REGNE UNIT

El covid dinamita la revolució Thatcher

Les mesures econòmiques de Boris Johnson qüestionen a llarg termini l’herència de la Dama de Ferro

Entre 1979 i 1997, el Regne Unit va completar una doble revolució, econòmica i cultural, que a la pràctica ha continuat fins ara, tot i els tretze anys del Nou Laborisme al poder (Tony Blair i Gordon Brown), entre 1997 i 2010. El vessant econòmic del thatcherisme va donar un nou esperit i confiança a l’empresa privada britànica en detriment de molts drets, usos i costums adquirits després de la Segona Guerra Mundial.

Retallades d’impostos, reforma laboral i un esperonament de la competitivitat van ser alguns dels elements claus de la sacsejada. El sector privat va ser convidat a implicar-se en el públic, una invitació que amb Tony Blair va arribar al límit.

La sàtira de Sí, ministre, síntesi exemplar de com la política no podia canviar una manera de fer consuetudinària, mostrava el pols entre les velles i les noves forces que emergien amb la Dama de Ferro.

La segona revolució va ser sobre la cultura del poder. Thatcher va centralitzar el govern, va enfortir la disciplina monetària i va regular -o desregular- el sector públic i privat d’una manera mai vista fins llavors, amb especial atenció als serveis financers. L’estat es retirava de la titularitat de moltes empreses públiques però imposava un enorme volum de nova legislació, tant des de Westminster com des de Brussel·les. El laborisme encara va anar més enllà i l’herència de Thatcher es va consolidar. Ni Blair ni Brown van tornar als habituals nivells d’impostos del partit, les nacionalitzacions o la protecció laboral.

Una de les cites més recordades de Thatcher, extreta d’una entrevista del 1987 a la publicació Woman’s Own, és la següent: “Ja se sap que no hi ha tal cosa com la societat. Hi ha homes i dones individuals i hi ha famílies. I cap govern pot fer res més que a través de la gent, i la gent primer s’ha de cuidar d’ella mateixa. El nostre deure és tenir cura de nosaltres mateixos i, després, també vetllar pels nostres veïns”. Aquest principi quasi sagrat de la política i l’economia britàniques post-Thatcher -que l’experiment corbynista del 2015-19 volia qüestionar, i no va convèncer els britànics- se’n va anar en orris a finals de març d’aquest any, quan des del número 10 i 11 de Downing Street -la residència oficial del primer ministre i del ministre d’Economia, respectivament- es va anunciar a bombo i platerets que sí, que hi havia estat i que en moments dramàtics com els que s’acostaven el seu paper era fonamental.

Un pla amb data de caducitat?

Ahir dissabte es va acabar el primer programa, de sis mesos, que el ministeri del Tresor i el seu responsable, Rishi Sunak, van posar en marxa per fer-se càrrec de la factura de tots aquells assalariats -fins a 9,6 milions de persones d’acord amb les estadístiques oficials- la feina dels quals s’ha vist afectada pel confinament de la primavera i les successives restriccions que des de mitjans de juny han entrat en vigor.

Davant la segona onada del virus i els tancaments obligats de negocis a les zones de més risc, la setmana passada Sunak va haver de tornar a treure el talonari i anunciar un nou programa per continuar subvencionant nòmines -primer el 80%; ara entre el 66% i el 40% segons els casos-.

La conseqüència més evident és l’endeutament astronòmic del Tresor, que només en els primers deu mesos del 2020 arriba als 210.000 milions de lliures (233.000 milions d’euros). Els 357.500 milions d’euros de deute total previst per quan arribi el 31 de desembre (entre el 105% i el 108% del PIB, el primer cop que el país supera el 100% des del 1961), i els més de 2 bilions de lliures de deute total acumulat són una llosa que els nascuts l’any del covid, i fins i tot aquells que neixin 10 anys més tard, gairebé amb seguretat no veuran, al final de la seva vida, com s’ha saldat.

Les xifres, però, es poden maquillar o implantar fórmules com el deute perpetu, per exemple, que satisfan només els interessos.

Però ja és molt més complex de maquillar el canvi cultural que el covid-19 pot desfermar a llarg termini a les illes britàniques. La cantarella segons la qual calia empetitir l’estat, i més en un moment en què el país s’encamina cap al Brexit -el paradís anhelat del lliure comerç amb què es prometia acostar-se encara més al model nord-americà de precarietat laboral endèmica, sense les xarxes de seguretat europees-, s’ha esvaït. ¿Acabarà la pandèmia amb l’herència de Margaret Thatcher?