REFERENT UNIVERSAL

“Casaldàliga diu que el Primer Món hauria de suïcidar-se, renunciar a les seguretats”

Entrevista a Joan Soler Felip, claretià

Com era el Casaldàliga del 1962, a Catalunya?

Tenia el despatx sempre obert, acollint gent a totes hores, des de prostitutes fins a jovent, famílies amb problemes, etcètera. Amb la Guàrdia Civil hi va tenir una relació directa, sincera i clara: no volia anar de bracet de l’Estat. Va tenir un tiet que van matar els rojos, però deia: “L’Església sempre ha sigut molt sensible als màrtirs que li han fet, i en canvi ha estat molt poc sensible als màrtirs que ella ha fet”. Així no hi pot haver pau ni reconciliació.

Per què va anar al Brasil?

Al seminari ja li vèiem que ell volia estar a prop dels pobres. Primer va pensar d’anar a l’Àfrica, però després el Vaticà va demanar als claretians si podien anar de missió a una zona molt allunyada de la civilització, a São Felix do Araguaia, al Mato Grosso brasiler. En aquella època, els companys ja li deien Che Guevara.

I quan va arribar al Brasil es va radicalitzar definitivament el seu compromís amb els pobres.

Sí. Ell sempre recorda els primers infants acabats de néixer i morts, enterrats en capses de sabates. Allò va ser un primer bateig essencial. Casaldàliga diu que Déu ha posat un vuitè sagrament amb el qual és imprescindible combregar si volem viure la nostra experiència humana i cristiana d’una manera coherent: el poble. El poble és el sagrament, sense el qual els altres no tenen gaire sentit. Vol dir que Déu està present en els patiments, les lluites i les esperances del poble oprimit. Si Déu no és allà, és que no deu ser el Déu de Jesús. Amb aquesta experiència, el Pere no hi negocia.

Amb Joan Pau II no s’hi va entendre gaire, oi?

El Pere li va dir que no acceptava anar a fer les visites al Vaticà que els bisbes han de fer cada cinc anys com aquell que hi va a passar examen. Que s’ha de construir des de la comunió, i no des de la jerarquia. Al final hi va anar. I el Papa li va dir que com era possible que només hi hagués quatre capellans i un grapat de monges en un territori que és la meitat de l’estat espanyol. El Pere li va contestar que hi havia molts homes i dones cristians, que no calia que hi hagués moltes monges o capellans. A Joan Pau II li va escriure un poema que es titula Deixa la cúria, Pere, deixa el Sanedrí i la muralla. És curiós: el papa Francesc està fent això. Ha deixat la cúria, s’ha quedat amb les monges a la residència de Santa Marta i rep la gent allà.

Vostè l’ha anat a veure a São Felix unes quantes vegades.

Sí, com a company claretià i una mica deixeble seu. Jo sempre dic que és el meu pare en la fe, el Pere.

Com és una conversa amb Pere Casaldàliga?

Sempre s’interessa per la nostra situació, com a claretians, com a Església, com a país, com a Europa. Una de les coses impressionants del Pere és la seva capacitat de rebre informació. La col·lecció de revistes que rebien cada mes a São Felix era impressionant. I la casa està oberta. Recordo un xicot, disminuït psíquic, al qual el Pere cada dia li preparava l’esmorzar. El xicot feia una mica de neteja de les herbes del pati, i a la tarda tornava a berenar allà una altra vegada... Així eren les visites al palau episcopal, aquella caseta simplicíssima que tots hem vist.

Si anéssim pel carrer a São Felix i preguntéssim «Qui creieu que és Pere Casaldàliga?», què dirien?

L’avi Pere. L’amic dels pobres. Potser alguns dirien que es fa massa amb els indis.

¿Aquest anell negre que porta té res a veure amb Casaldàliga?

[Joan Soler es mira la mà i s’emociona.] Sí, esclar. Aquest anell està fet d’un petit coco d’allà. És un anell de tucum. És l’anell de bisbe del Pere. Per a mi, és estar casat amb el poble. El Pere Casaldàliga està casat amb el poble. L’Església no va ser el centre de l’anunci de Jesús, i no hauria de ser el centre del nostre anunci, sinó una eina al servei d’aquest projecte de plenitud humana.

Quan ell diu “Les meves causes valen més que la meva vida”, sap que s’hi està jugant la vida.

Se l’ha jugat més d’una vegada. Encara no fa gaires anys el van fer marxar perquè tenia una amenaça molt seriosa de mort, que era certa. El van amagar uns dies en un altre racó, en una ciutat. Ell ens diu moltes vegades a Occident: “Ei, suïcideu-vos”. Literalment.

I ara! Què vol dir, amb això?

Suïcideu-vos com a Primer Món. Us quedeu amb la vostra vida petita, construïu les vostres muralles, les vostres seguretats, però al Sud continuem vivint com si fóssim unes colònies. I ell diu que ens conformem amb les estructures de poder, i que anem vivint la nostra petita vida sense capacitat per construir una terra que sigui de tothom.

¿És per això que ell parla d’Auschwitz en un sentit més ampli del que fem servir nosaltres?

Sí. Hi ha hagut alguns teòlegs que s’han preguntat: “Com podem parlar de Déu després d’Auschwitz?” Però ell es pregunta com podem parlar de Déu, no pas després d’Auschwitz, sinó dintre d’Auschwitz. Nosaltres estem dintre d’Auschwitz. Mentre no em toqui a mi, anem fent la viu-viu. En canvi, cada vegada ens adonem més que és una problemàtica global: la Mediterrània, els refugiats, la guerra de Síria i el sistema econòmic, que està absolutament boig.

Com està ara mateix el bisbe Pere Casaldàliga?

Ara sordeja moltíssim. I també té Parkinson. Al començament, al Parkinson li deia “germà”, però ara ja li diu “ grileiro ”, que són els que entren als camps i roben les fruites. El Parkinson se li està emportant la vida. Ara té molt poca autonomia i necessita que el cuidin. A ell, que ha sigut molt comunicador, li costa bastant d’acceptar que no se l’entén quan parla, perquè el Parkinson ja li agafa la musculatura. A vegades, dicta alguna cosa i li llegeixen els correus que rep.

Ja no deu dir missa.

Participa en alguna eucaristia. Ja sol anar sempre amb cadira de rodes. Està molt limitadet. Són 90 anys, i milers i milers de quilòmetres en autobús per aquelles carreteres.

Ja és un sant, Pere Casaldàliga?

Jo crec que sí, i tant! Però que n’hi facin o no, a ell no li importa gens ni mica. I, a més, quan fan beats gent tan punxeguda com ell o com el bisbe Romero, llavors endolceixen la seva biografia, i tota aquesta part més revolucionària sembla que desaparegui del camí de la seva vida.

Suposo que ni es planteja ser enterrat a Balsareny.

No, no. Ell ja va triar un lloc allà, al cementiri dels carajàs. A mesura que São Felix va anar creixent i hi van anar arribant els blancs, els indígenes van acabar marxant a l’altra banda del riu. Però van deixar un cementiri que sempre s’ha respectat. Era el lloc on van enterrar aquells primers nadons que es va trobar a la porta de casa... Ell sempre ha dit que volia que l’enterressin allà.

Etiquetes

Més continguts de