Antoni Traveria: “L’esquerra llatinoamericana havia de tenir l’oportunitat d’equivocar-se”

Entrevista al director de la Casa Amèrica

L’Amèrica Llatina ha acompanyat sempre Antoni Traveria, ja sigui com a corresponsal de Televisió Espanyola, com a professor en diverses universitats o com a director de la Casa Amèrica. Parla amb coneixement i passió del continent, de la seva cultura, de la seva història... Conscient que l’univers llatinoamericà és gran i heterogeni, Traveria fa un repàs general de la seva situació política amb l’ARA.

L ’Amèrica Llatina té una sola veu en l’àmbit de la política?

Malauradament per als llatinoamericans, no. S’han fet molts intents, però la unitat ara per ara segueix sent una quimera. Per contra, l’Amèrica Llatina és segurament el continent on hi ha més organismes regionals. Però cadascú fa la seva política. A més, la idea de formar una coincidència entre governs d’ideologies similars al voltant de Chávez i de Cuba ha provocat que, en caure aquests, tot quedi en gairebé no res.

Podem parlar d’una generació homogènia de polítics d’esquerra?

Se sol parlar de l’eix bolivarià, però jo no hi coincideixo tant. Lula i Dilma, expresidents del Brasil, són representants nítids de l’esquerra, però no han estat sempre al costat del chavisme. Bachelet és d’esquerres, però la política dels seus governs a Xile no ho és totalment. Hi ha matisos i cada país té la seva pròpia conjuntura.

Les esquerres han sigut bones per desenvolupar el continent?

Si parlem a nivells generals, el balanç és positiu. És cert que s’han fet coses malament, però no tot és negatiu. I també crec que l’esquerra havia de tenir l’oportunitat d’equivocar-se. Tal com a Bolívia hi ha hagut més de 180 anys de governs conservadors (i blancs) que s’han equivocat reiteradament, ara va bé que Evo Morales ho pugui fer.

Estem davant de l’últim cicle polític de l’esquerra?

L’esquerra mai havia governat a l’Amèrica Llatina en tot el segle XX. Així que no crec hi hagi hagut aquests cicles. Ara que la democràcia comença a avançar, que hi ha una igualtat en les possibilitats d’arribar al poder i que no hi hauria d’haver un cop militar o una intervenció nord-americana si guanya l’esquerra, sembla lògic que aquells que van fer resistència contra les dretes acabin arribant al poder. A l’Uruguai, les esquerres no van guanyar cap elecció fins que Tabaré Vázquez va ser escollit intendent a Montevideo el 1989. Ara el seu partit porta dotze anys governant i el país creix un 3% anual.

Avui hi ha més estabilitat?

Les institucions i la democràcia a l’Amèrica Llatina estan més fortes i més consolidades. Són menys fràgils que fa 15 anys. El sistema institucional encara és feble, però ja no hi ha cops d’estat.

La dreta també ha canviat?

En general, els candidats de dretes ja no són polítics. Macri és un empresari, igual que tots els seus ministres. L’Argentina té un govern que aquí seria el de la CEOE. Al Brasil, Michel Temer té un govern amb 21 ministres (tots homes) en què deu d’ells han dimitit per corruptes. El mateix Temer, que té un 5% d’acceptació popular, està sent investigat.Els poders fàctics segueixen tenint un poder molt important en la política llatinoamericana. Les eleccions de fa un mes a Mèxic les ha guanyat per molt poc el PRI (conservadors) gràcies al suport que ha rebut de la patronal.

Quin futur preveu a la regió?

Centreamèrica és la zona on les desigualtats, la fragilitat de les institucions i la violència són més importants. Les bandes juvenils ( maras ) s’han apoderat dels carrers del Salvador i de Guatemala, Hondures és el país més perillós per als periodistes després de Mèxic, i a Nicaragua hi tenim Daniel Ortega, un president autoritari que porta des dels anys 80 liderant el país. Nicaragua és, a part de Cuba i Veneçuela, on està més en qüestió el règim de llibertats. I Daniel Ortega és un dels més entusiastes seguidors del chavisme i de Nicolás Maduro.

I com veu Veneçuela, en concret?

Es difícil pensar que hi hagi possibilitats de diàleg. Maduro no és Chávez. Ni té el seu carisma ni el seu discurs. No entenc com Chávez el va escollir com a successor. També és cert que ha patit la crisi econòmica, i això tant és culpa dels 40 anys de govern tradicional, com dels 12 anys de Chávez, com dels pocs de Maduro. En qualsevol cas, el govern està tocat de mort. Ara mateix, Maduro perjudica més el règim que no pas l’ajuda. I el fenomen Veneçuela ha perjudicat molt els moviments d’esquerra de tot el continent.

Més continguts de

El + vist

El + comentat