ANY FABRA

“Gràcies Fabra, i vetlla’ns des de Prada”

Jordi Mir, estudiós de la figura del Mestre, ens guia en una visita pels escenaris de l’exili i la mort de Fabra, a l’Empordà i el Conflent

Jordi Mir i Parache (Tremp, Pallars Jussà, 1935), professor de català, activista cultural, Creu de Sant Jordi, excursionista que podria dir el nom de tots i cadascun dels pics, comes i valls del país, l’home que va ajudar Puyal a construir el lèxic de les transmissions de futbol en català, que l’any passat va fer 75 anys que va veure un partit del Barça per primera vegada a la seva vida i que s’ha promès a ell mateix que continuarà anant al Camp Nou fins al dia que Messi plegui, és, a més a més, un expert en la vida i obra de Pompeu Fabra. Amb l’enyorat Joan Solà, i amb l’ajuda inestimable del filòleg Antoni Tobella i Vergés, va encarregar-se de l’edició de l’ Obra Completa de Pompeu Fabra.

Però molt abans que això passés els amics de Mir ja coneixien la devoció del trempolí per la figura del “seny ordenador de la llengua catalana”, perquè Mir ha portat gent a cabassos a visitar i retre homenatge a la tomba de Pompeu Fabra a Prada de Conflent.

“Hi vinc sovint -explica-; per a mi és un plaer venir-hi i portar-hi gent. Ho faig tant com puc, aprofitant la celebració de la Universitat Catalana d’Estiu, la renovació de la Flama de la Llengua... Potser hi he portat milers de persones”.

“I per què ho fas?”. Mir riu sorprès per la pregunta: “No sabria què dir-te. Ho faig perquè hi crec, perquè em sembla que no me n’hauré de penedir mai, perquè em surt del cor”.

A petició de l’ARA, Mir ha repassat els indrets que marquen els últims sis anys de la vida de Fabra, que va morir a Prada de Conflent als 80 anys, el 1948.

Per començar, el número 15 del carrer dels Marxants. “Del 39 al 42 Fabra passa per diversos indrets de la Catalunya del Nord i acaba instal·lant-se a Montpeller. Però els alemanys baixaven per França i els exiliats catalans se sentien cada vegada més incòmodes. Molts van marxar a Xile, Mèxic o l’Argentina. Fabra no s’hi veia amb cor, i això que li havien assegurat els diners per pagar els passatges de tota la família. Però va decidir quedar-se a Prada perquè, en el fons, ell tenia un convenciment superior: no se’n volia anar de Catalunya i aquí vivia en un país que se’l sentia propi”.

“Vivia de l’aire del cel”

En aquella època, Fabra “vivia de l’aire del cel”. “Va escriure una gramàtica francesa, per la qual va cobrar una quantitat ridícula de drets d’autor. Sort en va tenir de Pau Casals, que el va ajudar econòmicament, perquè ell, de diners, no en va tenir. Va treballar tota la vida. L’any 1948 va estar redactant el curs de català per correspondència per als catalans exiliats pel món”.

El carrer dels Marxants és un carrer estret del centre històric de Prada. La casa on va viure Fabra té tot de porticons tancats a la façana. Li dic de picar a la porta i pujar al segon pis, però Mir m’adverteix que no pujarem. “No podem entrar a la casa. Els propietaris hi han estat sempre refractaris. Ningú ha pogut passar d’aquesta porta, cosa que a mi em sap un greu enorme, però els propietaris de la casa no en volen saber res. Ni tan sols han permès que s’hi col·loqui una placa. L’any 1963, quan es complia el cinquantenari de les Normes ortogràfiques, vam poder posar una placa, però al començament del carrer. La casa està controlada per la municipalitat, això sí, perquè no es pugui tirar a terra, però no s’hi pot entrar”. En aquest moment surt per la porta un dels propietaris dels pisos, que ens deixa amb la paraula a la boca i se’n va. No vol saber res de nosaltres. Mir, tranquil, replica: “Fabra serà més etern que els actuals propietaris de la casa”.

