Denis Itxaso: "Si no hi ha hagut un esclat social amb l'habitatge, és sobretot pel matalàs familiar"

BarcelonaDenis Itxaso (Sant Sebastià, 1975), conseller d'Habitatge del País Basc, visita l'ARA per explicar com afronten la crisi residencial a Euskadi. Actualment hi ha onze municipis declarats com a zona tensionada i, des de l'1 d'octubre, està en vigor l'índex de referència de preus de la província de Guipúscoa, que afecta cinc municipis, entre els quals Sant Sebastià, la seva ciutat natal i una de les més cares d'Espanya.

L'habitatge s'ha convertit en la principal preocupació de la ciutadania, especialment al País Basc, on el 51% de la població així ho afirma. Per què creu que hem arribat a aquest punt?

— Bé, hi ha una exclusió de les classes mitjanes del mercat residencial. Al llarg de la història hi ha hagut diverses crisis d'habitatge, però aquesta té una altra connotació: bàsicament hi ha un problema d'oferta, el nombre de llars creix més que la nostra capacitat de generar habitatges. Inclús hi ha classe mitjana acomodada que tem pel futur dels seus fills, i això és nou.

Molts joves no poden ni comprar ni llogar, i molts veïns han estat expulsats dels seus barris ¿Tem que aquesta situació provoqui un augment de la desconfiança cap a la política?

— Sí, crec que si no hi ha hagut un esclat social ja amb aquesta qüestió, bàsicament és pel matalàs familiar. A Espanya opera aquest matalàs, les rendes de la gent gran, les herències... operen les cases que s'han pogut comprar en el passat en mercats molts més raonables, i això ho està sostenint.

Catalunya ha centrat els esforços en grans plans de construcció, però els terminis són llargs. Quina és la recepta basca per afrontar aquesta crisi?

— En termes polítics jo acostumo a resumir en reformes, recursos i acords. I estem parlant de reduir els temps de l'urbanisme, del sòl i de l'habitatge, que són incompatibles amb els temps de les persones. S'han de reduir les tramitacions urbanístiques i donar noves competències als ajuntaments perquè puguin prendre decisions.

Illa ha promès 50.000 pisos de lloguer assequible, dels quals hi ha 22.241 de planificats en 670 solars. Què proposen vostès en aquest àmbit?

— El sòl al País Basc és molt escàs. Som un país molt urbanitzat, dens i petit, amb una orografia complexa. Necessitem una reserva nacional de sòl i així ho estem dissenyant amb una llei de mesures urgents que s'aprovarà a finals d'any. Nosaltres hem promès 7.000 habitatges en aquesta legislatura que ha començat fa tot just un any. Tot en règim de lloguer: això suposa una gran inversió perquè els retorns de construir arriben a molt llarg termini.

I d'on sortiran els diners per fer aquestes inversions?

— Aquí també entra en joc el paper del Banc Europeu d'Inversions, i el que les inversions en habitatge quedin fora de la regla de despesa. Estem sentint aquests dies que s'han de protegir les fronteres, i sembla que les inversions en defensa poden quedar fora d'aquesta regla. Nosaltres no combatem aquesta idea, però diem que el projecte europeu se la juga també en habitatge, cosa que requereix grans esforços financers.

Des de l'1 d'octubre el País Basc aplica la limitació del preu del lloguer a cinc municipis, als quals s'afegiran Bilbao i Vitòria. Tenen alguna dada sobre el seu efecte al mercat?

— Hem anat més tard que Catalunya perquè el nostre model és municipal i les hisendes forals han trigat a adaptar els mòduls fiscals per fer l’índex de preus. La clau és que ho hem fet per acord, amb alcaldes de tots els partits, i exigim plans triennals per sortir del tensionament. Sense plans no hi ha declaració. Els topalls són útils, però no et treuen del problema; calen mesures estructurals de llarg recorregut.

Tot i que el topall ha tingut l'efecte esperat sobre el preu dels contractes, a Barcelona l'últim semestre ha apujat el preu del metre quadrat i s'ha reduït la superfície dels pisos ¿Tem que el topall dificulti encara més l'accés al lloguer per als qui no tenen un contracte vigent?

