Els rostres de les protestes arreu del món

L'ARA parla amb quatre dels manifestants que estan sortint als carrers del Líban, Xile, Hong Kong i França

ETHEL BONET / MERITXELL FREIXAS / DOLORS RODRÍGUEZ / ALÍCIA SANS

Joseph Nassar: "Exigim electricitat, aigua i recollida d'escombraries"

LÍBAN

Joseph Nassar, de 32 anys, es va educar a França. Quan va tornar fa deu anys al Líban, en va trigar cinc més a trobar la primera feina, tot i tenir estudis superiors i màsters en universitats franceses. Però, com diu ell: “Ni tinc filiació política ni religiosa ni hi venia recomanat, per la qual cosa és molt difícil que algú et contracti al Líban”.

“Vaig trobar algunes feines temporals aquí i allà, però com que sempre eren a Beirut al final vaig haver de llogar un pis a la capital, perquè em gastava els diners del sou en benzina venint-hi cada dia des de Biblos [a dues hores amb cotxe de Beirut], on viuen els meus pares”, explica. “Ara em gasto la meitat del sou en el lloguer”, afegeix resignat.

Expert en temes mediambientals, el Nassar va ser un dels primers a sortir al carrer al Líban a protestar. La revolució, segons ell, “va començar amb els incendis”. La setmana prèvia al 18 d’octubre -el primer dia de les protestes per la imposició d’una taxa a l’ús de WhatsApp-, centenars d’hectàrees a les muntanyes de Chouf, a l’est del Líban, on hi ha una reserva natural de cedres, van ser devorades pel foc durant més de tres dies. “Va ser un escàndol el que va passar, no hi havia mitjans per controlar els incendis. El Líban té avions i helicòpters d’extinció de focs, però la majoria estan fora de servei per falta de manteniment”, lamenta.

Taxa a l’ús de WhatsApp
Després va venir la qüestió de l’impost a l’ús de WhatsApp, però el descontentament de la societat civil libanesa venia de lluny. “Exigim uns estàndards mínims de vida: electricitat, aigua i recollida d’escombraries. Jo pertanyo a la classe mitjana, estic solter i amb prou feines puc viure. La majoria de libanesos, però, viuen per sota dels estàndards mínims”, adverteix el Nassar.

“És trist que precisament els grups més deprimits [els xiïtes dels suburbis de Beirut] ens estiguin atacant amb pedres i bastons, quan ens estem manifestant per ells, pels pobres”, lamenta el noi.

El Nassar es queixa que al Líban els serveis de salut i d’educació són privats. És a dir, que gairebé no hi ha escoles públiques i només hi ha una única universitat que ho és, la Universitat Libanesa, però per aconseguir-hi una plaça “has d’estar recomanat”.

En la mateixa situació hi ha els hospitals. El Nassar explica que fa dos mesos va portar la seva mare, que té càncer, a un centre sanitari per fer-se uns exàmens mèdics. El seu pare treballa en una empresa pública que li garanteix una cobertura mèdica per a ell i la dona. Per la seva banda, el Nassar té una assegurança privada, amb la qual la seva mare també pot ser atesa. “Ni amb les dues assegurances podíem cobrir la meitat del cost dels exàmens mèdics de ma mare. Imagina’t si un libanès mitjà pot pagar-se un tractament de càncer! L’opció que et dona el govern és: «O pagues o et mors»”, denuncia.

Des que va dimitir Saad Hariri com a primer ministre del Líban el 29 d’octubre passat no hi ha hagut consens polític per elegir un nou cap de govern. La por que tenen molts libanesos és que el país es quedi sense govern durant mesos. “Honestament, hem passat moltes vegades per això, no és nou no tenir govern. Però ara, amb la crisi econòmica, tenim pressa perquè se’n formi un”, indica el Nassar, abans d’afegir: “Continuarem pressionant massivament des del carrer”.

Alejandra: “La classe mitjana és pobra i depèn de la targeta de crèdit”

XILE

Amb 26 anys, l’Alejandra s’està reconciliant amb Xile. Aquesta jove nascuda a Santiago, que ven serveis d’emergències mèdiques i que no vol donar el seu cognom per no ser identificada, ha començat a mirar Xile d’una altra manera amb les protestes que ja fa més de 40 dies que s’allarguen. “Aquí, fins fa molt poc, érem molt individualistes, però aquestes manifestacions ens han unit, ens han permès escoltar el del costat, ens hem vist com a col·lectiu”, explica. Viu amb la seva mare, una recepcionista de 46 anys, en un pis modest situat davant de la plaça Itàlia, epicentre de les protestes, que viu i que segueix tant si vol com si no vol. Tapada amb un mocador vermell que li cobreix part de la cara, planteja les seves reflexions convençuda i amb ràbia, com si hagués hagut d’aguantar molt temps per poder queixar-se en veu alta i sense que ningú la recrimini per la profunda desigualtat de la societat xilena.

