Josep Visa Nasarre m’envia un missatge de veu encara en qualitat de subscriptor digital, perquè m’anuncia que el mes entrant es donarà de baixa, entre altres greuges, pel que m’explica: “Una de les coses que em fa deixar la subscripció és una notícia com la que ha sortit dient que el jugador Iniesta té un problema de denúncies al Perú. La pregunta és: per què aquest senyor surt amb tot el nom i quan hi ha un quinqui, sobretot si no és espanyol o català, sinó que és immigrant, no surten mai tots els noms complets. Gràcies, i sisplau: la resposta que em digueu que no inclogui que com que és famós s’ha de dir”.
Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA, explica que, si bé tots som iguals davant la llei, “en el cas dels personatges que tenen una dimensió pública, el dret a la informació entenem que preval sobre el dret a la intimitat. En el cas dels ciutadans anònims, considerem que preval el dret a la intimitat”.
He demanat l’opinió de Benet Salellas sobre aquesta qüestió que coneix bé per la seva praxi d’advocat i pels seus assaigs jurídics, com ara els títols Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors, 2019) i el recent En encesa espera (Tigre de Paper, 2024), sobre l’operació Garzón de detencions d’independentistes arran dels Jocs Olímpics. Salellas ha participat en nombrosos processos amb notorietat mediàtica, com ara la defensa de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, en la causa del Procés, i actualment la de l’exsecretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, que tot just acaba de sortir de la presó. També va ser diputat a la legislatura del 2015.
Aquesta és la reflexió que ens trasllada Benet Salellas:
“La qüestió sobre la publicació de les dades de les persones detingudes i de les persones investigades és sempre una qüestió espinosa, perquè es tracta d'informacions que parlen de procediments penals que es troben en una fase molt inicial. El dret a la intimitat en aquestes situacions es troba reforçat, per tant, per la presumpció d'innocència, que opera com un criteri que aconsella preservar les dades identificatives com a mínim fins que hi hagi una resolució definitiva de l'expedient.
Ara bé, quan es tracta d'una informació en què la persona afectada és un personatge públic –continua Salellas–, llavors l'interès informatiu pot fer prevaldre la necessitat de publicació de la seva identitat. En general, els personatges públics es troben en un context diferent quant al nivell de protecció dels drets vinculats a la persona. De la mateixa manera que no gaudeixen del dret a la pròpia imatge en les mateixes condicions que un ciutadà anònim, tampoc no es troben tan protegits en la resta d'aspectes de la seva vida privada. La decisió d'esdevenir personatge públic és una decisió voluntària adoptada pel mateix afectat, que s'exposa de forma conscient i que aixeca, d'aquesta manera, certes barreres de protecció pròpies de l'anonimat. Aquesta relaxació del blindatge de la intimitat actua en tots els nivells. Si apareixen vinculats a un procediment judicial que tingui una certa rellevància, aquest és un fet noticiable. I ho és en tant que qui s'hi investiga és el personatge públic. Per això –conclou el jurista– és habitual que s'informi sobre aquestes qüestions i fins i tot que s'explicitin dades concretes d'aquests expedients judicials. Això seria impensable en processos relatius a ciutadans anònims. És la condició de personatge públic el que justifica l'interès informatiu, i no a l'inrevés”.
El periodisme –no només l’ARA, també la premsa anglosaxona que tan sovint prenem com a referència– aplica el criteri que raonen tant el director adjunt Aragay com el lletrat Salellas en els casos que el dret a la informació preval sobre el dret a la intimitat; el contenciós entre els articles 18 i 20 de la Constitució acumula tones de jurisprudència. He pres, doncs, en consideració la queixa de Josep Visa donant-li espai en aquesta secció, perquè el tema s’ho val. He publicat la seva queixa en la seva totalitat, que conté una apreciació tan polèmica com l’eventual relació entre delinqüència i immigració, i que a criteri d’aquest Defensor s’hauria d’evitar. Tanmateix, entenc que no s’adiu que ens condicioni la resposta a no argumentar sobre el factor fama quan justament el factor fama, i no pas l’origen, és el nus de la qüestió.
El semàfor periodístic
Els semàfors daten de 1869 i el primer que hi va haver a Barcelona és de 1929, a la cruïlla de Balmes i Provença, degut, com tantes altres millores urbanístiques, a l’Exposició Universal. Que jo tingui esment, el primer semàfor periodístic català va ser el de la renovació de disseny de La Vanguardia (3/10/1989), obra de Milton Glaser, famós pel “I love NY”. Quedava inaugurada la metàfora gràfica d’una valoració positiva, negativa o ni carn ni peix d’algun personatge relacionat amb una notícia, a la qual es remetia per la pàgina corresponent. M’he aturat en uns quants semàfors de la història del periodisme i constato que són proporcionalment tan efímers com els de trànsit. El primer semàfor verd de La Vanguardia va ser per al ministre de Transports José Barrionuevo, que al cap del temps va fer cap a la presó per una de les històries més de semàfor vermell de la democràcia espanyola: els GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación).
Donem, doncs, als semàfors periodístics el valor fungible que tenen. El semàfor, que porta incrustada a l’etimologia l’arrel grega “sema”, mare de totes les semàntiques, és una manera de captar atencions lectores de l’article al qual dirigeixen, saltant-se, en diferit i sense ànim dolós, el codi deontològic que prescriu no barrejar informació i opinió, atès que el semàfor adreça a una informació però a partir d’una valoració ben visible.
El lector Antoni Morell Mora em fa veure que, al diari del dia 12 del mes en curs, “un dels protagonistes [del semàfor verd] és el senyor Rafael Louzán, president de la RFEF [Real Federación Española de Fútbol]”, quan “el contingut de la notícia no el deixa gaire bé”. Conclou preguntant: “És correcte? El color del semàfor és independent del sentit de la notícia? El color del semàfor ens indica una altra cosa?”
Respon de nou a les preguntes el director adjunt, Ignasi Aragay: “En efecte, aquest semàfor hauria d'haver estat clarament vermell. És un error. Gràcies al lector per fer-nos-ho notar. Les pàgines passen diverses revisions. En aquest cas, queda clar que no va funcionar. Els semàfors tenen un caràcter editorial i els decidim cada dia –l'equip directiu– al mateix moment en què triem el tema de l'editorial”.
La conclusió del Defensor és que el semàfor, una secció de molt impacte visual –diria que d’un impacte intrínsecament visual atès que parteix de colors connotats semànticament–, s’ha de programar amb molta cura... No fos cas que hi hagués algun accident de trànsit. Si és vermell, s’haurà de vigilar de no vulnerar presumpció d’innocència –el tema d’aquí dalt–, i si és verd, evitar la llagoteria. En aquest cas, un semàfor verd a un tema en vermell no perjudica ningú més enllà d’una petita quota de professionalitat nostra, que el lector Morell ens ha fet veure i ens ha d’esperonar no només a escriure bé sinó també a revisar millor.
Atès que el proper dia 28, divendres de la setmana entrant, l’ARA farà quinze anys, remarco que el seu manifest fundacional proclama que “el diari és dels que el fem, però també dels que el llegeixen”, inspiració molt pròpia del sentit d’aquesta secció.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
