Europa s’acontenta amb un PIB raquític

BarcelonaUn sospir d’alleujament va recórrer ahir l’eurozona quan l’oficina d’estadística europea, Eurostat, anunciava que l’economia havia experimentat un lleuger repunt que allunya el risc de recessió. Després de nou mesos seguits amb el producte interior brut (PIB) en descens, els 18 països de l’euro van aconseguir trencar aquesta dinàmica amb un modest creixement de només dues dècimes en el tercer trimestre (i de tres dècimes per al conjunt de la Unió Europea). Les dades donen una mica d’oxigen, però no oculten la debilitat estructural de l’economia del Vell Continent: en els últims tres anys, el creixement mitjà de l’eurozona ha sigut de només el 0,03%. La xifra no millora gaire si reduïm el focus: des del segon trimestre del 2013 (quan es va sortir de l’última recessió), l’economia només ha crescut un 0,18% de mitjana. Són dades que reflecteixen el dèbil estat d’una economia estancada.

Una de les coses més sorprenents del nou escenari és que ara són els països de la perifèria els que lideren el creixement de l’economia europea, en detriment del centre i el nord. El país que molts veien fora de l’euro fa dos anys, Grècia, va ser el que més va créixer al tercer trimestre, amb un ascens del 0,7% al PIB. Eslovàquia (+0,6%) i Espanya (+0,5%) van completar el podi del creixement entre els mesos de juliol i setembre. De totes maneres, el més probable és que sigui un altre estat rescatat, Irlanda, qui lideri la recuperació de l’economia. Aquest país encara no ha publicat les seves dades del tercer trimestre, però el Tigre Celta creixerà aquest any un insòlit 4,5% si es compleixen les previsions del govern de Dublín.

El problema més immediat del creixement europeu és que els tres grans països (Alemanya, França i Itàlia, per ordre d’importància) no aixequen el cap. Alemanya es va escapar pels pèls d’entrar en recessió (és a dir, de registrar dos trimestres consecutius de descensos en el PIB) i, després de registrar una caiguda del -0,1% al segon trimestre, en el tercer l’economia va repuntar un +0,1%. D’altra banda, França va créixer un 0,3%: un ascens moderat però al cap i a la fi el més important que aquest país ha viscut des de fa cinc trimestres.

Itàlia en problemes

El cas d’Itàlia és el més greu: el país que lidera Matteo Renzi va confirmar la seva entrada en recessió, la tercera des que va començar la crisi. De fet, Itàlia no ha aconseguit registrar creixement en cap trimestre des del 2011.

La Comissió Europea es va limitar a reconèixer ahir la “lentitud i fragilitat” de l’escenari macroeconòmic tot i considerar que “la recuperació està en marxa”. Sigui com sigui, les alarmes segueixen enceses: Jack Lew, secretari del Tresor dels Estats Units, va avisar ahir que l’economia europea s’exposa a patir una “dècada perduda” a l’estil del que va passar al Japó. Durant una conferència a Austràlia, on aquest cap de setmana celebra una cimera el G-20, Lew es va mostrar molt crític amb els líders europeus, a qui va exigir “accions decidides” per evitar que el continent caigui “en un recessió més profunda”.

De moment, d’accions decidides, poques. L’excepció és Mario Draghi, que ha forçat la maquinària del Banc Central Europeu (sovint saltant-se el guió pactat, segons li critiquen els seus detractors) per intentar evitar una recaiguda de l’economia. Això l’ha obligat a enfrontar-se amb l’ortodòxia germànica que personifica Jens Weidmann, president del Bundesbank i membre del consell del BCE. L’enfrontament entre les dues faccions s’ha filtrat en les últimes setmanes i cada cop hi ha més dubtes que Draghi digui tota la veritat quan assegura que les seves decisions tenen el suport “unànime” del consell de govern del BCE.

Pólvora mullada?

Draghi ha disparat molta artilleria: ha abaixat els tipus d’interès al mínim històric del 0,05%; ha donat crèdit pràcticament gratis als bancs a canvi que les entitats prestin aquests diners a ciutadans i empreses, i també ha iniciat un programa de compres de deute privat. Tot plegat per intentar reactivar l’economia i esquivar la deflació (caiguda continuada i generalitzada dels preus), que també amenaça nombrosos països del continent.

De moment no queda gaire clar que les mesures del BCE hagin sigut efectives, tot i el moderat creixement registrat al tercer trimestre. De fet, Draghi encara no ha iniciat el que la majoria d’experts li demanen: un programa de compra de deute públic que alliberi els estats amb més problemes. Nombrosos països (liderats per Alemanya) desconfien d’aquest programa perquè restaria pressió als països amb més desequilibris a l’hora de fer les reformes necessàries per sortir del forat.

De totes maneres, ahir mateix el governador del Banc de França, Christian Noyer, avançava que si les mesures actuals no fossin efectives el BCE podria començar a comprar deute públic. També es té en compte aquesta opció, segons va dir el banquer francès, en cas que el BCE es vegi obligat a apujar els tipus d’interès si -com es preveu- els Estats Units comencen a apujar els seus a partir de l’any vinent.