Afrontar la vellesa rodejat d''expats': "Si un dia em trobo malament, em veig incapaç d'avisar ningú"

Barcelona"Potser són lloguers temporals", diu el Xavier, mentre mira els balcons de l'edifici on viu. Alguns són de catàleg: planteta, tauleta, cadiretes de fusta. D'altres estan buits. Però la majoria semblen habitats: hi ha llum a les nits i noms a les bústies. Ell viu al primer pis des de fa gairebé 50 anys i, quan surt al balcó, pot veure els que té a sota, com l'entresol primera: "Cada vegada que venen posen plantes noves. S'hi estan uns mesos i marxen". Hi viuen uns australians que tenen el balcó buit i, segurament, la lliçó apresa: les plantes que ara pengen del ferro forjat no es moriran. Són tropicals.

"Abans hi eren més sovint, fa quatre o cinc mesos que no venen", explica el Xavier, sobre aquests veïns que coneix poc i amb qui ha intercanviat les paraules justes de la bona educació. Mai han anat més enllà d'un "hola", amb l'excepció d'una trobada eventual a l'escala, que fins i tot podria considerar-se telemàtica. La barrera idiomàtica els va obligar a parlar-li al telèfon, situant-lo ben a prop de la boca. I al cap d'uns segons, la traducció simultània reproduïa el missatge amb la llengua de l'altre. L'objecte de conversa, en el sentit menys ambiciós de la paraula, era d'urgència: hi havia una plaga de paneroles a l'entresol.

"No sé per què m'ho va dir a mi, es pensava que hi podia fer alguna cosa". El Xavier, que va arribar aquí el 1977 i té 76 anys, era fins fa no gaire l'únic veí de tot l'edifici, ubicat al carrer Diputació amb Bailèn. Vora el 2016, un fons holandès es va apoderar de la finca sencera i va decidir deixar de renovar contractes. Ell, però, va poder salvar-se: tenia un contracte de renda antiga. Tots els llogaters van haver de marxar. "Les obres van ser un infern, no van demanar el permís d'obres majors. Anàvem amb cascos d'obra per dins de casa", relata. I a la que tenien el pis reformat, pis que es venia: i a un preu molt més car. "Alguns es van vendre per 800.000 euros", diu. Mentre en parla, recorda que abans tenia dues germanes d'edat avançada al pis de dalt, i a sota, dos matrimonis.

Els canvis són evidents: la seva llengua, per exemple, ja no se sent a l'escala. "Hi ha un català a dalt de tot", diu. A l'entrada, un gran mirall dona amplitud mentre reflecteix una làmpada circular. Tot plegat li dona un toc polit i luxós. La llum sempre és encesa i fa relluir un número gravat a la paret, situat dalt de l'ascensor: 1888. Potser és l'edat de l'edifici, tot i que fa no gaire s'ha tret anys de sobre: els seus veïns tornen a ser famílies joves i es mouen amb una sigil·losa caixa metàl·lica que connecta ràpidament casa seva amb el rebedor. Una altra novetat és que aquest ascensor arriba ara fins a dalt de tot. Es veu que aquest català s'ha comprat dos pisos i ha construït una piscina al terrat, diu.

Però és l'únic que no és estranger, explica el Xavier. La prova és a les bústies: William, Youmisa, Dino, D'Angelo, Steve, Nihal; on també hi ha l'adreça d'una societat limitada: El Secreto Inversor. Al davant d'aquest bloc, hi ha dues escoles concertades, on el xivarri de la canalla imprimeix una normalitat que també recula: el nombre de nens a Barcelona s'ha reduït. Al mateix carrer Diputació, a escassos metres d'on viu el Xavier, hi ha una història semblant: fa pocs anys hi vivia una nonagenària que havia deixat el seu pis de renda antiga. Era també l'última veïna del bloc, fins que un bon dia la van amenaçar: si no marxava, patiria un infern d'obres, inclosos talls a l'ascensor.

La mudança, en aquell cas, va ser d'un grapat de carrers: des de Pau Claris, on vivia, fins al carrer Bailèn. Tanmateix, tot i la proximitat, no es van arribar a conèixer. Ni amb el Xavier, ni amb els seus veïns. Els que van tenir més sort van traslladar-se al Fort Pienc. D'altres van acabar a la Verneda. Són dues històries de la mateixa diàspora que buida els edificis de veïns i els omple de nou de conciutadans. "Recordo que aleshores teníem problemes menors i els resolíem conjuntament. Una vegada vam fer una carta a l'administrador perquè ens posessin llum a l'escala", recorda el Xavier. "Ara que ja tinc una edat, si un dia em trobo malament, em veig incapaç d'avisar ningú. Sort que tinc la medalla de l'Ajuntament, però és per a una emergència forta", afegeix.

Els locals del barri també han anat quedant orfes dels comerços de tota la vida. Al restaurant de capçalera del Xavier, l'Antojo, hi fan pancakes japonesos, i també molta cua: un dijous qualsevol hi ha una desena de persones a peu dret esperant a l'entrada. "Ho porten uns russos, em van dir", afegeix. Un parell d'illes enllà hi ha el Mercat de la Concepció, que el Xavier també freqüentava. De fet, dos anys després que ell entrés a casa seva, l'any 1979, va arrencar la parada d'olives i conserves que ara regenta el Joaquim. Aleshores eren set negocis, i ara només queda el seu. "És la meva mare", diu, mirant el rètol de la parada, on es pot llegir "Maria Rosa Benet. Olives i Conserves". Està content perquè la seva és gairebé l'única que té garantida la continuïtat: una de les seves filles ja li ha dit que seguirà amb el negoci. És un dia laborable al matí i hi ha força tranquil·litat, però a ell no li va malament: "Ahir va venir una dona de Bielorússia i es va endur 3,5 quilograms d'olives. Ve cada any", explica. És una de les clientes estrangeres que repeteixen anualment. Entre mans té l'encàrrec del David, un habitual de la parada, que també explica com s'ha transformat la zona: "El barri ha canviat una barbaritat", diu. Casualment, vivia prop de casa el Xavier, en recorda el xamfrà i, fins i tot, coneixia un dels veïns que van haver d'abandonar l'edifici. Potser eren els que van marxar a la Verneda. Qui sap.

De nou a l'edifici del Xavier, una estampa premonitòria. "Mengen unes coses que no sé ben bé què són", diu, sobre el negoci que actualment ocupa la planta baixa. Havia estat un restaurant gallec i, més tard, un supermercat 24 hores. Ara unes lletres grogues estampades al mig de la finestra diuen "Funky Eatery". La carta és variada, fins i tot culturalment: des del catalan toasted tomato bread, manchego cheese and iberian ham fins als scrambled eggs with Funky's flute bread.

Des de fora es veuen algunes taules a l'interior, també un aparador. Fa bon dia i el vidre reflecteix una terrassa força plena, tot i ser una hora estranya: qualsevol diria que no és moment d'esmorzar ni de dinar. Entre aquests dos espais, ben enganxats al vidre, cinc testos amb plantes diverses reben un dels primers sols d'abril. A primera vista, tampoc semblen autòctones.