Tot el que està en joc a Celsa, el gegant desconegut de la indústria catalana

Celsa és una empresa important però poc coneguda que afronta un moment particularment delicat: els propietaris de la companyia i els seus creditors han d’arribar a un acord abans del 30 de juny. Tot i que és una de les empreses catalanes que més factura, com que se la coneix poc fins ara els problemes de Celsa han sigut material per als especialistes. Serveixi aquest article com a guia per entendre què està passant i per què ens ha d’interessar com acaba el conflicte.

1. Què passa a Celsa?

La companyia, que fabrica acer a partir de ferralla, té un voluminós deute de 2.700 milions: 2.200 milions a fons estrangers i 500 a banca local. Fa molts anys que arrossega el problema, però la companyia ha pogut anar tirant a base de renegociar les condicions amb els creditors, que abans eren únicament els bancs. Però els bancs se’n van cansar i van vendre la major part del seu deute a diversos fons especialitzats. Com a especialistes que són, aquests fons reclamen fins al final per cobrar el que els pertoca.

2. Què hi ha en joc?

Està en joc la propietat de la companyia, controlada al 100% per la família Rubiralta. Dels 2.200 milions de deute amb els fons, 1.400 són convertibles (és a dir, es poden convertir en accions). Els fons fan valer això per reclamar que volen entrar al capital del grup. És més: tenen prou deute convertible per obtenir una majoria del capital. Els Rubiralta no volen ni sentir a parlar de renunciar ni a un 1% de l’accionariat.

3. Què passaria si els fons entressin al capital de Celsa?

Una de les debilitats de la indústria catalana és que, en molts casos, està formada per empreses controlades per grups estrangers. Això els resta capacitat de decisió i, quan venen sotragades, estan en una situació de debilitat en comparació amb les fàbriques que els seus propietaris tenen als seus països d’origen. El que passi a Celsa és important, per tant, perquè s’està jugant si Celsa segueix en mans catalanes.

Ara bé, els fons argumenten que Celsa rendeix per sota de les seves capacitats i que, si estigués més ben gestionada, seria millor per a tothom. La intenció dels creditors, asseguren fonts pròximes a ells, és entrar al capital per posar-hi ordre i treure l'empresa a borsa. Veus properes a Celsa, però, repliquen que hi ha el risc que vulguin trossejar-la i vendre-la a un tercer i, per tant, posar en perill els 4.500 llocs de treball que té l’empresa a Espanya.

4. Què hi pinta l’Estat aquí al mig?

El govern espanyol va crear un fons especial per rescatar empreses afectades per la pandèmia. Celsa fa molts mesos que va demanar d’accedir a aquest fons. Les negociacions han sigut llarguíssimes, però finalment l’Estat ha acceptat prestar-li fins a 550 milions. És una xifra molt important. Abans, però, exigeix a Celsa que reestructuri el seu deute. I Celsa ha demanat als fons que renunciïn a la meitat dels 2.200 milions a què tenen dret. La companyia sosté que els fons, quan van comprar el deute als bancs, van adquirir-lo amb un descompte del 55%, de mitjana. Per tant, Celsa argumenta que realment no hi perdran diners. Als fons no els agrada la idea, però estan disposats a negociar. La data límit és el 30 de juny.

5. El deute de Celsa és excessiu?

Els creditors opinen que sí. És difícil de dir des de fora perquè la companyia no dona dades que permetin fer un càlcul objectiu. L’empresa insisteix que l’any passat va ser extraordinari per a Celsa, amb 5.300 milions de facturació (xifra rècord per a ells) i un ebitda de quasi 600 milions. Però aquestes xifres són de tot el grup Celsa. El problema de la siderúrgica és la seva divisió espanyola, que és la que té els 2.200 milions de deute amb els fons, als quals s'han d'afegir 500 milions que la filial deu a la banca local per finançar el seu circulant (diners que les empreses necessiten per poder pagar proveïdors mentre esperen cobrar factures pendents, per exemple). Això suma 2.700 milions.

Veus pròximes al grup sostenen que la filial espanyola representa la meitat de les vendes i de l’ebitda. Assumint això com a cert, Celsa Espanya tenia al tancament de l’any passat (recordem que va ser un any rècord) un ebitda de 300 milions i un deute de 2.700. És a dir, que el deute de la filial espanyola multiplica per nou el seu ebitda. I això normalment és una proporció que indica un endeutament excessiu. Celsa, és evident, té molt deute. La qüestió és si això l’escanyarà o podrà sobreviure un cop més.

La decisió del consell d’administració de Ciments Molins de traslladar la seu a Madrid poc després de l’1-O va provocar un cisma intern en aquesta empresa familiar catalana. Una part dels accionistes, membres de la mateixa branca familiar que el president (Joan Molins), van denunciar el trasllat al considerar que era fictici. La primera sentència d’un jutge de Madrid els treu la raó i diu que el trasllat és legal: “N'hi ha prou amb la celebració a la seu de les reunions del consell d’administració”, afirma la sentència. El dubte, ara, és si els demandants recorreran.

Una de les notícies de l’any per a la indústria catalana és l’atracció de la coreana Iljin, que instal·larà una planta a Mont-roig del Camp per fer-hi unes làmines de coure que són imprescindibles per a la fabricació de bateries elèctriques. Més enllà de les bones connexions o l’accés a personal amb bona formació que hi ha a Catalunya, entre els arguments que ha donat el conseller delegat de l’empresa, Jeon-Sik Yang, n’hi ha un de sorprenent: el clima de Mont-roig és ideal per a la fabricació d’aquest material.

El Cercle d’Economia només té 1.300 socis i no està del tot clar què hi ha en joc a les eleccions que s’hi celebraran a mitjans de juliol. El que sí que està clar és que les sensibilitats estan a flor de pell. Un dels candidats, Jaume Guardiola, va assegurar la setmana passada que “quan era al banc [Sabadell] havia de ser políticament correcte, però ara em temo que ho he de ser més”.

Tens una pista? Escriu-me a alexfont@ara.cat