PANDÈMIA

Obligats a treballar

L’ARA explica la realitat laboral de quatre empleats que continuen al lloc de treball en sectors no essencials
ELISABET ESCRICHE / PAULA SOLANAS / MARIA GARCIA

Mentre duri la crisi del Covid-19, la feina de molts treballadors s’ha convertit en indispensable perquè les mesures de confinament no siguin insostenibles. Supermercats, farmàcies, els mateixos sanitaris o determinades indústries estratègiques operen a ritmes frenètics per sostenir la demanda d’aquests dies. Sense una aturada total de l’activitat, però, Espanya ha deixat la porta oberta a fer que moltes persones encara estiguin obligades a anar al lloc de treball sense que siguin serveis bàsics. Confinar-se per evitar el seu propi contagi i el de familiars vulnerables s’ha convertit en un luxe que no està a l’abast d’alguns empleats tant a la indústria com la construcció o els serveis. L’ARA ha parlat amb quatre d’aquests treballadors que, amb noms falsos, perquè tenen por de perdre la feina, expliquen com estan vivint la crisi del coronavirus als seus llocs de treball.

“Estic en risc i m’acabaré quedant sense feina ”

Durant la primera setmana de confinament, la Carla Martínez gairebé veia més gent a l’aeroport del Prat que en un dia d’estiu a ple rendiment. “Hi havia unes cues de centenars de persones, l’una darrere l’altra, sense respectar les distàncies de seguretat, i gent que seguia marxant de vacances a París com si no estigués passant res”, recorda. Treballa a l’equip de personal de terra d’una aerolínia que la setmana passada ja va presentar un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) per a la plantilla.

Tot i així, encara s’ha de desplaçar cada dia fins a l’aeroport per fer embarcaments, atendre al mostrador o ajudar a facturar les maletes dels viatgers que intenten tornar a casa seva, i ho fa sense una mascareta per evitar propagar el contagi del Covid-19. “Vaig demanar-ne i els responsables gairebé es posen a riure”, lamenta resignada. L’única novetat d’aquesta setmana, comenta, és que han posat un treballador a repartir gel desinfectant. De fet, assegura que la majoria dels seus companys han aconseguit els guants per la seva banda o a través del personal de neteja de l’aeroport, i en els grups interns ja comenten que alguns s’han posat malalts. “Puc estar contagiant tota la meva família, mentre estic treballant en situació de risc i sense que ningú em doni les gràcies, però després em quedaré sense feina igualment”, lamenta la Carla, que viu amb la seva mare i àvia, però aquests dies intenta mantenir les distàncies.

“Ens han dit: «Renteu-vos les mans i no us toqueu la cara»”

La Raquel Martorell treballa en una empresa del sector metal·lúrgic. Són més d’un centenar d’empleats els que continuen cada dia anant al seu lloc de treball tot i que la feina els hagi baixat. Quan va esclatar tot -explica- va aturar el director per demanar-li informació. “Em va dir que no ens preocupéssim, que ens rentéssim les mans i no ens toquéssim la cara”, recorda. Des que aquesta setmana va entrar en vigor la normativa que entre treballadors hi ha d’haver un metre i mig de distància, l’empresa ha decidit implantar el teletreball d’una manera molt particular. “En el departament on treballo som una desena de persones. Per garantir la distància entre nosaltres, un grup fa mitja jornada des de casa mentre l’altre és a l’empresa i l’altra mitja jornada fem el canvi”, relata aquesta empleada.

No tenen guants ni mascaretes, però Martorell explica que no pot negar-se a treballar perquè, aconstant-se a la cinquantena i amb la situació actual, li costaria molt trobar una nova feina. Qualifica d’“absurd” que els caps de setmana es quedi a casa confinada i de dilluns a divendres pugui sortir i anar a la feina caminant. La seva família, on hi ha un adolescent, només surt per anar a comprar. “El risc el tinc a la feina, no a casa. Per què no fan cas del que diuen els metges?”, es pregunta.

“Cada dia puc portar el virus a casa”

Una de les obres que com a mínim fins dijous no s’havien aturat durant l’estat d’alarma era la reforma del Parador d’Aiguablava de Begur, propietat de la cadena hotelera pública. “Paradores va tancar tots els seus hotels quan es va aprovar el decret d’alarma, però a nosaltres ens obliguen a venir a treballar tot i ser un establiment públic”, critica un dels seus treballadors, Óscar García. Fa dues setmanes que cada dia s’ajunten entre quinze i vint empleats de les dues empreses, Tecnocontrol i Vías y Construcciones, que estan finalitzant els treballs de remodelació. “Tots venim de parts diferents de Catalunya, i aquí és molt difícil mantenir les distàncies”, indica l’empleat, que afegeix que almenys els han donat mascaretes i guants. “Però compartim zones comunes com el lavabo, que és un Poly Klyn [els típic lavabos que es munten a les obres]”.

A més, molts pateixen perquè tenen fills o persones grans al seu càrrec: “Quin sentit té que la dona i els nens no puguin sortir si cada dia puc portar el virus jo a casa?”, es pregunta posant-se les mans al cap. Però el més greu de tot, segons aquest treballador, és “la hipocresia del govern de Pedro Sánchez”: “Mentre demana a la població que es quedi a casa, a nosaltres ens obliguen a venir a treballar, i tot per acabar unes obres públiques que no són urgents ni necessàries”.

“Ens van demanar que féssim hores extres dissabte”

El Joan Pla treballa en una fàbrica amb més de 300 empleats que fan peces per al sector de l’automoció. Tot i que la majoria d’automobilístiques han aturat la seva producció a causa del Covid-19, a ell l’obliguen a seguir treballant. Des de la feina li reconeixen obertament que no presenten un ERTO perquè no els l’acceptarien. “Tinc companys que han agafat la baixa per no assumir riscos”, explica. Ningú l’hi ha comunicat, però sospita que al torn del matí hi ha gent afectada per coronavirus. “S’han trobat malament i de sobte han agafat la baixa”, explica.

A la feina sempre treballen amb guants, però fins a aquesta setmana no els han repartit mascaretes. “Estic preocupat, tinc una filla de quatre anys i no em perdonaria posar-la en risc”, relata. Tot i així, admet que no pot deixar de treballar, fa vint anys que és en aquesta empresa i ha de pagar factures. El comitè d’empresa s’ha reunit amb la direcció per demanar que es tanqui la planta: no ha servit de res. “És més, ens van demanar que féssim hores extres dissabte passat. Òbviament, tots ens hi vam negar”, explica, contundent.