Crònica de Nadal

En l’any i mig de fer de Defensor del Lector de l’ARA, he connectat amb tots els lectors els comentaris dels quals han sortit al diari; encara me’n queden uns quants per respondre en obert. I sempre que he pogut, he atès els que m’han telefonat per algun problema tècnic en la subscripció, sobretot en caps de setmana, que els telèfons corporatius estan en mode suite anglesa –una de Bach seria una bona música d’espera; quan en Jaume Badia, del Consell Editorial de l’ARA, i jo manàvem una mica al Palau de la Generalitat, vam posar l’ària de les Variacions Goldberg, perquè li agradava molt al president Maragall–. Ara he volgut fer un pas endavant i conèixer personalment un lector, i explicar-los qui és en obert. I espero fer alguna trobada amb lectors, poder atendre aquells als quals no he arribat més enllà de la resposta automàtica del correu, i canviar impressions en el cara a cara, que ara la pedanteria víctima de la informàtica anomena “presencial”, per bé que abans només s’estava de cos present quan la dinyaves.

He triat democràticament Andreu Suriol, el lector que més cops se m’ha adreçat (deu correus que consten en les actes del meu Excel) i sempre amb queixes justes i comentaris entenimentats, això sí, sense estalviar una ironia més mediterrània que anglesa, potser perquè el lector, a més a més dels idiomes mediterranis més pròxims, parla el magnífic francès de qui va estudiar a Narbona i de tant en tant deixa anar alguna paraula d’aquelles que diuen millor que la llengua pròpia alguna cosa. Em va elogiar el Pareu màquines, de l’Àlex Gutiérrez, una secció molt útil per a la meva tasca, m’ha presentat qüestions lingüístiques, ha alertat que quan parlem de vins compte que també estem parlant d’alcohol –aquí emergeix el farmacèutic– i ha enaltit el comerç de proximitat davant la invasió de la compra telemàtica.

Andreu Suriol signava el correu més recent amb el genitiu “de l’Arboç, vila modernista”, un bon punt, doncs, per situar-lo en el seu context; a més a més, resulta que tres lectors, Pere Galimany, Ignasi Forcada i Joan Jesús Rovira, em van enviar queixes a tomb d’una comarca, el Penedès, que, com d’altres, són només relativament ateses pel diari, que, amb honroses excepcions com el suplement de Tarragona i les Terres de l’Ebre, que ha celebrat el desè aniversari, és sobretot metropolità, com tants diaris de capitals, per una qüestió també lògica d’espais productors de notícies. Bé, doncs, comencem per l’Arboç, on Andreu Suriol va néixer l’any de les dues bombes atòmiques, talment ho escriu en un llibre autobiogràfic, perquè ell, tot i que és farmacèutic, escriu magníficament, va ser gran amic d’en Marsé i es va escriure amb Antonio Tabucchi.

A tomb de la seva relació amb Tabucchi, va escriure un excel·lent relat de no-ficció, “El camí d’un poema”, que espero que li publiquin. També és autor d’un epistolari del seu sogre pòstum, Les cartes venen de París, que, a partir d’algunes de les missives, conclou amb un altre reeixit relat sobre un vicari de l’Arboç que, farà cent anys, tenia el malnom del Torero per les aventures amoroses. Una va acabar tan tràgicament com amb un avortament i tot va ser tapat per la jerarquia eclesiàstica. El Torero va tenir altres denúncies per altres afers tèrbols i va acabar fora de la vila, però destinat a una parròquia de Barcelona. Llardós protocol as usual.

Tot plegat fa que el plusmarquista de cartes al Defensor faci sortosament de bon llegir.

El primer que veus de l’Arboç, vagis en tren o per carretera, és la Giralda. Quan la clisses per primer cop, pot semblar que tens una al·lucinació o que un viatge astral t’ha plantat a Sevilla mentre estaves entaforat entre dos camions de l’AP-7. Però no. La Giralda de l’Arboç és una reproducció molt exacta i precises mides: fa la meitat de l’original. A dintre, un món sensorial divers i l’espectacular contrast de mirar per un finestral àrab i, al costat d’un esgrafiat que diu “Al·là el gran, el misericordiós”, albires el Montseny al fons i Montserrat a primera línia; és clar que Montserrat te’l trobes també a la casa pairal de l’abat Escarré i una estàtua que l’homenatja. L’abat és un dels fills il·lustres del poble, amb Josep Gener i Batet, que va fer fortuna a Cuba amb el tabac –les seves excel·lents marques encara són de les més cobejades– i va construir a l’Arboç un tros de palau que dona trenta voltes a Downtown Abbey. Gràcies a Gener, l’Arboç té també una estàtua de Colom del mateix escultor de la de Barcelona, Rafael Atché, que sembla que originalment va ser una maqueta del que encimbella la Rambla amb el dit fent d’agulla nàutica. L’altre personatge il·lustre de l’Arboç és Salvador Sadurní, un dels porters llegendaris de la història del Barça. La casa pairal d’en Suriol, al carrer Major a tocar de l’església, també és una bellesa modernista, allà hi ha la seva farmàcia i un laboratori de fórmules magistrals que abasteix les apoteques de la demarcació de Tarragona, on ell va ser president del Col·legi de Farmacèutics.

Em deixo moltes coses al tinter, perquè el patrimoni arquitectònic de l’Arboç, de vestigis romans al peu de la Via Augusta i de l’edat mitjana fins al matrimoni de conveniència entre modernisme i noucentisme, és abundós, i agraeixo les explicacions a l’Eduard Jané, que ho té tot al cap perquè fa de guia i l’haurien de fer cronista oficial. Ara bé, l’últim interès informatiu que ha concitat l’Arboç no és pas tot això sinó perquè la realitat espectacle televisada va posar l’objectiu en una casa surrealista que té dos balcons amb les portes tapiades i dos més amb les portes com Déu mana però sense que s’hi pugui sortir perquè no hi ha terra. Això ens torna a portar a un periodisme que pobres de nosaltres i feina per als ombuds.

Per Nadal, aquest Defensor s’acull a les tradicions dels últims dels mohicans i fa una crònica en la qual prevalgui l’humanisme, certament ben present a la festa dels 15 anys de l’ARA, com va ressaltar Antoni Bassas a la seva columna del proppassat dia 29 de novembre, ja denotativament titulada “Un bany d’humanitat”. I fins a l’any que ve, que és el mes entrant. Bones festes als lectors, els desitja el Defensor, com en aquelles antigues estampes de rodolins no t’hi fixis, i sàpiguen que aquí els espero si tenen alguna cosa per criticar-nos, rectificar-nos i/o millorar-nos, perquè aquesta pàgina és “casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”, com diu una antiquíssima nadala del trobador medieval Jaume Sisa i Mestres, del Poble-sec, que també va descriure els set cels a bord dels vaixells del Dant, de Florència.

I el desig solsticial/providencial d’un periodisme de les persones i la proximitat i d’estendre el màxim possible l’atenció informativa fins a tot arreu on la llengua ens fa comunitat, independent dels metres quadrats del terme municipal i del nombre d’habitants.

El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.

Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.