FINANCES

L'home invisible surt a la llum

Jordi Gual, nou president de CaixaBank, ha forjat el seu ascens des d’una discreta fidelitat a Fainé

“Ho hauríem d’haver vist. Era evident, ell era allà, però és tan discret que semblava impossible”. L’escena va tenir lloc al març a les plantes nobles de CaixaBank. Un grup d’inversors es reunia amb Isidre Fainé i el seu cercle professional de més confiança. La trobada venia carregada de força simbòlica respecte al futur de Fainé i els seus possibles successors. Els presents van sortir de la trobada convençuts que un històric, el vicepresident Antoni Massanell, era l’escollit. No van caure que a la mateixa taula del president i el vicepresident hi havia un altre directiu de CaixaBank. Va parlar poc. “Si Fainé perdia el fil amb algun tema, ell intervenia”, rememora un assistent al dinar. Era Jordi Gual, l’home invisible que serà el nou president de CaixaBank.

La primera empresa del país per influència i importància (tres de les cinc primeres empreses catalanes per facturació són de l’òrbita La Caixa) es posa en mans d’aquest economista nacut a Lleida el 1957 i format als Estats Units, doctor per la Universitat de Berkeley i antic cap del departament d’economia de l’Iese. Fins ara ha sigut el director del serveis d’estudis de l’entitat, i la sorpresa que ha generat el seu nomenament disminueix quan se’l recorda, especialment en els últims mesos, convertit en una ombra del president de CaixaBank. Mai sota els focus ni a primera fila. Però mai absent. Vist amb perspectiva, el nomenament de Gual ha sigut una obra mestra del secretisme.

Gual arriba a la presidència del tercer banc català avalat per Fainé i per una solidesa com a economista llargament acreditada. “És un tècnic molt respectat”, explica una veu de l’entorn de l’entitat. “És molt potent intel·lectualment”, li reconeix un economista que l’ha tractat durant anys. “És un dels millors de la seva generació”, afegeix Alfredo Pastor, professor de l’Iese, que ja el va veure despuntar com a alumne. “Té un judici competent i equilibrat”, afegeix. Virtuts, en efecte, molt de la cultura de La Caixa.

Virtuts mimètiques

No és l’únic tret del seu caràcter, que sembla que mimetitza el d’una entitat en la qual va ingressar el maig del 2005. “És superdiscret, com els altres candidats, i no canviarà ara per ser president”, afegeix una altra veu coneixedora del banc. “Es mou bé institucionalment, té habilitat per al tracte personal. És afable sense ser un public relations ”, afegeix un directiu del sector que, com la majoria de la desena de veus que n’han parlat amb l’ARA, vol mantenir l’anonimat. “És de la més absoluta confiança de Fainé”, afegeix un altre directiu. El detall pot semblar una obvietat però no ho és tant. Així ho assenyala un dels contactats per aquest diari: “Un president ha de ser algú que tingui molt bona relació amb l’accionista principal i això ho té en safata”. El seu convenciment es basa també en la capacitat de Gual de “parlar amb els fons que també són accionistes amb molta preparació macroeconòmica, un coneixement profund del que passa a La Caixa i un anglès perfecte”. Aquesta veu no té dubtes: “Ho fa molt bé als 'roadshows'”.

Però, per arribar al cim del primer banc de Catalunya, ¿n’hi ha prou sent un economista respectat, un subordinat lleial, una persona de bon tracte amb llarga trajectòria? Els experts amb qui ha parlat aquest diari coincideixen en una resposta clara: sí. En primer lloc perquè la figura que el Banc d’Espanya i el Banc Central Europeu reclamaven era la d’un president no executiu. I això mitiga la seva principal llacuna: “És evident que no és un gestor, i encara menys un gestor bancari”, diu una persona del sector.

“Ell era analític, especulatiu: buscava la informació, la resumia, dibuixava els camins, però no havia d’empènyer la gent”, confirma una font financera. “És un magnífic professional i coneix molt a fons el món bancari, era el gran 'capo' de la casa en estratègia”, diu una altra veu. “Per entendre la xarxa, ja hi ha el Gonzalo [Gortázar, conseller delegat de l’entitat]”, afegeix.

En efecte, una veu molt coneixedora de l’entitat veu com a clau el fet que Gual “no generi anticossos” en dues de les figures clau del negoci, el mateix Gortázar i Juan Antonio Alcaraz, director general. “Els deixarà fer”, afegeix aquesta font.

Tot plegat hauria de servir perquè Gual evités episodis com el que va viure mesos després d’entrar a La Caixa. Preguntat en una compareixença, va recomanar als ciutadans que s’esperessin “tres o quatre anys” a comprar un pis, perquè els preus baixarien. En una entitat que vivia molt de les hipoteques, això va sobtar. En aquella mateixa compareixença, Gual va negar que existís una bombolla al sector immobiliari. Corria l’any 2006.

Però més enllà del negoci, CaixaBank és el tercer banc espanyol i exerceix un enorme poder en l’economia. Això, el poder, serà l’altre gran repte de Gual: “Pel que fa a la relació amb els mitjans, el banc la té resolta”, diu una veu financera. Una segona font confia en la capacitat d’aprenentatge de Gual: “De gestionar el poder també se n’aprèn: agafes la raqueta i quan et comencen a tirar boles, tard o d’hora les tornes”.

Molt participatiu al Carec

Gual, pròxim a l’Opus Dei com el mateix Fainé, és considerat per alguns masista i això va fer que fos un dels integrants del Carec (el consell assessor que va impulsar l’expresident de la Generalitat l’any 2011) i que ho fos de manera compromesa. “Era dels que venia sempre, estava molt a sobre dels documents”, recorda un dels excompanys. Un altre membre recorda que sovint temperava els posicionaments de l’organisme. I alguns es van fixar que, amb el temps, va anar marcant distàncies amb el procés sobiranista. Com diu algú, potser l’home discret va saber a temps que estava cridat al càrrec que ara s’ha fet seu. Ningú més ho va notar: un altre dels talents d’un home invisible.

Més continguts de