Judith Viader: “En lloc d’abaixar salaris, el que cal són polítiques per incentivar el consum”

Judith Viader (Maçanet de la Selva, 1968) és la directora general de Frit Ravich, empresa de patates fregides i snacks, una rara avis al sector de l’alimentació que concentra el paper de fabricant i distribuïdor. Ni la baixada del consum intern ni el fet d’estar poc internacionalitzada ha frenat el seu creixement ininterromput durant la crisi, i confia mantenir-lo amb augments de facturació del 7% com a mínim fins al 2020.

El sector de l’alimentació es ven com un dels salvadors de l’economia catalana.

És una indústria importantíssima al país i molt competitiva. El 20% del PIB depèn del sector i s’hi ha d’apostar. L’altre dia escoltava doblement satisfeta el Govern quan diu que es treballa en una estratègia industrial i que el primer focus estratègic és la indústria alimentària.

La defensa de la indústria és com un mantra que repeteixen els nostres polítics.

I ho celebro perquè hem viscut molts anys d’esquena a la indústria, que és cabdal per a qualsevol país. Alemanya és on és gràcies a la seva indústria i nosaltres tenim un teixit industrial comparable al de les millors zones d’Europa, però no sabem visualitzar-lo i difondre’l com es mereix.

No en sabem treure partit?

Penso que no reconeixem els mèrits de moltes empreses, darrere les quals per cert hi ha empresaris que han sabut fer moltes coses bé. L’altre dia en un sopar un empresari m’explicava com havia aixecat l’empresa amb una maleta, sense saber idiomes i quan viatjar era molt més difícil que ara. És el tarannà català.

¿Ara ho tenen més fàcil per fer negocis les empreses?

Hi ha altres fronts, però també s’han d’abordar. L’estratègia que prepara la Generalitat ha de resoldre els entrebancs administratius que acaben amb la paciència de qui vol invertir i fer coses. També hi ha el tema del crèdit, que és essencial solucionar perquè ara hi ha empreses que assumeixen el paper de financeres de clients. El fet que no es compleixi la llei de morositat és un fre molt important perquè quan engegues tens un o dos clients i si un d’ells s’aprofita de la seva posició de força i t’allarga els terminis de pagament o deixa de pagar-te està condemnant a mort a qui comença.

¿La retallada salarial a Espanya afavoreix el tomb de l’economia?

La rebaixa salarial és una política amb la qual no estic d’acord. Només si estàs en una situació molt crítica i s’ha de salvar l’empresa em semblaria bé, abans que es perdin els llocs de treball. Però en lloc d’abaixar sous el que cal són polítiques que millorin la competitivitat i incentivin el consum. Sempre és millor que destruir llocs de treball. Hem de fer-ho millor que el del costat i no subvencionar models caducs.

Quines són les pràctiques que veu caduques en el món de l’empresa?

Ens costa col·laborar i, en canvi, crec que en un futur serà inevitable que ho fem molt més. Cadascú té el sentiment de protegir el que és seu i estem acostumats a fer canvis i innovar només de portes endins de l’empresa, i això cada cop serà menys així. Crec que les empreses no som prou obertes per compartir coneixement.

Hi ha aquella por al plagi, que no descobreixin què faig.

Sí, però alhora hi ha moltes coses que tots experimentem: la compra de l’energia, la negociació bancària, la compra de matèries com els embalatges i situacions com processos d’internacionalització. Obrir-nos i compartir experiències ens faria créixer i evitaria que tots acabéssim ensopegant amb les mateixes pedres.

Quina nota posaria al nivell de formació del país?

Hi ha massa allunyament entre l’empresa i el món educatiu i universitari. La relació hauria de ser més com de proveïdor i client, conèixer les empreses i saber què necessiten. En perfils tècnics o comandaments intermedis sempre cal recórrer a una formació a mida que fa l’empresa.