La gran setmana de Marc Puig

El directiu tanca la compra de Charlotte Tilbury i és el nou president de l'Institut d'Empresa Familiar

La primera setmana de juny del 2020 serà difícil d'oblidar per a Marc Puig, president del grup català de perfums i moda Puig. Aquest dijous ha sigut nomenat president de l'Institut d'Empresa Familiar (IEF) i ha fet oficial la compra de la firma de maquillatge anglesa Charlotte Tilbury, que ha adquirit per més de 900 milions d'euros. A més, el grup ha donat a conèixer que l'any passat va superar per primer cop la barrera dels 2.000 milions d'euros de facturació. Concretament va arribar als 2.029 milions, gairebé 100 més que l'any anterior.

Marc Puig ocuparà la presidència de l'IEF durant els pròxims dos anys. El nom el va proposar el que ja és el seu antecessor, Francisco J. Riberas, president de  Gestamp Automoción, i avui l'assemblea de socis s'ha reunit de manera telemàtica i l'ha aprovat per unanimitat.

El seu pare, Mariano Puig, ja va presidir l'institut i és precisament aquest vincle emocional el gran responsable que Puig hagi acceptat el càrrec. De fet, és un home que defuig els "títols": segons explica el seu entorn, és un addicte a la feina i avantposa la seva responsabilitat a l'empresa que dirigeix. Per això s'ha convertit en l'etern candidat a presidir organismes com el Cercle d'Economia, del qual és vicepresident, càrrec que també ocupava fins ara a l'IEF. Optar per ser el número 2 d'aquestes institucions ha fet que en entorns empresarials se'l comparés amb Artur Carulla, president d'Agrolimen, que sempre va escudar-se en les vicepresidències per evitar la primera línia.

Nascut a Barcelona l'any 1962 i amb quatre germans, qui el coneix el defineix com un home discret que selecciona amb molta cura la seva presència en les nombroses festes que s'organitzen en el sector, "on el que regna no és precisament la discreció", asseguren fonts del sector. Puig –afegeixen– és molt d'escoltar i de poques paraules, però les que diu les segueix al peu de la lletra. De fet, és un tarannà que també s'ha imposat en la política comunicativa de la seva empresa, on el silenci és el que mana. A nivell polític, a diferència del seu pare, que va verbalitzar en diverses ocasions que se sentia tant català com espanyol, també ha optat per no pronunciar-se, però fonts del sector asseguren que en petit comitè deixa clar que comparteix el pensament patern.

Una de les seves obsessions és la formació, tant la seva com la dels treballadors del grup. Després de llicenciar-se en enginyeria a la Universitat Politècnica de Catalunya, va estudiar un MBA a la Universitat de Harvard amb una beca de La Caixa. El 1991 es va incorporar a l'empresa com a responsable de desenvolupament de nous productes. El càrrec el va ocupar cinc anys i després es va traslladar a Nova York per dirigir la filial del grup als Estats Units i l'empresa de moda Carolina Herrera. Viure cinc anys a la ciutat dels gratacels, sumat a la seva experiència a Boston, va ser clau, segons fonts del sector, per tenir clar cap on havia d'encarar l'empresa familiar. "És on es va guanyar la confiança a nivell empresarial de la família", asseguren les mateixes fonts.

El 2001 va tornar a Barcelona per fer-se càrrec de la divisió de moda del grup i només tres anys després va ser anomenat conseller delegat de Puig. El 2007  va agafar les regnes del consell d'administració de Puig, càrrec que actualment manté. La successió al capdavant del grup va ser complicada. Entre el 2001 i el 2006 presidia l'empresa Javier Cano, l'únic membre extern a la família que s'hi ha posat el capdavant, però la companyia no obtenia els resultats esperats i va deixar de ser rendible. Hi havia dos candidats per ocupar el lloc: el mateix Marc Puig i el seu cosí, Manuel Puig, d'edat similar. "Marc tenia l'estructura de l'empresa molt clara, és molt analític, mentre que Manuel era qui tenia el vessant més social, amb molts contactes en el món de la moda", explica una font del sector. Al final Manuel Puig va ocupar la vicepresidència.

Fer-se amb el control de l'empresa i assolir els èxits que ha assolit des d'aleshores, assegura el sector, demostra no només que és un home de caràcter sinó que té una gran capacitat de treball i molta mà esquerra. L'últim repte que ha verbalitzat és arribar als 3.000 milions de facturació l'any 2025. Caldrà veure si la crisi del coronavirus, el seu "primer repte", segons ha explicat en l'acte celebrat avui a l'IEF, no ho aigualeix.