Dels follets de la impremta a les intromissions de la informàtica

Joan Subirà i Rocamora (1930-2017) va ser capellà i va ser periodista. La seva signatura va obrir el primer diari Avui, el dia de Sant Jordi de 1976. Ell, mossèn progressista i catalanista, pretenia titular la notícia sobre un conflicte laboral “La policia ja reparteix llenya als vaguistes”, però el franquisme que regnava després de morir, com el Cid i dona Inés de Castro, aconsellava al nou diari no sortir roig a més a més de catalanista, i la cosa va quedar en “Vint mil obrers del metall en vaga”.

Però Subirà, àlies Subi, era tan trapella com el seu pseudònim Guillem del Món i en va fer una altra per als annals d’allò que en castellà eren els “duendes” de la impremta i en català –segueixo Santiago Albertí– els “follets”, epigrafiats en el singular del diccionari com a “esperit entremaliat”. A aquestes entitats metafísiques de la faula, el periodisme els endossava paraules o frases que eren veritables nyaps però que no sempre es podien aturar i a vegades emergien publicats. En Subi va estar a punt de trencar tots els registres de la rauxa en una notícia sobre l’incendi d’un convent –per fortuna sense víctimes– que li havien demanat allargar perquè venia curta, i ell va escriure que les monges havien quedat “fumades”, “socarrimades”, “escalivades”... La peça s’havia donat per bona sense llegir-la, atesa la competència i autoritat moral del redactor, i hauria arribat al paper si el corrector no s’hagués quedat astorat i hagués avisat.

Josep Maria Casasús, autor de la nostra secció Abans d’ara, en la seva funció de Defensor del Lector de La Vanguardia, havia començat a trobar-se amb les primeres regeneracions informàtiques dels ectoplasmes dels follets. En la seva peça de 17 de desembre del 2000, ja titulava “La Informática no es excusa”, a tomb d’un article del periodista –ara diputat al Congrés– Francesc-Marc Álvaro en el qual es qualificava d’“estalinista” una persona que mai no havia estat ni comunista, Manuel Ibáñez Escofet, i regalava altres delícies del teatre de l’absurd com canviar “civilidad creativa” per “civilidad curativa”, “semitismo” per “esquematismo”, “reconstructor lúcido” por “reconstruido lúcido”, “files y fiabas” per “fòbies y fílies”, “ábrelos” per “haberlos”... La memòria de “la personalitat més rellevant del periodisme català de postguerra” reduïda a cendres amb el dany col·lateral que li feia a Francesc-Marc Álvaro, girant com un mitjó el sentit positiu del seu article. El responsable tècnic va ser un corrector automàtic de primera generació que en segons quins dubtes es guiava per aproximacions fonètiques.

Avui que la informàtica ha avançat a velocitat exponencial, els vells errors han quedat obsolets, però tanmateix en sorgeixen de nous i el problema és que a vegades la intel·ligència artificial s’imposa a la humana i passa el que el subscriptor Miquel Barceló em trasllada:

“Senyor Batista, soc subscriptor de l’ARA i veig amb una certa indignació que aquest diari faci publicitat massiva d’una estafa. Em refereixo a l’anunci fals d’una entrevista inexistent amb Amancio Ortega sobre uns fons d’inversió que són una estafa. Ho vaig denunciar al mail de contacte però ni van contestar ni han rectificat. Demano que intervingui i que l’ARA faci una investigació i la publiqui sobre aquest cas que està perjudicant molta gent que s’ho creu i que demanin perdó per tots aquests mesos de publicació d’una notícia falsa. Espero la seva resposta i que rectifiquin”.

Els serveis informàtics de l’ARA m’expliquen que el problema que planteja el lector Barceló és publicitat programàtica que afecta no els clients propis sinó els de Google; és una publicitat automàtica que es va bloquejant en la mesura del possible. En definitiva, i segons altres consultes que he anat fent, cap dels actors esmentats són responsables de la patologia informàtica en qüestió: ni Amancio Ortega, ni Google, ni l’ARA... Els dolents d’aquesta pel·lícula són els follets 3.0 que es resisteixen a deixar en pau el bon periodisme. Sigui com sigui, el diari és sensible a la petició del Sr. Barceló, li agraeix que ens cridi l’atenció i anirà avançant en la protecció dels seus lectors davant dels hackers. Però, en aquesta tessitura, entenc que sent l’ARA també una víctima –no menor!–, no s’escau que demani perdó, en un context més general on seria bo limitar civilment el concepte de culpa.