Caminem cinquanta metres, fins a l’Ajuntament. Al balcó principal hi pengen la bandera tricolor francesa i la quadribarrada catalana. “El dia de Nadal del 1948 va morir al carrer dels Marxants, on havia viscut des del 1942, en la més gran austeritat. No tenien ni un nínxol per posar el seu cos. Fabra era un refugiat. I llavors les autoritats van tenir una bona pensada, i cal agrair-los-la. Resulta que feia tres anys que li havien concedit el doctorat honoris causa per la Universitat de Tolosa, i aquest honor va justificar que a l’Ajuntament de Prada hi instal·lessin la capella ardent. Dos dies més tard, en aquesta església d’aquí al davant, li van fer els funerals. Pau Casals va tocar el Cant dels ocells i un motet de Bach. Van arribar catalans de París, de Marsella o de Montpeller, però va ser impossible que vingués ningú de Barcelona. Amb prou feines hi va arribar la notícia i era impossible tenir els passaports a punt per creuar la frontera amb tan poc temps”.

“La família Soler-Mateu li va cedir un nínxol del seu panteó perquè hi fos enterrat, i no va ser fins al 1972, precisament quan hi va haver algun intent de portar les restes mortals a Catalunya, que l’Ajuntament de Prada es va anticipar i li va donar un emplaçament solemne”.

L’últim favor

En efecte, les despulles de Fabra reposen en territori administratiu francès, però en terra catalana: “Fabra havia decidit quedar-se a Catalunya, perquè això és terra catalana, i si Fabra era a Catalunya no podia tornar allà on ja era. Aquest és l’últim favor que ha fet a la consciència de país”.

El sol brillant però tebi del gener forada les branques dels xiprers del cementiri de Prada, on és fàcil trobar de seguida cognoms catalans a les làpides. A dos-cents metres de l’entrada, la tomba del mestre. Silenci i emoció. Hi ha algunes flors recents relligades amb la bandera.

“Jordi, hem sacralitzat l’obra de Fabra?” “Sacralitzar-la no, jo en diria idealitzar-la, però també consolidar-la i en benefici de tots. Un poble ha de tenir el convenciment que té una llengua. I ens l’hem de creure. L’ortografia, per exemple, s’ha de considerar sistemàticament un convencionalisme, que podria ser d’una altra manera, però si tothom hi convé, se sacralitza sola. Fabra mateix, quan la gent li preguntava «Mestre, que podem fer servir aquesta paraula?», els contestava: «Esclar, feu-la servir, i després si molta més gent la fa servir, ja l’acabarem trobant normativa, mentre no sigui un barbarisme flagrant»”.

“Fabra va fer servir la racionalitat. És una llengua ordenada per un enginyer. El diccionari el va escriure a mà, entre el 1925 i el 1930, amb fitxes que encara es guarden a l’Institut d’Estudis Catalans. Ho va fer ell sense ajudants”.

Sortim del cementiri de Prada. Jordi Mir ha perdut el compte de les vegades que ha fet aquest camí, però diria que s’emociona com el primer dia: “Jo estic tranquil, la llengua està assegurada. Mentre la gent la parli, la llengua s’anirà creant”.

“Li diem adeu a Fabra, Jordi?” “Adeu, Fabra, gràcies, i vetlla’ns”.

Gener del 1939: l’última nit de Fabra abans de marxar a l’exili

Pompeu Fabra tenia 70 anys quan va marxar en bibliobús cap a l’exili. Les últimes cinc nits a Catalunya les va passar al Mas Perxés d’Agullana (Alt Empordà), una imponent construcció, més fortalesa que masia, que va servir d’últim aixopluc, abans de passar la ratlla, a personalitats com ara el president Lluís Companys, Xavier Benguerel, Mercè Rodoreda, Anna Murià, Joan Oliver, Antoni Rovira i Virgili o Francesc Trabal.

