La UE vol lligar curt el gran negoci dels òvuls a Catalunya

Brussel·lesCatalunya, i el global de l'Estat, s'ha convertit en la Meca d'Europa de la reproducció assistida. Hi proliferen les clíniques privades que s'hi dediquen, milers de dones hi donen òvuls i milers d'estrangeres viatgen fins a casa nostra amb l'objectiu de ser mares. Per què? La legislació espanyola és molt més flexible que la majoria de països europeus i qualsevol home o dona, independentment del seu estat civil, orientació sexual o edat pot accedir a aquesta mena de tractaments. A més, les voluntàries tenen dret a l'anonimat i reben compensacions econòmiques bastant més elevades que en la gran part d'estats d'Europa per cada donació d'òvuls, al voltant dels 1.000 euros.

Aquests factors fan que Espanya sigui l'estat del Vell Continent on hi ha més clíniques (247) dedicades a aquest sector, molt més que a Alemanya (140), França (103) o el Regne Unit (86), segons l'informe del 2018 del consorci de monitoratge de tractaments en fecundació in vitro (EIM, en les seves sigles en anglès). I també és un dels països europeus que reben més estrangers per fer aquesta mena de tractaments: unes 18.457 persones el 2019, segons el Registre Nacional d'Activitat de la Societat Espanyola de Fertilitat, que penja del ministeri de Sanitat.

Concretament, pel que fa a Catalunya (47) i al País Valencià (44), aquestes són la segona i la tercera comunitat autònoma amb més clíniques de l'Estat, només per darrere d'Andalusia (58). I al Principat es fan gairebé el 25% de tractaments de reproducció assistida de tot Espanya, set punts menys que al global de les clíniques andaluses i quasi un punt menys que als centres sanitaris madrilenys.

Ara bé, el Consell (estats membres) i el Parlament Europeu estan negociant el primer reglament comunitari que vol lligar més curt la quantitat i els motius de les compensacions econòmiques per donacions de teixits humans i que pretén evitar que hi hagi voluntaris que en puguin treure rèdit econòmic, com acaba passant a la pràctica en la gran majoria de donacions d'òvuls que es fan a l'Estat. "No és res de l'altre món, però sí que en treuen una mica de rèdit econòmic. El perfil que s'hi interessa és un model de noia molt jove i precaritzada", explica a l'ARA Júlia Bacardit, periodista i autora del llibre El preu de ser mare (Apostroph, 2020).

Les dues institucions europees, que ja preveuen tancar un acord a tot estirar el 15 de desembre, coincideixen en la voluntat de permetre que les administracions i les empreses privades puguin costejar les despeses que comporta el fet de donar (transport, dietes o, entre d'altres, hores perdudes de feina), però en cap cas que els voluntaris puguin rebre més diners dels que s'han gastat per fer la donació. És a dir, no hi poden haver incentius econòmics, i ha de prevaldre l'altruisme i l'anomenada neutralitat financera.

Els Vint-i-set i l'Eurocambra, en la mateixa línia del que va proposar la Comissió Europea, també volen mantenir la prohibició que no permet fer anuncis que publicitin les compensacions econòmiques com un incentiu. Tot i que la legislació espanyola actualment ja ho prohibeix, diferents laboratoris ho incompleixen de forma recurrent. A més, ho difonen entre els públics més susceptibles de necessitar aquests diners extres, com a les universitats o a les xarxes socials més utilitzades pels joves.

Dubtes sobre les conseqüències del reglament europeu

Fonts de les negociacions de la llei europea diuen a l'ARA que aquest reglament, que s'haurà de transposar en la seva globalitat a la legislació espanyola, es preveu que afecti el model de negoci de la multitud de clíniques catalanes que ofereixen tractaments de reproducció assistida. El ministeri de Sanitat també està seguint de prop les converses i, en la mateixa línia que les diferents parts negociadores, aposten per prioritzar la neutralitat financera per sobre del gran negoci de la reproducció assistida de casa nostra. "No existeix el dret a ser mare, i sí el dret a estar protegida com a donant", resumeix una veu de les negociacions.

En aquest sentit, el reglament europeu no contempla un concepte que deixa molt oberta la manera de calcular els diners que mereixen les donants d'òvuls en l'actual legislació estatal, que és el de "compensar les molèsties físiques", cosa que és difícil d'estimar si no s'estandarditza per llei.

Tanmateix, els mateixos legisladors temen que amb el reglament europeu pot acabar passant el mateix que amb la normativa vigent espanyola, i que doni massa màniga ampla als estats i a les clíniques a l'hora de calcular les compensacions. En la mateixa línia, el professor de la Universitat Pablo de Olavide (Sevilla) i membre de l'Observatori de Bioètica i Dret de la UB Manuel Jesús López Baroni destaca que les administracions estatals continuaran sent les que finalment decidiran com "definir exactament com s'ha d'aplicar el principi de la no comercialització" de substàncies del cos humà "en el context de cada país". És a dir, tot apunta que continuaran tenint la paella pel mànec a l'hora de calcular i controlar quines compensacions econòmiques permeten.

A més, López Baroni considera que el nou concepte de neutralitat financera "no és gaire diferent" del que ja apunta la legislació espanyola actual i que, per tant, no creu que "a la pràctica acabi provocant grans canvis" en el gran negoci de la reproducció assistida de Catalunya. D'aquesta manera, conclou que el "més probable és que continuï passant com ara, que es facin compensacions prou elevades perquè les voluntàries obtinguin un cert rèdit econòmic, ningú ho denunciï i tothom eviti veure-ho".