La City de Londres, centre de la teranyina ‘offshore’

LondresLa City de Londres és “al centre de la teranyina global offshore ” i s’abasteix del capital que hi circula, segons denunciava fa anys el periodista Nicholas Shaxson en un document excepcional, el llibre Treasure islands: tax havens and the men who stole the world, publicat el 2011 i ara, arran de l’escàndol dels papers de Panamà, de renovada actualitat.

Una actualitat que, malgrat les ombres amb què el món offshore es vol cobrir, sempre ha estat davant de tothom que ho ha volgut veure. Als anys 90, per exemple, quan agafaves qualsevol avió en direcció als Estats Units, era comú llegir a les revistes que s’oferien als viatgers anuncis de despatxos d’advocats i d’empreses de serveis financers especialitzades a promoure inversions opaques.

Que la famosa milla quadrada de Londres en sigui l’epicentre no és estrany. Ben al contrari. Cor de l’antic i poderós Imperi Britànic, en l’època del capitalisme global de finals del XX i principis del XXI la indústria offshore, amb la City com a sala de màquines, hi ha trobat un entorn molt més que favorable.

D’una banda, gràcies al peculiar estatus legal de la City of London Corporation dins del Regne Unit. Aquest òrgan regula tot el que passa a la City i, encara que sembli increïble, és pràcticament immune a la legislació que emana del Parlament de Westminster. Cada intent de reformar-lo ha acabat en fracàs.

De l’altra, gràcies a la gairebé vintena de territoris que, amb un format o un altre, depenen constitucionalment del Regne Unit però que no en formen part legalment, cosa que els permet establir una legislació impositiva dissenyada ad hoc per maximitzar beneficis fiscals. Entre d’altres, hi ha les dependències de la Corona Jersey, Guernsey i l’illa de Man i els catorze indrets d’ultramar, alguns dels quals són els paradisos fiscals més importants del món: les illes Caiman, les illes Verges Britàniques, les Bermudes, Gibraltar, les illes Turks i Caicos, l’illa d’Anguilla o la de Montserrat.

Amb algunes dades sobre alguns d’aquests territoris n’hi ha prou per copsar encara millor el paisatge. Per exemple, la llista de bancs que operen a Jersey: quaranta-vuit, per a un població que no arriba a les cent mil persones. A Guernsey, amb 65.000 persones, hi tenen activitat vint-i-vuit entitats. A totes dues illes hi ha els més importants del món.

El registre Offshorebanksdirectory.com facilita prou informació sobre el tipus de serveis que hi presten. I encara que Jersey, Guernsey i també Man comparteixen informació sobre capital offshore de ciutadans de la Unió Europea, el cert és que, un cop es posa la roda en marxa, el diner s’esvaeix en societats que no tenen ni propietaris ni directors sinó que són, només, noms corporatius.

Diferents jurisdiccions

Com afirma el professor Paul Lashmar, de la Universitat de Sussex, moure el diner entre nombroses societats és clau per amagar-lo: “Aquells que vulguin establir un sistema secret d’evasió fiscal necessiten un seguit d’enclavaments en diferents jurisdiccions per garantir-ne l’anonimat”. Lashmar posa com a exemple les illes Verges Britàniques, “ideals per a la creació d’empreses, i les Caiman, que ofereixen comptes bancaris molt discrets”.

D’una forma o d’una altra, aquest diner opac que circula per tot arreu acaba en bona part a la City, a Londres, com demostrava Shaxson al llibre esmentat. Però si les dades del 2011 poden semblar desfasades, les que aporta l’organització Transparency International UK, de desembre del 2015, són inequívoques. El 9,3% de les propietats comprades a Westminster els últims anys ho han sigut a través de companyies offshore ; als barris de Kensington i Chelsea, el 7,3%, i a la City de Londres, el 4,5%.

Aquesta és la punta d’un iceberg que ha conegut filtracions semblants a les de Panamà, però no tan extenses en documentació. El 2013, també es van difondre milers de beneficiaris de béns registrat anònimament a les illes Verges Britàniques a través d’una investigació del Consorci Internacional de Periodisme d’Investigació, el mateix que ha destapat l’afer de Panamà. I tot i les promeses que els mandataris internacionals van fer aleshores per frenar una activitat que malmet les finances globals, la indústria del diner a l’ombra segueix florint. Al Regne Unit, fins i tot el premier David Cameron se’n va beneficiar.