“Vinc a la plaça a protestar quasi cada dia, quan plego de la feina. A vegades descanso. Una no es pot sentir culpable per no ser-hi sempre, perquè això provoca angoixa i certa psicosi”, explica resguardada en una cantonada de la rotonda, mentre a l’altra banda una tanqueta dispara bombes lacrimògenes als manifestants.

Dies complicats

“Portem un mes i mig molt complicat. La policia ha sigut molt violenta: hi ha hagut morts, molts ferits i molta gent ha perdut ulls”. Diu que “per la repressió policial, no pas perquè sigui dona”, recalca, no s’atreveix a ser a primera línia de les mobilitzacions, en què joves manifestants s’enfronten amb els carrabiners. “La feina que fan ells és fantàstica perquè eviten que la policia arribi a la gent [avis, nens, famílies] que és al darrere, més tranquil·la, i que piquen a la cassola o protesten pacíficament”.

Comenta que les generacions d’edat més avançada, com la de la seva àvia o la seva mare, al principi tenien por de sortir a protestar perquè “van viure el cop d’estat”. Però, amb els dies, s’han adaptat a la nova situació i ara la seva mare també li dona suport. Fins i tot s’han mobilitzat juntes o amb amics. “A les manifestacions hi ha persones de totes les edats i classes socials”.

Ella, que de ben jove ja va participar en l’anomenada Revolució Pingüina (2006) del moviment estudiantil, creu que s’ha de manifestar per reclamar una educació gratuïta i de qualitat. “Jo tinc un deute universitari de 15 milions de pesos (uns 16.500 euros). Em vaig graduar l’agost passat i aquell mateix mes ja em va arribar una carta del banc amb la xifra del meu deute, el mecanisme de pagament i com el puc renegociar”, relata indignada.

Aquesta realitat creu que és la de bona part de la ciutadania: “Aquí la classe mitjana, en el fons, és gent pobra que se salva amb la targeta de crèdit”. I detalla: “Hi ha persones que s’endeuten per poder comprar menjar, no pas per comprar un ordinador o un cotxe”. Per això creu que la gent ha acabat explotant: “Han entès que la mobilització té a veure amb coses que ens afecten a tots”. Sobre el futur de la protesta, opina que és “molt incert”, però està segura que no poden “abaixar els braços” i que han de seguir “fins que la dignitat sigui costum”.

Jennifer Chan: "El que ens diferencia de la Xina és el respecte per totes les opinions"

HONG KONG

“Hong Kong, la revolució dels nostres temps”. És un dels lemes de les manifestacions a l’antiga colònia britànica i amb el qual s’identifiquen la majoria de joves hongkonguesos, com Jennifer Chan. No és el seu nom real, però insisteix a preservar la seva identitat i no publicar una foto on se la pugui reconèixer.

Té 27 anys, va estudiar bioquímica i treballa com a professora. Recorda que la primera manifestació a la qual va anar va ser la del 12 de juny. Al sortir de la feina, es va unir amb amics als manifestants que intentaven bloquejar els carrers per impedir que s’aprovés la llei d’extradició. La segona vegada va ser el 16 de juny, en la històrica manifestació que va mobilitzar dos milions de persones. Des de llavors no va a totes les convocatòries, però sí que hi assisteix sempre que pot i l’hi permet el seu treball a temps complet.

Va sortir al carrer perquè estava radicalment en contra de la llei. “Després del que va passar amb els llibreters de Causeway Bay, que van desaparèixer i van aparèixer a la Xina, em vaig qüestionar què farien el govern de Hong Kong i el Partit Comunista Xinès (PCX) si tinguessin més poders legals”. A més, està convençuda que era un projecte a major glòria de Carrie Lam per fer feliç Xi Jinping.

Rebuig de la violència

Ara reivindica el que crida el carrer, les famoses cinc demandes que inclouen el sufragi universal. Rebutja la violència i està especialment en contra dels atacs físics perquè assenyala que “una cosa que pot fer-nos diferents dels partidaris del PCX és acceptar les opinions diferents d’altres persones”.