Hi van arribar a dormir prop de 300 persones, i testimonis escrits d’aquells dies retraten el grup d’homes i dones dormint en estances separades, compartint un sol lavabo, menjant calent un sol cop al dia, dormint vestits i amb les sabates posades sobre matalassos al terra, tapats amb cortines, en enormes sales glaçades.

Una recança infinita

Encara el dia 27 de gener s’hi va reunir la Institució de les Lletres Catalanes. Fabra va presidir la reunió, que va durar una hora. S’hi va parlar de constituir un “fons comú de queviures”. Benguerel escriurà que Fabra, lacònic, va dir-li “demà marxem”, amb la recança infinita que Pere Quart va immortalitzar.

Llengua i excursionisme als actes del centenari, el 1968

Jordi Mir és un dels pocs supervivents del Secretariat que el 1968 va organitzar els actes de celebració del centenari del naixement de Pompeu Fabra.

Cal imaginar-se la situació: encara sota la dictadura franquista, amb accés limitadíssim a premsa, ràdio i televisió i, naturalment, sense escola en català, un grup de persones van aconseguir que a gairebé tots els pobles de parla catalana s’hi celebrés almenys un acte de reconeixement al seny ordenador de la llengua.

“Vàrem haver d’anar a buscar patums més o menys connectades amb el règim -recorda Mir-

i integrar-les en un comitè d’honor perquè els governadors civils no ens posessin problemes. Vàrem anar de poble en poble demanant a la gent si sabien d’algú que pel fet que el seu pare hagués estat mestre de català o hagués fet la guerra amb els republicans o escrivís o cantés en català o organitzés ballades de sardanes, s’avindria a organitzar un acte en un casal, en un ateneu o una parròquia, que nosaltres ja li enviaríem cartells i postals. I així, identificant personalment un a un els voluntaris, i municipi per municipi, vàrem celebrar l’Any Fabra del centenari el 1968, amb l’eslògan “Pompeu Fabra, la llengua d’un poble”.

Triadú, Cirici Pellicer, Pujol

“Recordo les reunions amb el pedagog Joan Triadú, que era una persona amb la qual me n’hauria anat allà on fos, pel seu criteri ferm. També hi havia Alexandre Cirici Pellicer, Jordi Carbonell, Jordi Pujol... Ja fa 50 anys de tot allò, i quan miro enrere, m’adono que estic molt satisfet de com va sortir aquell Any Fabra”.

Aquesta forma de celebració del centenari de Fabra és molt il·lustrativa de la personalitat propagandística de Jordi Mir i els homes i dones de la seva generació. En primer lloc, l’obsessió per fer visible la llengua catalana a tot arreu, d’una manera popular i positiva, tan normal com fos possible en aquell temps de persecució cultural.

No podien concebre una celebració de Fabra reclosa en un saló noble però clandestí, oficiada davant un grapat d’il·lustres resistents. Fabra havia ordenat la llengua per a tothom, no tan sols per als mantenidors de les essències.

La flama de la llengua

I en segon lloc hi havia l’excursionisme, és a dir, l’amor per la geografia del país.

Amb motiu d’aquell Any Fabra, l’excursionisme s’hi va sumar amb entusiasme i amb la capacitat d’imaginar símbols que combatessin la dura realitat política i cultural. Així va néixer l’encesa d’una flama davant la tomba de Fabra que havia de ser portada a peu, durant una setmana de relleus, fins al monestir de Montserat, perquè fos guardada a l’abadia benedictina en una llàntia que es faria forjar ex professo. Jordi Mir va ser l’encarregat d’encendre la llàntia situada a l’atri del monestir. Des d’aleshores, cada any es renova la Flama de la Llengua.

Etiquetes

Més continguts de