Vargas Llosa, entre la persona i l'obra

El lector Xavier Jordà m’escriu a tomb del decés de Mario Vargas Llosa i la polèmica que aflora cada cop que la personalitat d’un autor col·lideix amb la seva obra a parer dels que no pensen com ell.

Jordà considera bo el tractament periodístic que n’ha fet l’ARA i elogia els articles de Carla Fajardo i Empar Moliner. En similar registre, uns dies després, J. Ernesto Ayala-Dip va escriure “Vargas Llosa, reaccionari i tolerant”. El lector assenyala amb precisió la dualitat:

“ […] Una cosa és criticar el senyor Vargas Llosa per la seva actitud hostil envers l'independentisme, i l'altra titllar-lo de dretà (que no ho era) i fins i tot de feixista (de segur que no han llegit cap dels seus llibres ni articles). ¿Cal recordar que va defensar el matrimoni homosexual quan va ser aprovat pel govern Zapatero? ¿Caldrà recordar que va escriure un monument al nacionalisme irlandès a El sueño del celta, caldrà recordar que va escriure una denúncia brillant contra tot tipus de dictadures a La fiesta del Chivo?”

Afegeixo que Vargas Llosa va ser en una de les reunions preparatòries de la històrica tancada d’intel·lectuals i artistes a Montserrat, del desembre de 1970, contra les sis sentències capitals del procés de Burgos als militants d’ETA acusats de la mort del comissari de la Brigada Social Melitón Manzanas, arquetip dels torturadors, i denunciant en general la pena de mort. Vargas Llosa també va pujar al monestir el primer dia de la tancada i fins i tot va fer un parlament. D’aquell precedent unitari va sorgir la idea de l’Assemblea de Catalunya.

El problema que em remet el lector Jordà no afecta doncs la redacció, sinó els comentaris d’alguns lectors en el format electrònic, en els quals detecta “baixesa moral i falta d’humanitat”; conclou: “En fi, m'he endut una forta decepció per part d'alguns lectors del meu diari, de l'ARA. Pot actuar-se d'alguna forma per tal que aquests comentaris no embrutin el nostre diari?”

He llegit els seixanta-un comentaris, i la valoració general és que predomina la discrepància expressada en termes que, agradin poc o gens, encaixen en el garantisme de la llibertat d’expressió, i que alguns aporten dades i desenvolupen la idea genèrica de la divergència entre persona i obra. Anoto que, efectivament, hi ha una franja friqui –diguem-ne– amb expressions tipus el rodolí “Muerto el perro, muerta la rabia, a fer punyetes i molt cava” o, en aquest cas des del refranyer català, “A cada porc li arriba el seu Sant Martí”, o els xarons “Com a persona no era més que un tros de merda amb potes” i “Un desagraït llepaculs de la nyorderia més intolerant”.

El diari ARA té filtres per evitar l’insult, però no pot traspassar la frontera de la llibertat d’expressió. Entenc que està legitimat per invocar la jurídica “igualtat d’armes” i demanar als lectors allò que demana als seus redactors, començant per la identificació i no emparar-se en l’emboç d’un àlies per dir el nom del porc a qui va a cara descoberta. La qüestió, tanmateix, vol una reflexió profunda que travessa la trajectòria d’aquesta secció i que estic treballant gairebé des del primer dia que exerceixo la funció de Defensor del Lector, i em comprometo a, si més no, donar punts de vista experts que ajudin a clarificar el perímetre deontològic de les opinions dels lectors en el format digital.

Sobre el biaix ideològic com a sedàs del gust estètic, seria inexcusable no citar la referència potenciada a l’infinit d’Ezra Pound, compromès amb el feixisme italià i les forces de l’Eix i tanmateix valorat com un dels millors poetes de la història. Afegeixo que, en l’ordre musical, si la Barcelona melòmana hagués considerat que Woody Allen té raó amb allò de “cada cop que escolto Wagner m’entren ganes d’envair Polònia”, no hauríem estat la primera capital de la seva gran música després de Bayreuth i seríem uns fatxes recalcitrants.

El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.

Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.