EL MECENATGE AL SEGLE XXI

Diners per a la cultura catalana a contracorrent i de resistència

Durant bona part del segle XX el finançament privat va ser clau per a la supervivència d’una cultura i una llengua minoritzades

Luci Minici Natal Quadroni va néixer el 97 dC a Bàrcino i es va convertir en un heroi després de guanyar la 227 Olimpíada. Però les quadrigues no eren el seu únic talent: Minici era també un home generós i, amb el seu pare, va fer construir unes termes públiques -les seves restes es conserven sota la plaça Sant Miquel- per als ciutadans de Bàrcino. No s’ha de menystenir la seva importància: era un dels únics edificis d’esbarjo de la ciutat. Un altre patrici romà, Cecili Optat, va disposar en el seu testament que cada any, el 10 de juny, es distribuïssin olis perquè romans de tots els orígens es poguessin untar dins les termes públiques. La història del mecenatge té uns orígens pretèrits i són innombrables els benefactors, molts d’anònims, que han finançat la vida artística, científica i pedagògica dels seus conciutadans.

Resistir la dictadura

A Catalunya, el mecenatge va créixer sobretot durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco. En molts moments, el mecenatge ha anat a contracorrent. “El mecenatge privat ha fet una tasca de suplència davant la incúria, la indiferència i l’hostilitat de les institucions de l’Estat, fos quin fos el govern central de torn -assegura Manuel Llanas, filòleg i president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura-. La cultura catalana ha sobreviscut gràcies a l’activitat callada i tenaç de milers de ciutadans anònims. Aquest mecenatge essencial, els protagonistes del qual no solen ser gaire coneguts, s’ha desplegat sovint a través dels moviments associatius (ateneus, corals, grups teatrals, gremis professionals, societats culturals, iniciatives educatives i escolars), però de vegades de manera individual”. “És un mecenatge de resistència”, diu l’historiador i president de l’Ateneu Barcelonès, Jordi Casassas.

Entre els molts mecenes que van protegir la cultura en temps de la dictadura de Primo de Rivera hi ha Eduard Toda i Güell (Reus, 1985 - Poblet, 1941), l’home que va començar la reconstrucció dels monestirs de Poblet, Santes Creus i d’Escornalbou. Quan Primo de Rivera va prohibir la celebració pública dels Jocs Florals a Barcelona el 1927, Toda va reservar unes habitacions a l’Hotel Colón per fer-ho privadament. Una altra mecenes infatigable va ser Francesca Bonnemaison. Va impulsar l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona (1909), que va arribar a tenir prop de 8.000 associades. Pau Casals va ser un altre home generós. Va crear el 1926 l’Associació Obrera de Concerts i va dedicar esforços i part del patrimoni a formar els intèrprets perquè toquessin per a la classe treballadora. La llista d’iniciatives que hi va haver abans de la Segona República és llarga.

“La prohibició va ser un fort estímul per a la creació. Les iniciatives van ser més ambicioses per superar la dificultat, i els símbols catalans, la llengua en primer terme, van esdevenir elements de cohesió social davant del designi desintegrador”, escriu Joan Samsó a El mecenatge cultural a Catalunya durant el segle XX (Proa).

Al final de la dictadura havien sorgit iniciatives com l’Editorial Barcino (1924), de Josep M. de Casacuberta. Aquesta editorial, que ambicionava divulgar els clàssics, va ser tot un èxit: Lo somni de Bernat Metge, el primer volum d’ Els Nostres Clàssics, va esgotar-se en quinze dies. “Hi havia una consciència antidictadura i un clar sentit de país, no depenia de si s’era d’esquerres o dretes. Per això aquestes col·leccions tenien tant d’èxit”, afirma Casassas. També en temps de Primo de Rivera van sorgir la llibreria Catalònia, Edicions Proa, l’editorial La Mirada de Sabadell, l’editorial Joventut... El 1927 fins i tot es va organitzar a Madrid una Exposició del Llibre Català amb més de sis mil volums.

Si hi ha una peculiaritat força comuna entre alguns dels mecenes del segle passat és l’inconformisme. Un dels més insubornables va ser Rafael Patxot. Nascut el 1872 a Sant Feliu de Guíxols, es va enriquir fabricant taps de xampany i es va iniciar en l’exercici del mecenatge amb les “fundacions familiars de recordança”, com ell les anomenava. Va ajudar l’Institut de Cultura de la Dona, l’Orfeó Català, l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona... Va tirar endavant molts premis i va fer possible, entre moltes coses, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya o l’Estudi de la Masia Catalana. “Va impulsar molts estudis decisius en l’àmbit de la meteorologia i l’astronomia i va finançar una colla de publicacions de l’IEC”, diu Llanas.

