Banca
Economia  /  Banca 17/09/2022

La revenja de les clàusules terra

El sector lamenta el nou impost que se li aplica mentre les entitats socials li recorden els seus excessos

4 min
Imatge de la Plaça de Catalunya ocupada pels indignats l'any 2011

Barcelona“La banca sempre guanya” és una frase feta que en els últims temps ha perdut vigència. L’influent sector financer ha viscut en els últims quinze anys un viacrucis que a Espanya s’ha saldat amb una desaparició massiva d’entitats, especialment caixes d’estalvi, la pèrdua de més de 120.000 llocs de treball i importants caigudes en el preu de l’acció. 

L’inici d’aquesta situació va ser la imprudent sobreexposició al totxo. Quan el 2008 la bombolla va esclatar, els bancs van veure de prop l’abisme de la fallida. A aquest greu problema s’hi va sumar, amb el temps, la decisió del BCE d’abaixar els tipus d’interès fins a mínims durant anys. Ara, quan onze anys després el vent tornava a bufar a favor seu amb les pujades del preu del diner per fer front a la inflació, la banca espanyola s’ha trobat amb dues sorpreses. La primera es va poder veure dimarts, quan el Congrés admetia a tràmit una llei que vol aplicar un nou impost del 4,8% sobre les comissions i ingressos nets de les entitats. Aquesta fórmula “temporal” vol ajudar el govern a recaptar més davant l’actual context de dificultats econòmiques i també va adreçada a les empreses energètiques. 

El segon cop que ha rebut la banca no té, de moment, impacte real: Unides Podem ha reclamat un topall temporal a les pujades de l’Euríbor del qual es puguin beneficiar les famílies més vulnerables. El seu soci al govern espanyol, el PSOE, va prometre “estudiar amb carinyo” la proposta. Ningú pot garantir com acabarà la qüestió. El que està clar és que la banca encara desperta fortes suspicàcies entre amplis sectors de la societat. 

“Això ve de lluny, nosaltres vam néixer el 2009 per denunciar l’estafa hipotecària”, recorda Santi Mas de Xaxàs, portaveu de la PAH Barcelona. “Vam aconseguir canviar el relat del moment, que era «Ningú t’ha obligat a signar la hipoteca, has viscut per sobre de les teves possibilitats, ets responsable dels teus deutes». Des d’aleshores la llei hipotecària espanyola ha estat declarada set vegades il·legal en tribunals europeus per les clàusules terra, l’IRPH, els avaladors creuats…”

El portaveu de la plataforma que va catapultar Ada Colau a l’alcaldia de Barcelona també recorda un fet rellevant: “Parlem d’un bé de necessitat bàsica, com és l’habitatge; no parlem de crèdits per comprar un televisor o per fer un viatge”. 

Un gir dràstic

El cert és que l’escenari en què es mou la banca espanyola ha canviat dràsticament i a millor des de la Gran Recessió fins ara. Als inicis de la dècada del 2010, les preferents i els desnonaments es van convertir en una font constant de notícies i escàndols. El després condemnat per les targetes black Rodrigo Rato presidia Bankia, i ja es gestava el gran rescat del sector, que ha costat uns 65.000 milions d’euros. La situació avui és una altra i hi ha una certa unanimitat que la banca va ser una de les responsables de la bona resposta a la crisi del covid. Però no tothom ha percebut aquest canvi. 

“Se’ns ha demonitzat i ha calat tant aquesta visió que fins i tot arriba als joves; està clar que alguna cosa hem fet malament si no hem sigut capaços de revertir això tants anys després”, explica a l'ARA un directiu de banca que vol mantenir l'anonimat. Mas de Xaxàs, de fet, assegura que no és només una qüestió de memòria, sinó que les males praxis de la banca continuen vigents: “Ho veiem cada dia, la banca desnona o vol desnonar la gent”. 

L’advocat i professor de banca Nacho Sanz també aporta la seva opinió al debat. “L’actuació de la banca va ser greu perquè va ocasionar grans danys, que en bona part s’han resolt per via judicial o extrajudicial, però la imatge sempre queda”, apunta. 

La impotència de la banca

“Ho vivim com una gran injustícia, amb impotència, és així”, explica el destacat directiu bancari que demana no ser citat a l’ARA. “Vam fallar, però vam fallar tots. Nosaltres, el mercat que ens donava diners barats, els que deien «España va bien», els supervisors… i també els ciutadans”, exposa. 

Aquest directiu explica que la situació de la banca no és la que fan pensar els beneficis milionaris que es comuniquen periòdicament: “Si un banc guanya 500 milions però té actius de 12.000, està fent unes rendibilitats del 3% o el 4%... En un negoci així, ningú no hi entraria”, explica. En la mateixa línia, comenta que “tots els bancs espanyols excepte Bankinter cotitzen per sota del seu valor en llibres; si tanquessin i liquidessin els actius obtindrien més diners del que el mercat els suposa”.

El professor Sanz els dona la raó: “Que es dispari l’Euríbor no vol dir que es disparin els beneficis en la mateixa proporció, però hem de pensar que la seva font de finançament també s’encareix”. De fet, en les últimes setmanes els bancs espanyols (un lobi molt influent) ha anat en la línia de recordar que no poden afrontar nous impostos ni un topall a l’Euríbor després d’onze anys sense veure pujar els tipus. 

Mas de Xaxàs, de la PAH, no ho veu així. “Són els mateixos que van crear la clàusula terra i els semblava bé, amb allò no tenien cap problema”, diu, i explica que la banca està sent un dels grans opositors a la llei d’habitatge que està embarrancada al Congrés. “De vegades sembla que no formin part de la societat, no fan sacrificis com la resta”, afegeix. 

“De vegades sembla que ens ha quedat a la ment allò dels usurers de l’edat mitjana”, reflexiona Sanz. “Amb els guanys de la banca sentim un dolor que no tenim amb altres negocis que van bé. És sociològic, i segurament hi han ajudat alguns populismes”, apunta. 

Sigui com sigui, quinze anys després els beneficis de la banca encara semblen il·lícits a part de la societat. I la reconciliació, si ve, no sembla pròxima.

stats