— Hi ha llacunes, però el camí és correcte. Hem incorporat sancions a la llei basca per qui cobri per sobre de l’índex o obri pisos turístics en zones tensionades. Alguns pisos passen al lloguer de curta durada, però això és pa per a avui i fam per a demà. El parc de lloguer continua creixent.

Un dels temes més conflictius és la fuga de pisos al mercat de temporada ¿Què li diria a algú que pensa que va ser un error del govern espanyol no regular aquesta fórmula des del principi?

— Si el govern del 2023 hagués pogut, hauria aprovat una llei que deixés l'escletxa més petita possible per als propietaris, però a vegades el més adient no és el millor. Celebro que, per primer cop, Espanya tingui una llei bàsica que doni sentit al dret constitucional a l’habitatge. El lloguer temporal és necessari, però cal evitar el frau de llei. Per això hem creat inspeccions i un règim sancionador.

Catalunya, en un any i mig del topall al lloguer, ha obert 240 expedients de Consum vinculats al seu incompliment, però no ha resolt cap sanció. Què fa el País Basc perquè això no passi?

— Tenim un registre pioner i un cos d’inspectors, i hem col·laborat en la legislació europea per la finestreta única que impedeix publicitar pisos turístics no registrats en plataformes com Airbnb. Inspeccionem, col·laborem amb el ministeri d'Habitatge i les hisendes forals, i penalitzem fiscalment els pisos turístics no registrats. A més, s'incentiven lloguers residencials, especialment per sota de la mitjana a zones tensionades.

Hi ha una majoria de comunitats autònomes que no han aplicat la llei d'habitatge. Creu que és per motius polítics o per una simple discrepància en com abordar la crisi residencial?

— Aquesta llei té dues grans adversitats: la primera, que molts ciutadans veuen l’habitatge com un actiu financer, una assegurança de vida que mai perd valor. La segona, la polarització: la dreta i l’extrema dreta rebutgen qualsevol mesura estructural només per oposar-se al govern. Jo defenso no imposar ni impedir, sinó deixar que cada territori decideixi segons la seva realitat.

Al desembre impulsaran una reforma per prohibir les noves llicències de pisos turístics, una mesura que ha estat molt polèmica a Barcelona. Tenen estudiat l'efecte que tindria al mercat?

— El parc d'habitatges turístics al País Basc és baix, perquè el fenomen va arribar tard i molts ajuntaments ja havien pres mesures de desincentiu. En alguns llocs, encara que no sigui molt impactant i hi hagi altres fenòmens més importants, tampoc podem permetre que contradigui la nostra política; per això hem aprovat lleis per posar-hi fre.

Catalunya ha aprovat una reforma fiscal per desincentivar inversors i grans tenidors a través d'una modificació a l'alça de l'ITP. El País Basc és un dels territoris amb un ITP més baix de l'Estat ¿Li sembla una bona mesura?

— Tenim un govern de coalició amb el PNB i un acord que marca el rumb fiscal. No hi ha mesures miracle: el problema és multifactorial i cal actuar sobre oferta i demanda. Algunes mesures són terapèutiques, com el topall; altres, d’innovació social, com allotjaments dotacionals per a gent gran. Les qüestions fiscals sobre transmissions encara no s’han tocat.

Li pregunto per una altra mesura: la setmana passada el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona va presentar un estudi que avalava jurídicament la limitació de la compra d'habitatge a l'ús residencial.

— És una mesura complexa i polèmica, perquè afecta la propietat privada. Hi ha iniciatives similars als Països Baixos o propostes de Bildu, però cal seguretat jurídica per evitar frustració social. Defenso el model d’intervenció pública dins l’economia de mercat i crec que l’equilibri actual amb zones tensionades és el punt just.

El Parlament català, i també el govern en coalició que vostè integra, liderat pel PNB, van recórrer la llei d'habitatge al Constitucional, al·legant una "invasió de competències". Creu que aquesta norma s'ha plantejat des d'una òptica centralista?

— La llei estatal ens dona més atribucions: abans Euskadi no podia limitar preus i ara sí, però ho fem per acord, no per imposició. Les zones tensionades no són cap panacea, però serveixen per orientar decisions i aplicar ajuts amb seguretat. Ens permeten donar més incentius sense escalfar el mercat.