BARCELONA"Espriu és un escriptor d'una prosa perfecta, com diu Robert Saladrigas -explica Agustí Pons-. Si penses en els textos del seu últim llibre de narrativa, Les roques i el mar, el blau (1981) , és impressionant veure com, amb l'excusa d'explicar que una noia treta del món mitològic grec baixa fins a un llac i es contempla a les aigües, acaba fent una reflexió sobre la creació, la soledat i el jo". En el cas de la poesia, Pons admet que "potser no és dringadissa, però té una profunditat extraordinària", i és contrari a l'opinió de Joan Ferraté: "S'equivocava quan deia que la seva poesia s'acaba amb La pell de brau , l'any 1960. Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs i Setmana Santa fan posar la pell de gallina".
Agustí Pons, biògraf d'Espriu, destaca també l'aportació teatral de l'autor. Quan va veure Primera història d'Esther a la dècada dels 70 el va impressionar l'abast del text i la riquesa lèxica: "És una exhibició que et fa adonar de la diferència entre el català que es parlava llavors a Barcelona i el nivell de l'autor".
Un prosista precoç
L'obra narrativa d'Espriu, una fita de la dècada dels 30
El debut d'Espriu va ser l'any 1929, quan l'escriptor encara no havia entrat a la universitat. "Als quinze anys, quan escriu Israel [l'únic llibre en castellà de la seva producció], Espriu ja no és aquell nen de vuit o deu anys que s'extasiava davant els gravats de la història d'Esther que la tia Maria Castelló tenia penjats en una de les habitacions de casa -escriu Pons-. Ara, Espriu ha llegit la Bíblia i ha tingut temps de meditar-hi en el llarg període de convalescència que ha hagut de superar". A la biografia que Maria Aurèlia Capmany va dedicar a Espriu l'any 1972 apunta alguns dels noms més destacats de la Generació del 36 catalana: Joan Vinyoli, Agustí Bartra, Jaume Vicens Vives, Pere Calders, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i el mateix Espriu, que abans de la Guerra Civil publicaria cinc llibres, tots de prosa: El doctor Rip (1931), Laia (1932), Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) i Miratge a Citerea (1935). Són els seus anys més prolífics, en què l'erudició es combina amb l'humor.
Un poeta símbol
De 'Cementiri de Sinera' a 'La pell de brau'
Després de la guerra, Espriu va compaginar la feina de passant d'una notaria amb la creació literària: canvia la narrativa per la poesia i el teatre. "Quan li preguntin per les raons d'aquesta dedicació, argumentarà que la poesia és un gènere més assequible per a un escriptor sense gaire temps lliure", argumenta Pons. Fruit d'aquesta dedicació publica Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d'Ariadna (1949), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955) i La pell de brau (1960). L'impacte social d'aquest últim llibre va ser molt important, tot i que no instantani. "La figura d'Espriu, especialment a través dels seus versos més polítics, emergirà d'entre el forçat silenci al qual estava sotmesa i enlluernarà noves generacions, com havia anat fent des del 1939. Ara, en la connexió entre Espriu i les noves generacions de ciutadans que havien nascut després de la Guerra Civil, hi jugarà un paper decisiu aquella preponderància intel·lectual del marxisme i del PSUC", escriu Agustí Pons. Després de La pell de brau , l'obra poètica d'Espriu va seguir creixent a un ritme més pausat, amb volums com Llibre de Sinera (1963), Setmana Santa (1971) i Formes i paraules (1975).
Un dramaturg clàssic
La força críptica de 'Primera història d'Esther'
D'entre la producció teatral d'Espriu -força representada- sobresurten Antígona (1955), Ronda de mort a Sinera (1966) i Primera història d'Esther , que tot i ser publicada l'any 1948, no va ser portada a escena fins a una dècada més tard, amb direcció de Jordi Sarsanedas. L'obra, d'un cripticisme considerable, és encara ara un dels textos de referència d'Espriu, del qual l'autor va dir que eren una "espècie d'exèquies de la llengua catalana". Per una vegada no tenia raó.
