MEMÒRIA HISTÒRICA

Contra Franco, encara?

La persistència de tics franquistes és més culpa dels polítics de la democràcia que mèrit pòstum del dictador
Una de les escultures de Franco guardades als magatzems de l’Ajuntament de Barcelona. / CARME SECANELLA

Todos los rojos de uno en uno al paredón ”. No és una arenga de Queipo de Llano, un dels militars colpistes més sanguinaris de la Guerra Civil, sinó un dels missatges de WhatsApp que convocaven a una concentració contra un míting de Podem a Santander l’octubre passat. El fiscal no hi va veure delicte d’odi i els governs democràtics tampoc han castigat ni denunciat els crims que va cometre Queipo de Llano: al seu net li van renovar el títol de marquès el 2012. Franco va morir al llit el 20 de novembre del 1975. Més de 40 anys després, ¿quina democràcia tenim? ¿Hi ha un ressorgiment del feixisme o estem davant un nou autoritarisme? ¿Quines conseqüències polítiques, judicials, econòmiques i socials ha tingut la impunitat del franquisme? ¿Hi ha una regressió democràtica? ¿L’aferrissada defensa i imposició de la unitat d’Espanya és un invent franquista o ve d’abans? ¿La culpa de tot només la té Franco?

Últimament, sobretot amb el procés català, el nom de Franco aflora sovint. Dilluns passat la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Saénz de Santamaría, demanava a Carles Puigdemont que deixés de ressuscitar Franco després que el president català digués que l’ombra del dictador era allargada. Certament, la dictadura va deixar marca, però els dèficits democràtics actuals són també responsabilitat dels qui han governat després. “Intentem explicar el moment d’ara amb paraules velles”, reflexiona la sociòloga Marta Rovira. “Ho atribuïm tot al franquisme i han passat 40 anys. No s’ha promogut una nova cultura política, i això és responsabilitat de les forces democràtiques actuals”, diu Rovira.

Les vaques sagrades

Ni la Transició ni la democràcia han condemnat el franquisme. No hi va haver ruptura. “Evitar una nova Guerra Civil es va convertir en el mantra de la Transició. No ho va ser la idea d’evitar una nova dictadura -diu Rovira-. L’estabilitat s’ha convertit en una mena de vaca sagrada, per damunt de la democràcia mateix. El conflicte polític és vist com una amenaça per a la convivència i en realitat en una democràcia la gent pensa diferent i té tot el dret d’expressar-se”.

Hi ha hagut continuïtat en l’àmbit judicial, policial, militar, econòmic i universitari. “El franquisme no existeix avui, però sí que hi ha símbols, idees i comportaments que en són fills i que no han desaparegut perquè la societat i la política els ha naturalitzat i integrat en la cultura, la política i el comportament d’avui”, opina el professor d’història del dret de la UPF Alfons Aragoneses. Aquesta continuïtat en les maneres de fer sobretot es nota, segons Aragoneses, en l’àmbit judicial: “Quan alguns magistrats del Suprem fan una interpretació que barreja política i dret o que dona un valor superior a la unitat d’Espanya que a l’ordenament, no parlaria de magistrats franquistes, sinó de reproducció de comportaments, idees i concepcions de la realitat que venen, això sí, del franquisme”. Aquesta transmissió es produeix també en la formació dels jutges: “No es va fer depuració en el sistema educatiu i s’ha ensenyat una manera determinada d’interpretar el dret; el problema no és la llei ni la Constitució, sinó uns jutges que reprodueixen sistemes del passat”, assegura Aragoneses.

“Els advocats estem descol·locats perquè ha canviat molt la manera com s’aplica la justícia”, reflexiona l’advocat i portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes: “Els jutges deixen de jutjar i es tornen militants de la política de l’Estat”. Hi ha hagut moltes decisions judicials polèmiques: de l’empresonament de titellaires acusats de delictes d’odi i enaltiment del terrorisme per l’obra La bruja y don Cristóbal fins a les acusacions de sedició contra el regidor de Vic Joan Coma, que va haver de declarar al jutge per haver dit que per fer una truita calia trencar els ous, passant per l’empresonament de consellers i presidents d’entitats socials. Tot sense oblidar les conseqüències de la llei mordassa. Aprovada fa dos any, sanciona per un concepte tan subjectiu com “la falta de respecte i consideració”. Ha servit per multar un professor de la UPC per adreçar-se en català a un agent de la Policia Nacional o una veïna de Petrer (Alacant) per pujar a Facebook una fotografia d’un cotxe de la policia mal aparcat.

El vell delicte de rebel·lió

Tot plegat no és nou. “Aquesta manera de pensar, com es planteja l’Estat, és anterior a Franco, és el model que Castella va imposar a la resta al segle XIX”, assegura Cruanyes. “Hi ha hagut un rebuig a les llengües no castellanes des del segle XIX, amb decrets per marginar-les i eliminar-les. També es van intentar eliminar totes les formes jurídiques alternatives. Són plantejaments preexistents, però en alguns moments, com durant el franquisme, la força per imposar-los s’utilitza de manera més contundent. El 1904 ja es va aplicar el delicte de rebel·lió contra els qui van fer un cartell en què reivindicaven més autonomia”.

Franco va guanyar la Guerra Civil i tenia clar que també volia sortir victoriós de la batalla de la memòria. Va impregnar tot el territori de símbols glossant la seva figura. No era innocu: tot plegat servia per transmetre intencionadament els ideals del règim. A més, va voler eliminar l’enemic: el va afusellar, el va condemnar a les presons i als camps de concentració, el va enviar a l’exili, el va castigar i el va acovardir.

“Es va carregar l’enemic polític i va crear una societat absolutament esporuguida”, diu la historiadora Queralt Solé, per a qui “els 40 anys de franquisme van afectar moltes generacions, es va inocular una manera de veure el món i es va fer molt meditadament perquè no hi hagués cap posició antirègim, i això és molt difícil de vèncer”. Franco va deixar molt clar que hi havia dues Espanyes: la dels vencedors i la dels vençuts. Durant els 40 anys de dictadura es va crear un discurs, una interpretació de la història. “Aquest cànon persisteix, totes les investigacions que hem fet els historiadors després de la dictadura no s’han incorporat a l’ensenyament ni primari ni secundari, ni l’Església catòlica ni certs partits polítics han assumit responsabilitats”, denuncia l’historiador Ángel Viñas.

Han perviscut certs discursos o missatges com ara que a Espanya no es pot discutir de tot. Hi ha polítics amb tics franquistes. Hi ha frases que es van sentir abans del 1976 i que ara tornen. Però la situació actual no només s’explica per tot allò que ve del passat. “Defenso radicalment que el franquisme va morir i que el que vivim ara és un altre fenomen, és una democràcia autoritària, però no és comparable amb un règim dictatorial”, assegura l’historiador i director de l’Arxiu de Comissions Obreres, Javier Tébar: “El retrocés democràtic és a tot arreu, no només a Espanya”.

A escala mundial s’ha assumit amb normalitat que es perdessin drets. “Hem donat per fet de manera una mica inconscient que la societat anava per davant, però no hi ha cap conquesta definitiva i potser això no ho hem sabut transmetre”, diu el president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Carles Vallejo. La memòria no és només nostàlgia, és també una eina vital per construir la democràcia que es vol: “La memòria és una acció de resistència, és un instrument per replantejar les coses”, conclou Tébar.

image-alt

Per saber-ne més

La continuïtat de la por

Més continguts de

El + vist

El + comentat