Jaume Pagès: “Botín va fer que les universitats fossin part de l’ADN del banc”

BarcelonaBotín, ¿el banquer defensor de les universitats?

Doncs sí. Ha fet una feina extraordinària. Tant de bo a Espanya hi hagués més empresaris o banquers com ell. No només pel seu suport econòmic sinó també per la seva capacitat d’escoltar. Tots els que venim de la universitat som conscients que cal fer-hi canvis, però no es poden fer sense la participació i implicació de la gent de dins. Ell això ho va entendre.

¿La seva aposta responia a una estratègia de mecenatge per rentar la mala imatge dels banquers?

No, el suport al món universitari el feia convençut, i com més s’hi va ficar, més convençut n’estava. D’entrada pot sonar poc creïble per als que no l’han conegut, a l’inici també ho va ser per a mi. “Ho faig perquè sóc banquer. I perquè vagin bé els bancs, cal que la societat progressi, i l’educació és cabdal”, deia.

Era un home exigent.

Sí, començant per ell mateix. Al tema universitari hi dedicava més temps del que a priori semblaria lògic per la seva posició. Em feia anar al seu despatx en dies festius, la tarda d’un dissabte o un diumenge. Volia estar al corrent de tot. Des del primer dia em va demanar que li enviés notes de com anava Universia, i sempre responia en 24 hores.

¿Perilla la continuïtat del suport del Santander al món universitari?

Crec que no. Quan el 2004 vaig assumir el càrrec de conseller delegat d’Universia, era un projecte personal seu, però ara la relació del Santander amb les universitats ja forma part de l’ADN del banc, que fa un any va crear una divisió global d’universitats.

Què pretenia amb Universia?

Va néixer el 2000 com un portal d’internet per fer cooperar el món universitari llatinoamericà. Avui inclou 1.290 universitats de 23 països de parla espanyola o portuguesa, amb programes molt diversos, per exemple el que el 2013 va trobar feina per a més d’un milió d’estudiants. Tenim 27 milions d’euros de pressupost, un terç aportats pel banc. Últimament Botín havia impulsat accions als EUA i la Xina. Sempre demanava més i quan li deies que això suposaria noves despeses que allunyarien el moment de començar a ser rendibles deia que no passava res: “Si necessita més diners, digui-m’ho”.