Mecenatge d’urgència

Franco va enviar Patxot a l’exili, però el mecenes ni va deixar de donar suport als intel·lectuals ni va callar. Va deixar un volum de memòries, Guaitant enrere, on s’acomiada dient: “Una cosa és ajupir-se a força major, i l’altra és fer-se company, còmplice o apologista de la tirania”. Francesc Cambó va ajudar corporacions com l’IEC, i escriptors com Josep Carner i Josep Maria de Sagarra i el pintor Josep M. Sert. També va acumular, com a col·leccionista, moltes obres d’art i va donar part del seu fons al MNAC i al Prado. Un dels seus llegats més importants va ser la Fundació Bernat Metge i la Fundació Bíblica Catalana. Però no tot han sigut grans patricis. El 1892 es va crear l’Agrupació Protectora de l’Ensenyança Catalana amb una oferta de cursos de llengua, geografia i història de Catalunya i de lectura i escriptura. Amb les aportacions dels socis, va impulsar la llengua i l’escola catalana.

Després de la victòria de Franco, hi va haver sobretot un mecenatge d’urgència. L’editor Josep Janés i Olivé (1914-1959) va ajudar alguns escriptors catalans durant la postguerra franquista comprant-los traduccions al castellà que de vegades ni publicava. “L’agrupació Benèfica Minerva, de Fèlix Millet i Maristany, en la immediata postguerra va aixoplugar diferents escriptors que malvivien en la intempèrie més inhòspita”, diu Llanas. Millet, que es va fer ric amb les assegurances, també va tenir un paper destacat en l’Orfeó Català que havia fundat el seu oncle, Lluís Millet, el 1891.

Òmnium Cultural

A la dècada dels seixanta del segle passat, la figura solitària del gran mecenes es va començar a diluir i van proliferar més les associacions i agrupacions. “Comença a haver-hi una mínima estructura cultural i el mecenatge ja no té aquell punt d’urgència i de supervivència dels anys 40”, explica l’historiador Francesc Vilanova. Una de les primeres entitats que va plantar cara al franquisme va ser Òmnium Cultural, que va néixer davant de notari com a societat civil el juliol del 1961. Els cinc mecenes que van impulsar Òmnium van ser Lluís Carulla i Canals, Joan B. Cendrós i Carbonell, Fèlix Millet i Maristany, Pau Riera i Sala i Joan Vallvé i Creus. “Hi ha coses que cal fer i que només nosaltres podem fer”, va dir Cendrós, l’home que a partir d’un aftershave, Floïd, va aixecar un gran imperi. A part de cofundador d’Òmnium Cultural, Cendrós va ser editor, promotor cultural, activista, patrocinador de la Gran Enciclopèdia Catalana i creador del premi Sant Jordi. Però dinamitzar la cultura catalana en temps de dictadura tenia els seus perills. El desembre del 1963, la policia va fer un escorcoll i va precintar la seu d’Òmnium. L’entitat va ser clandestina fins al 1967. Malgrat els entrebancs, en temps de la dictadura va tirar endavant moltes iniciatives: durant vint anys va ser el principal suport de l’IEC i va fer accions fora de Catalunya, com l’Omnium Culturel a París.

Imitant els bibliobusos de la Guerra Civil, Lluís Carulla va idear Cultura en Ruta. Era una biblioteca ambulant que durant vuit anys va portar arreu llibres en català. També va crear el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o el Moviment Rialles.

Són molts els mecenes que van contribuir a la supervivència de la cultura: l’escriptor i financer de Reus Francesc Recasens va dedicar molt esforç i diners a la recuperació del Teatre Romea. L’escriptor i historiador Antoni Rovira i Virgili va fer de mecenes de la Revista de Catalunya. Isidre Bonsoms va formar la millor col·lecció del món d’edicions d’ El Quixot i la va donar a la Biblioteca de Catalunya. I tot sense oblidar els milers de ciutadans que, associant-se o fent aportacions, van estimular la creativitat i la cultura. Amb tots ells, l’activitat no es va aturar mai.

Més continguts de

El + vist

El + comentat