ENERGIA

La Unió Europea posa els ulls en el gas barat americà

Les autoritats comunitàries creuen que ajudaria a millorar la competitivitat de les empreses

Després de la cimera sobre el clima de París, les autoritats europees han posat l’èmfasi en dos aspectes bàsics: s’han de potenciar les energies renovables i s’ha de guanyar eficiència energètica. Però a banda d’aquestes dues màximes, s’ha colat un tercer element, segons reconeixen fonts de la Comissió Europea: una clara aposta per arribar com abans millor a un mercat únic del gas al continent, per fomentar les interconnexions i per facilitar l’entrada del gas d’esquist dels Estats Units, que és el que s’extreu per sistemes de fractura hidràulica ( fracking ).

Darrere d’aquesta política hi ha tres factors clau. El gas, tot i les emissions, és més eficient i menys contaminant que altres fonts d’energia fòssils. Però per sobre d’això hi ha un factor econòmic  i un altre de geopolític que tenen molta importància per a Brussel·les. L’econòmic és que el gas als Estats Units té un preu que és gairebé la meitat del d’Europa. Si el gas nord-americà es pogués importar, les empreses europees podrien accedir a una energia molt més barata que els permetria ser molt més competitives en els mercats globals.

Aquest fet és rellevant. Empreses de gran abast mundial d’alguns sectors com el químic s’han decantat els últims anys per fer inversions als Estats Units en lloc d’Europa simplement perquè l’energia hi és molt més barata. Així ho ha reconegut a l’ARA un alt directiu d’una important química alemanya.

El factor geopolític és la gran dependència que té l’Europa comunitària del gas rus. Els esforços de Brussel·les se centren en diversificar les fonts d’abastament. S’està construint un gasoducte pel sud per importar gas de les repúbliques centreasiàtiques, i Espanya i Portugal reben per gasoducte producte del nord d’Àfrica, sobretot Algèria, tot i que la seva arribada a Europa no es podrà produir fins que hi hagi una interconnexió entre Espanya i França. Cal recordar que Rússia està sotmesa actualment a sancions internacionals, però la dependència europea del gas rus dóna una força al règim de Putin que no tindria si les fonts de subministrament estiguessin més diversificades. A més, hi ha una derivada econòmica. Lituània, que depenia al 100% del gas rus, va obrir una planta de regasificació per rebre gas natural liquat (GNL). Només per la possibilitat de rebre gas d’altres llocs, el preu va baixar un 25%, segons assegura un alt càrrec de la Comissió.

Estratègia de GNL

Per això Brussel·les presentarà aviat una estratègia de GNL. Es tracta de portar gas liquat des dels Estats Units i regasificar-lo a les plantes europees. En aquesta estratègia el paper de la península Ibèrica és clau, perquè té una gran capacitat de regasificació. Segons fonts del sector, els Estats Units, d’aquí a poc temps, tindran una capacitat d’exportació de 90 bcm de gas anuals (1 bcm són mil milions de metres cúbics). Una gran part, uns 70 bcm, es podrien regasificar a Espanya després d’arribar-hi amb vaixell, ja que les plantes de regasificació treballen ara a només un 21% de la seva capacitat. El problema és introduir el gas a la xarxa europea de gasoductes. Les dues inteconnexions que hi ha ara permeten passar a França 7 bcm. Quan el MidCat -la connexió de Catalunya a França- estigui fet, es duplicarà fins als 14 bcm, que equivalen al 10% del gas rus que consumeix Europa.

El MidCat esdevé clau en l’estratègia. Segons fonts de la Comissió Europea, des de la cimera de Madrid de l’any passat s’ha desencallat; políticament té el sí de tothom -després d’anys de reticències franceses- i econòmicament, gràcies al pla Juncker, hi ha instruments financers. Per això, la Comissió creu que podria estar acabat cap al 2020. De moment, la CE ha començat a finançar els estudis tècnics.

Aquesta estratègia coincideix amb la negociació del TTIP, el tractat de comerç entre la UE i els EUA. El capítol energètic no hi és, de moment, però Europa té molt d’interès a introduir-lo i les empreses del sector prenen posicions. Les espanyoles -Gas Natural, Iberdrola i EDP- ja han comprat 13 bcm als Estats Units. I les indústries esperen treure’n benefici. Juan Vila, el president de GasIndustrial, que agrupa les grans empreses consumidores, creu que el gas nord-americà “és importantíssim per a la competitivitat”, perquè el seu preu anirà lligat a la competència i no al petroli.

Les claus

1. Quin interès econòmic té Europa pel gas dels EUA?

El 'fracking' ha fet que els Estats Units hagin passat de ser importadors de gas a ser-ne exportadors, i a més a un preu molt competitiu. Segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia, el preu del gas als Estats Units és de 4,3 dòlars el MMBtu (milió d’unitats tèrmiques britàniques), mentre que a Europa és de 8,2 dòlars, gairebé el doble.

2. Quina importància hi té la geopolítica?

La demanda de gas a Europa seguirà creixent els propers anys i encara hi ha massa dependència del gas rus, sobretot al centre i l’est de la Unió Europea. Menys dependència de Rússia ajudaria a assegurar el subministrament i a més faria baixar els preus per la competència, i això milloraria els costos de les indústries europees.

3. Quines són les estratègies de Brussel·les?

Les autoritats comunitàries volen impulsar un mercat únic del gas, però perquè sigui possible fan falta interconnexions per gasoducte entre els diferents estats membres i més plantes de regasificació. A la Península n’hi ha set, i a la resta de la UE, 15 més. Les plantes de regasificació, si la xarxa està integrada, permeten comprar el gas a diferents proveïdors, a diferència dels gasoductes, i amb això s’anima a buscar contractes amb preus més baixos, ja que el gas es transporta en grans vaixells metaners. Diversificar el subministrament augmenta la seguretat de no quedar-se sense abastament per raons polítiques.

Més continguts de