Per a ella l’incident de Yuen Long va marcar un punt d’inflexió. Grups de delinqüents van apallissar els manifestants amb barres de ferro sense que intervingués la policia. La Jennifer afirma que “van utilitzar tàctiques similars a les de la Xina continental, on hi ha delinqüents pagats per intimidar els ciutadans. Molts creuen que el PCX va pagar a membres de les màfies”.

Sosté que les protestes han unit diferents generacions i ara hi ha més consciència de comunitat. Considera un èxit les eleccions en què va haver-hi llargues cues per votar.

Viu a Kowloon i comparteix pis. Els seus pares s’han traslladat al Regne Unit i desconeixen com està d’involucrada en les protestes. Té problemes amb la seva mare, que descriu els activistes com a “esvalotadors que mereixen ser castigats per la policia”. És una visió diferent de la dels pares dels seus alumnes, que són famílies de classe alta i que encara que no estiguin al costat dels manifestants, “tampoc estan d’acord amb el que estan fent el govern i la policia”.

Constata que molts hongkonguesos busquen ara altres destinacions per viure. Ella, en canvi, veu el seu futur personal a Hong Kong, almenys durant els pròxims anys. Li agradaria continuar els estudis. Sense plans concrets, ara està segura que desitja fer alguna cosa per ajudar, “especialment a aquells que són tractats injustament”. I destaca, com molts altres manifestants, el nivell de camaraderia que s’ha desenvolupat en les protestes.

Anne Rocher: “Els que ens manifestem no som els més pobres però acabarem sent-ho”

FRANÇA

Si bé molts dels armilles grogues presents en les manifestacions són homes, almenys la meitat d’aquest moviment són dones. Una d’elles és Anne Rocher, una bibliotecària de 72 anys, ara jubilada. Compromesa amb la justícia social i més aviat polititzada -no amaga que és d’esquerres-, reconeix que es va unir al moviment pel futur dels seus fills. A més, l’exasperava que qui ara és el seu exmarit, un directiu amb cotxe de l’empresa, no volgués adonar-se dels privilegis que té i dels quals, reconeix, ella va gaudir.

Com el seu exmarit, diu l’Anne, Macron és incapaç de posar-se en la pell d’aquells que guanyen 1.700 euros al mes [el salari base a França és de 1.522 euros bruts]. “Amb un nou impost que encareix els carburants [el detonant de les protestes], quina opció tenen aquestes persones que necessiten el seu cotxe cada dia?”, es lamenta. I afegeix: “Els que ens manifestem potser no som els més pobres, però acabarem en la precarietat”. És per això que una de les seves reivindicacions és la restitució de l’impost de solidaritat sobre la fortuna, una taxa per als més rics que el president Macron va suprimir.

L’Anne protesta des de l’inici de les manifestacions, però des del maig passat forma part dels armilles de Belleville. Cada dimecres una trentena de persones es reuneixen en assemblea en un cafè d’aquest barri de París. No hi ha líders i ho decideixen tot votant. També ho van fer per escollir la persona que havia de parlar amb l’ARA. “Som com una família, ens fem costat els uns als altres”, diu, tot i que sovint hi ha desacords. Sobre si el moviment ha perdut força, l’Anne ho nega: “Això ho diuen els mitjans de comunicació francesos, en mans dels milionaris”.

Tot i això, aquesta jubilada no es considera utòpica. De fet, reconeix que la lluita servirà de poc. En un context de protestes amb violència, buscada pels esvalotadors o bé per la mateixa policia, segons diu, molta gent ha deixat d’anar a les manifestacions. Ella continua participant-hi, tot i que ho fa amb por. “Estem mal vistos, ens troben violents i incultes”. És precisament per això que l’han triat a ella, pacífica i cultivada, per parlar amb aquest diari.

L’Anne és de les que pensen que no tenir un representant dels armilles és un problema. Molts, però, no hi estan d’acord. No volen portaveus perquè no són un grup homogeni. De fet, els perfils són variats, encara més entre els que viuen a París i altres grans ciutats i els de províncies.

Entre els armilles de províncies, n’hi ha molts amb professions precàries, com ara infermers, però també petits empresaris que han de pagar molts impostos o bé jubilats. A París, en canvi, hi ha força sindicalistes decebuts pels seus respectius sindicats. L’Anne lamenta que a la capital intel·lectualitzen massa els temes a debatre i, en canvi, passen menys a l’acció. Explica que els armilles de províncies aconsegueixen organitzar-se per tapar amb cinta adhesiva els radars o bé per impedir que es pagui als peatges. Això sí: si en una cosa estan d’acord tots els armilles grogues és en la indignació que els provoca Macron.

El + vist

El + comentat