Xicu Masó fa militància teatral amb Harold Pinter
Què distingeix el teatre que dirigeix Xicu Masó? La possible resposta passa per la ficció. Situació imaginada: el director i els actors reunits en conspirativa intimitat -com Lenin i còmplices al cafè Odeon-, compartint l’entusiasme revolucionari sota una cúpula fumejant d’idees. Dialèctica al servei del teatre: l’objectiu és sortir a l’escenari només armats amb la convicció adquirida als assajos. Defensar un text sense que els actors carreguin amb un personatge com si portessin un abric. El teatre de Masó és la nuesa de l’essencial. El rigor interioritzat. Teatre de combustió per fricció en sec.
Un text com L’encarregat de Harold Pinter -tragicomèdia amb punts beckettians- encaixa a la perfecció en aquesta visió que enllaça l’ancestral ofici amb la militància expressada, entre d’altres, per Louis Jouvet. Un triangle de personatges que semblen incomplets sense la tensió generada per la seva forçada convivència. Éssers amb una zona fosca d’on sorgirà la matèria amb la qual forjaran i trencaran aliances, s’establiran relacions de poder, es manipularà i es marcarà el territori. Un text amb l’habitual intrús pinterià. Aquesta vegada és un rodamón amb doble nom. Un autèntic paràsit que s’introduirà en la vida i la relació de dos germans per alimentar un conflicte sense resoldre.
L’atmosfera que es crea a l’Espai Lliure és perfecta: una amenaça disfressada de comèdia, la violència que només coneixen els clowns. Albert Pérez és Daunis, el paràsit -una presència demoníaca-; Marc Rodríguez és Miki, el germà fugit a un món paral·lel (desconnectat del seu drama familiar), i Carles Martínez és Anton, l’altre germà (desconnectat del seu món interior i exterior). Entre tots tres creen una fèrria trama que aconsegueix el seu zenit en el monòleg d’Anton, quan reconstrueix l’home que va ser abans dels electroxocs.
