El proppassat dia 14 d’agost, el digital de l’ARA penjava l’entrevista de David Miró a Ignacio Garriga, secretari general i president del grup de Vox al Parlament. Ha estat objecte de 126 comentaris, tots crítics amb el contingut de les declaracions i la majoria contraris al fet que l’entrevista s’hagués publicat. El Defensor del Lector ha rebut tres correus en la línia dels comentaristes online. Publico el del subscriptor Jordi Portavella:
“Que dir-ne feixisme no és acurat històricament? Que en democràcia s'ha de donar veu a tothom? Que el personatge es desqualifica tot sol? Consideracions del tot irrellevants davant del fet inexcusable que heu donat un altaveu a un representant del discurs de l'odi, del racisme (hi incloc el lingüístic), de la nostàlgia del franquisme (aquell genocidi físic, cultural, moral). Segons el vostre Estatut del Defensor del Lector, aquesta figura "Té cura i garanteix el respecte dels drets humans i la deontologia d'un periodisme ètic i responsable", i vetllarà per "El respecte a la dignitat de les persones i el dret a no ser injuriades." Què se n’ha fet, de tan nobles propòsits? En aquesta entrevista, el llop —conscient que juga en camp contrari— intenta patèticament disfressar-se de xaiet ballador de sardanes, però nosaltres els coneixem massa bé —des de fa massa generacions—, a ells i els seus fets, per deixar-nos entabanar per les rebaixes de les seves paraules. Té raó el subscriptor que ha dit (segur que d’altres ho han pensat) que a la pròxima atzagaiada d’aquesta mena es donarà de baixa. Però tot això ja ho sabíeu de bon començament. Al feixisme, ni aigua”.
El subdirector David Miró m’explica –i ho corroboro perquè n’he estat part— que el tractament periodístic de l’extrema dreta ha estat profusament debatut a l’ARA, i qualifica alguns dels debats amb l’adjectiu encesos. Efectivament, donar veu a la ultradreta en un diari demòcrata és polèmic i no surt gratis (advertències de cancel·lar subscripcions), i encara més en el nostre context polític, que va patir el feixisme en una guerra incivil cruel i quaranta anys de dictadura. Aquest és l’argumentari que m’adreça Miró:
“Faríem un tractament periodístic de l'extrema dreta des de la nostra pròpia agenda de diari demòcrata, antiracista i respectuós amb els drets humans, sempre intentant assenyalar les contradiccions i punts febles del seu discurs, i denunciant els que fossin clarament contraris als valors democràtics.
Pel que fa a les entrevistes, només les faríem en el moment que tinguessin representació parlamentària en el Parlament i sempre a demanda nostra. En aquest sentit, cal dir que vam demanar entrevistar el representant de Vox a la passada campanya electoral i ens van denegar l'entrevista. De la mateixa manera, quan es va donar el cas de la moció de censura a l'Ajuntament de Ripoll també vam demanar entrevistar Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana, però també ens la van denegar.
Arran dels incidents de Jumella, a Múrcia, vam demanar l'entrevista a Ignacio Garriga i en aquest cas ens van dir que sí. A l'hora de plantejar l'entrevista la nostra idea era mostrar el pensament d'un partit que ara mateix és tercera força entre els joves catalans però alhora minimitzant un possible efecte altaveu d'arguments demagògics o xenòfobs. És per això que no es va emetre l'entrevista sencera, sinó els talls que nosaltres vam seleccionar. Al llarg de l'entrevista s'intenta deixar en evidència l'entrevistat en matèria de valors cristians, de necessitat econòmica de la immigració o de la situació del català. En tot cas, creiem que l'entrevista és útil perquè el lector de l'ARA conegui de primera mà, i de la mà d'una persona nascuda aquí i que parla català, quin és el projecte per a Catalunya que defensa un partit que, en un futur no gaire llunyà, podria formar part del govern espanyol”.
He sol·licitat l’opinió autoritzada d’un periodista de primer nivell com Gorka Landaburu, que en la seva dilatada trajectòria d’excel·lència professional ha treballat a Radio France, Le Matin i l’agència Reuters, i ha estat director del setmanari polític Cambio-16. A més a més, Landaburu coneix la política –i el franquisme!— en la primera persona d’haver nascut a París per l’exili del seu pare, vicelehendakari de José Antonio Aguirre. I ha patit la intolerància al seu propi cos essent víctima d’un atemptat d’ETA amb greus seqüeles i, malgrat tot, va defensar el diàleg i ha estat un incansable treballador per la pau.
Escriu Landaburu:
“Des de fa un temps, assistim a un fenomen preocupant que es va estenent més enllà de les nostres fronteres i que es caracteritza per l’auge dels moviments d’extrema dreta. No existeix cordó sanitari que els pugui frenar, i per això és necessari i diria que urgent donar resposta assossegada i reduir la seva influència. Vox i els seus simpatitzants, que cada cop són més, aprofiten la inestabilitat de la situació política per llençar els seus tentacles verinosos i pescar en mala maror. Cal donar-los veu per conèixer el seu argumentari. Només cap una resposta, la de respondre a tots els fòrums a les seves contradiccions i arengues populistes. L’antídot contra aquests feixistes de nou encuny que provenen d’un passat no gaire llunyà, només pot ser a través de la unitat de tots els demòcrates. Estiguem alerta i mobilitzats perquè hom diu que la història no es repeteix, però sovint s’assembla molt”.
El Defensor del Lector ja va tractar el debat en les seves cròniques del 8 de juny i del 20 de juliol de l’any passat, i la posició és que el criteri periodístic per publicar el que sigui ha de ser l’interès informatiu, al marge que ens agradi poc, menys o gens fer-ho. Vox té un interès informatiu evident, amb més de tres milions de vots a les eleccions generals, prop de tres-cents mil a les catalanes, per davant de Comuns i la CUP, poder en autonomies i ajuntaments i, com assenyala Miró, el fet de ser tercera força entre els joves catalans i –afegeixo— primera a tot l’Estat, deu punts per sobre de la segona.
La deontologia periodística no és la mateixa que la política, que si de cas és a la que corresponen els cordons sanitaris que llevin protagonisme als extremismes/populismes i la unitat d’acció contrària que proposa Landaburu; la política fa i el periodisme explica. El millor periodisme va ple d’entrevistes amb personatges condemnats per l’ètica, per la història i a vegades també per la justícia.
Recollint el criteri de Gorka Landaburu, cal fer aquestes entrevistes, però distanciant-les de la publicitat amb repreguntes, com fa Miró, que, d'altra banda, són una praxi vàlida per a qualsevol interviu. El diari té altres maneres de contrastar unes declaracions, i ben segur que els lectors disgustats trobaran a les pàgines de l’ARA coincidències en la línia de les seves crítiques. L’última, l’article de Roger Palós del dia 24, titulat “L’embolic de Vox amb els topònims”, i, en un escandall que he fet sobre el mes de juny --l’últim políticament operatiu al cent per cent-- he trobat sis comentaris negatius i un semàfor vermell. La veu de Vox (veu en llatí) ha estat tan mínima que només a cinc notícies –d’una mitjana garantista de tres-centes pel cap baix-- s'hi fa una referència més enllà de les circumstancials.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
