurídica”.

Francisco Granado i Joaquín Delgado

El 29 de juliol del 1963 van explotar dues bombes a Madrid. No hi va haver morts, però sí nombrosos ferits. Dos dies després, Granado i Delgado van ser detinguts i, el 13 d’agost, condemnats a mort. Quatre dies després se’ls va executar. El 1996, en un programa de televisió franco-alemany, Antonio Martín i Sergio Hernández van reconèixer que eren els veritables autors de l’explosió. Malgrat la seva declaració, el Suprem va denegar la revisió del cas el 2006. Les declaracions dels veritables culpables van ser considerades insuficients.

Encarnació Llorens Pérez

Se la va acusar, amb el seu marit i el seu fill, d’haver participat en l’assalt al convent del carrer de Roger de Llúria el 19 de juliol del 1936. Sense proves, se’ls imputaven els assassinats dels oficials colpistes que s’hi havien refugiat després de rendir-se. El sumari destaca que la família s’havia recreat amb els cadàvers i havia saquejat el convent. Encarnació Llorens va acceptar ser militant de la UGT, però va negar la resta de les acusacions. El fill va explicar que havia entrat al convent per salvar els volums de l’Enciclopedia Espasa. Ella, el seu marit i el seu fill de 24 anys van morir l’un al costat de l’altre el 26 d’abril de 1939 a les 5.30 de la matinada.

Carme Claramunt

Va ser la primera de les disset dones afusellades a Catalunya. La van assassinar al Camp de la Bota el 18 d’abril del 1939. La sentència conclou: “Individua peligrosísima. Gran propagandista de las ideas rojo-separatistas. Militante de la ‘Esquerra’ y de ‘Estat Català’. Autora de infinidad de denuncias a personas de derecha. En su casa se celebraban reuniones de hombres y de mujeres. También poseía armas. Persona peligrosísima y nefasta para el G.M.N. [Glorioso Movimiento Nacional]”. Ella sempre es va declarar innocent. Poques hores abans de ser executada es va acomiadar de la seva tieta amb una carta: “Estimada tieta: ha venido el juez y ha decretado la pena de muerte, y me ha dicho que así lo había decretado el Generalísimo y esta mañana a las cinco me van a fusilar. Tú ya sabes que matan a una inocente”, va escriure. La va denunciar una veïna, Maria Sallent, a qui havien assassinat els dos fills a la rereguarda.

Lluís Serra i Giribert

Va ser alcalde del Prat de Llobregat durant els primers mesos de la Guerra Civil. El van afusellar al Camp de la Bota a les 5.45 hores de la matinada el 18 de novembre del 1939. Serra va renunciar a l’alcaldia perquè creia que podia ser més útil al front, va lluitar a la Batalla de l’Ebre, i el van detenir el gener del 1939 quan es dirigia a la frontera francesa. El van torturar i el van condemnar a mort “per auxili a la rebel·lió”.

Dolors Giorla

Tenia 27 anys quan la van assassinar al Camp de la Bota el juny del 1939 per haver denunciat el seu marit per maltractaments per tal d'aconseguir el divorci. Com que va veure que la denúncia no anava enlloc, també el va denunciar per ser de dretes. Va ser detinguda per agents del Servicio de Investigación Político-Militar (SIPM), que van considerar que la denúncia al seu marit no era per violència masclista sinó per un motiu ideològic. No va tenir cap garantia processal. No van importar els testimonis que afirmaven que se la “considerava una bona dona incapaç d’haver comès cap acte delictiu”. Ni que les seves veïnes afirmessin que anava a missa i que era una persona “addicta” al Movimiento Nacional.