Les pensions tornen a l’IPC

La comissió del Pacte de Toledo recupera l'acord del 2011 i aparca la discussió sobre vincular-ho a altres factors

Els partits polítics tornen al punt de partida. Després de mesos de donar voltes sobre com es pot garantir a partir d’ara el poder adquisitiu dels pensionistes, ahir van decidir fer marxa enrere per intentar netejar la imatge d’incapacitat d’arribar a consensos que han mostrat durant l’últim any. La majoria de les formacions de l’arc parlamentari espanyol van convocar aquest dimecres a correcuita una roda de premsa sense previ avís per explicar un principi d’acord que passa per tornar a lligar les pensions a l’IPC, és a dir, a l’evolució dels preus, com ja passava el 2011.

Ho feien després de mesos encallats en el marc del Pacte de Toledo, la comissió del Congrés que estableix les bases del sistema de pensions espanyol amb què després ha de treballar cada executiu. La discussió s’havia enrocat en el segon punt, el que tracta “el manteniment del poder adquisitiu i la millora de les pensions”. Després que el PSOE congelés les pensions el 2011 i que el PP apliqués un nou indicador que les deslligava de l’IPC durant la recessió, el Pacte de Toledo es trobava donant voltes sobre quin nou mecanisme s’ha de crear per revaloritzar aquests subsidis any rere any. D’una banda hi havia els partits que es volien curar en salut i establir un mecanisme que tingués en compte les èpoques de crisi econòmica per permetre que no sempre es vinculin a l’IPC si no hi ha recursos per fer-ho. Aquesta facció inclou el PP, Ciutadans i el PDECat de manera explícita. El PSOE i el PNB es trobaven en un punt intermedi, disposats a pactar-ho si generava consens. A l’altra banda hi ha ERC, Podem i Compromís, que han pressionat tant com han pogut perquè l’IPC fos una garantia mínima, sigui quin sigui el nivell de renda del pensionista i vagi com vagi l’economia. Però aquesta confrontació va arribar a posar en risc el Pacte de Toledo mateix. Podem va amenaçar amb aixecar-se de la taula i el PSOE no podia assumir que sota el seu govern es trenqués la comissió que ha generat més consens de les últimes dècades, i encara menys per una confrontació amb el seu principal aliat parlamentari. És per això que ahir els partits que van decidir fer marxa enrere van presentar el preacord. El PSOE, el PDECat, el PNB, Ciutadans, el PP i Compromís van explicar que el Pacte de Toledo ha decidit tornar al 2011: les pensions es revaloritzaran “en base a l’IPC”.

Però les diferències no s’aparquen tan fàcilment. Es tracta, com va dir el portaveu del PDECat, Carles Campuzano, d’un “acord de mínims”. Es torna al 2011 perquè l’IPC sigui la base però a partir d’una recomanació ambigua. I per això hi ha partits escèptics, com ERC, que han decidit no subscriure de moment el preacord, o com Podem, que avisa que “està en el bon camí” però que hi ha escletxes en la redacció que permetrien que es tornessin a produir pèrdues de poder adquisitiu. De fet, la recomanació del 2011 és la que va permetre que el PP creés el nou índex (IRP) que ha provocat que els últims anys les pensions només avancessin un 0,25%. Per evitar-ho, el nou document recull que aquest índex no té prou consens “social i polític”. Però això no tanca la porta a la possibilitat que un altre executiu pugui inventar un nou índex. D’aquí la cautela d’ERC i Podem.

On són les escletxes? El text diu literalment que “la revalorització anual de les pensions sobre la base de l’IPC real” es presenta com un mecanisme que ha de servir per conservar el poder adquisitiu de les pensions”. El forat és en les paraules “sobre la base”, perquè es deixa la porta oberta a afegir altres factors. Aquesta és la visió que van defensar el PP, el PDECat i Ciutadans, mentre que, amb el mateix text davant, la portaveu del PSOE, Mercè Perea, insistia que “l’acord és amb l’IPC, no hi ha altres factors”.

En funció de la interpretació de cada partit es donava un valor o un altre al preacord, i, com deia un dels portaveus, “caldrà veure com es mulla el PSOE a l’hora de legislar”. Ahir, poques hores abans de l’anunci d’aquest preacord, el secretari d’estat de la Seguretat Social, Octavio Granado, es mostrava escèptic amb l’IPC com a índex fix. Des del seu punt de vista, “pot provocar perversions” i és més adient crear mecanismes que permetin mantenir el poder adquisitiu de manera “dinàmica”. La situació de les finances de la Seguretat Social és complexa -arrossega un dèficit rècord de més de 18.000 milions d’euros i gairebé no li queden reserves per fer front a la jubilació de la generació del baby boom -. Per això Granado admetia ahir que l’actual sistema només és viable per als pròxims deu anys i apuntava que, després, haurà de repensar-se. Ell és qui, ara que els partits es comprometen a fer que les pensions pugin sempre amb els preus, ha de quadrar els números, amb Brussel·les i amb els pensionistes.

LES CLAUS

1.Què implica aquest acord?

Es tracta d’un preacord que implica que l’IPC torna a ser la base de la recomanació. Per tant, es tomba la reforma del PP del 2013 que va establir un índex de revalorització en funció de la salut de les finances de la Seguretat Social que ha provocat que durant la crisi econòmica les pensions només hagin avançat un 0,25% cada any.

2. Què passa a partir d’ara?

Els partits han d’acabar de subscriure l’acord i presentar la recomanació al Congrés. Però és cada govern qui té la potestat de legislar com es revaloritzen les pensions. L’esperit de consens del Pacte de Toledo genera un compromís implícit, però el cert és que l’actual redactat pot permetre que el govern del PSOE, per exemple, afegeixi factors addicionals a l’IPC.