Disputa pel tron financer de Londres
París i Frankfurt lideren la pugna per atreure els grans bancs de la capital anglesa després del Brexit
“Quan va tenir lloc la votació -diu Valérie Pécresse-, per a nosaltres va ser l’oportunitat de promoure l’Illa de França”, la regió on hi ha París i de la qual ella és la cap electa. Van fer dues campanyes publicitàries a l’espera del resultat del referèndum del mes de juny sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. L’inusual eslògan deia així: “Heu pres una bona decisió. Preneu-ne una altra. Trieu la regió de París”.
El Brexit ha fet de París una ciutat més audaç. Una vegada el Regne Unit marxi del mercat únic, els nombrosos bancs internacionals que han fet de Londres la seva seu europea perdran el passaport que els permet operar als altres 27 estats. Potser les dues parts reconeixeran les seves respectives regulacions, però ningú confia en una sortida suau. Val més assumir el pitjor.
Sabent el temps que cal per obtenir l’aprovació dels reguladors, trobar oficines i traslladar o fitxar els directius, les firmes financeres s’ho estan pensant. Londres seguirà sent el líder europeu, però altres ciutats volen arreplegar el que puguin.
Els parisencs són els que ho estan intentant més, presentant la ciutat com una sòcia de Londres. “La rivalitat hi és amb Dublín, Amsterdam, Luxemburg i Frankfurt”, diu Pécresse. Especialment, sembla, amb Frankfurt. París té bancs més grans, companyies més grans i més escoles internacionals. I és, a part de Londres, l’única “ciutat global” europea. ¿Quan vas portar la teva parella, bromegen, a passar el cap de setmana a Frankfurt?
L’espectre de Le Pen
Aquest mes els parisencs han estat a Londres, reunint-se amb executius, per mirar de canviar la imatge de França com un país intervencionista amb impostos alts i dificultats laborals. Els socialistes, que governen la ciutat, i els republicans de Pécresse s’han unit en una “santa aliança”, segons diu Gérard Mestrallet, president de Paris Europlace, entitat que promou el centre financer. Tots rebaixen el risc que l’euroescèptica Marine Le Pen pugui guanyar les eleccions a la primavera.
Més discretament, Hubertus Väth, de Frankfurt Main Finance (l’equivalent de Paris Europlace), és “optimista” amb la capacitat de la ciutat per atreure més banquers. Fa dos anys el BCE va intentar forçar sense èxit que els intermediaris que liquiden les operacions borsàries en euros estiguessin domiciliats en algun país de la unió monetària. Ara ho pot tornar a provar.
Nicolas Mackel, de Luxembourg for Finance, està “relaxat”. Tots són benvinguts, diu, però ni els impostos ni les regulacions s’han canviat, ni s’han accelerat les sol·licituds. El negoci funciona, gràcies a la llarga experiència del Gran Ducat amb els responsables dels fons.
Després d’un inici lent, els holandesos també volen aprofitar-se del Brèxode. Holanda ofereix una alta qualitat de vida i gairebé tothom parla anglès. Però el centre financer d’Amsterdam no té l’escala de Frankfurt o París i va curta d’habitatge i escoles. Un tribut del 20% a les primes dels banquers també és descoratjador, però el ministeri de Finances diu que els bancs globals podrien estar-ne exempts.
Dublín també està oberta a atreure més fons. Això sí, els banquers del país estan preocupats per si tenen capacitat per gestionar operacions de borsa complexes. I per a alguns seria un alleujament que això no es materialitzés: la ciutat té poc espai d’oficines, habitatges, carreteres i escoles internacionals.
La mida del pastís que es disputen és difícil de concretar. Väth creu que si es fa amb el centre de liquidació d’operacions borsàries, Frankfurt podria guanyar 10.000 llocs de feina. Arnaud de Bresson, d’Europlace, estima que París podria guanyar 10.000 llocs de feina financers i 20.000 més d’altres sectors.
Les entitats tenen les seves prioritats. HSBC ja ha dit que portarà 1.000 llocs de feina a París, on té una filial. UBS, que veu perillar 1.000 llocs de feina a Londres, es va instal·lar a Frankfurt l’any passat: sembla una base natural, tot i que alguns caps hagin esmentat Madrid. Els gestors de fons que encara no són a Dublín o Luxemburg possiblement hi aniran. I Lloyd’s of London, Blackstone i Carlyle sembla que han triat Luxemburg.
Però a totes les ciutats que competeixen s’hi sent una mateixa cançó: tant de bo no hagués passat. A Luxemburg també tenien preparat un anunci per a l’endemà del referèndum: “Us hauríem enyorat”. Mai no va veure la llum.
