Economia 28/09/2021

El debat més delicat del món

Miquel Puig presenta el seu nou llibre, en què planteja el debat sobre salaris i immigració

3 min
Miquel Puig i Andreu Mas-Colell, a la presentació del llibre 'Els salaris de la ira'.

"Aquí hi ha coses que com a demòcrata em fan sagnar". Miquel Puig comença la presentació del seu llibre al Cercle d’Economia avisant que dirà coses incòmodes. La primera: el tardofranquisme va instaurar "un salari mínim generós" per a l’època i una política d’habitatge que va aconseguir que la majoria de ciutadans fossin propietaris. En canvi, amb l’arribada de la democràcia els sous van baixar. L’estancament generalitzat dels sous durant dècades mentre la productivitat ha seguit pujant és la tesi del seu nou llibre (Els salaris de la ira, La Campana), però tant al llibre com a l’acte avisa que no és un problema local, sinó generalitzat i que amenaça la democràcia. "No és que els demagogs s’hagin tornat més eloqüents" i que per això ara creixin els populismes. El problema és que hi ha una part de la societat que "va quedant enrere", i aquest és el caldo de cultiu on floreixen aquests partits. "La gent –resumeix Puig– té la sensació que el país s’enriqueix però que ells no".

El mestre de cerimònies de l’acte és Andreu Mas-Colell, que mostra respecte per les tesis de Puig però no adhesió total. L’exconseller comença matisant que no es poden mirar només els salaris sinó els ingressos dels ciutadans (incloent-hi, per tant, subsidis i taxes). Mas-Colell es mostra partidari de seguir augmentant la productivitat al màxim, però "fer més política redistributiva", és a dir, repartint més de dalt cap a baix, perquè ningú quedi enrere.

El llibre mostra que si agafem els salaris i els restem la inflació veurem que la capacitat de compra dels ciutadans no ha pujat des de finals dels anys 70, mentre que la productivitat ho ha fet amb molta força. Per tant, qui es queda els guanys que genera l’economia? Segons Puig, els propietaris. Per redistribuir la riquesa, doncs, "és a ells a qui els has de treure diners", però avisa que "això no és fàcil: com que són poderosos, paguen pocs impostos". Puig arriba a proposar que es rebaixi l’IRPF (ja que aquest impost és més fàcil d’evadir) i que, en canvi, s’elevin els impostos sobre la propietat, com l’IBI. "Les propietats no es poden moure i, per tant, no et pots escapar de pagar-lo". I Mas-Colell s’hi apunta: "Jo en això hi estic d’acord".

Immigració i salaris

I arribem al punt més espinós del llibre: la immigració. Puig sosté que els immigrants aporten "mà d’obra barata i abaixen els salaris de la gent que competeix per fer aquella mateixa feina; és de sentit comú, malgrat que hi ha gent que ho nega: els liberals i les esquerres". Segons l’economista, no afrontar el debat entrega "bosses de vots a l’extrema dreta, que aquí és l'única que ho diu". I remarca l’aquí, ja que els socialdemòcrates escandinaus sí que ho diuen, explica. Puig acaba lamentant la "hipocresia de l’esquerra" abans de proclamar: "Necessitem l’esquerra! Algú que defensi els de baix!"

Mas-Colell no és tan entusiasta i defensa que "Europa necessitarà més població per evitar la decadència", però també ve a dir que faria qualsevol cosa per tal que l’extrema dreta no guanyi pes. Els dos coincideixen en criticar l’obsessió per la sobirania alimentària, ja que voler produir aquí tot el que mengem fa que hàgim de portar treballadors mal pagats de fora mentre els seus països d'origen perden treballadors vàlids. "Potser valdria més que es quedin on són i que ens enviïn els tomàquets", resumeix l’exconseller.

Quina és la solució? El problema és que no està gens clar. Puig diu que n’hi ha tres: una, desmantellar l’estat del benestar ("el somni liberal", afirma); dues, posar barreres molt altes i limitar l’entrada d’immigrants, i tres, que entrin immigrants però que hi hagi dues castes: uns ciutadans amb tots els drets i uns altres que els tinguin restringits. Una opció, aquesta última, que el "repugna".

stats