Els BIF, els tres nous països 'malalts' de deute a Europa

BarcelonaTres de les grans economies europees –França, Itàlia i el Regne Unit– són els tres nous maldecaps als mercats de deute europeus. Els tres països es troben al punt de mira dels inversors per l'elevat cost que paguen els seus governs per emetre deute públic, tot i que sobre el paper i històricament són tres estats amb economies sòlides.

El diari britànic Financial Times, fins i tot ha trobat un acrònim per als tres països amb problemes: BIF (de la sigla en anglès de Britain, Italy, France). L'acrònim en anglès sona molt semblant a la paraula beef (carn de bou) i recorda un altre acrònim de moda durant la crisi europea de deute entre els anys 2011 i 2015, PIIGS, les inicials en anglès dels estats membres de la UE que van passar per més dificultats financeres durant aquell període: Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya. Igual que ara amb la carn de bou, PIIGS es pronuncia com pigs, que vol dir porcs. Des del sud d'Europa es va posar aquest acrònim com a exemple de la intolerància i, en bona part, del racisme cap als països més endeutats per part de polítics del nord del continent i dels líders de les institucions europees.

Les dades ho mostren. Si s'observa la prima de risc –la diferència entre el que paga en interessos del deute un govern europeu i el que paga Alemanya, l'economia més gran del continent– els tres països esmentats es troben per damunt de la d'Espanya des de fa més d'un any. Aquest fet hauria estat impensable fa una dècada, quan Espanya es considerava un dels malalts de la zona euro. Al febrer d'enguany, Alemanya pagava un interès anual del 2,75% pel seu bo amb expiració de 10 anys, mentre que Espanya tenia un interès del 3,18. França i Itàlia, en canvi, pagaven al voltant del 3,4% i el Regne Unit, un punt més, el 4,4%.

Això situa la prima de risc espanyola en 0,4 punts percentuals, mentre que la francesa i la italiana es troben en uns 0,6 punts i la britànica, en gairebé 1,7 punts.

Dues variables expliquen aquest canvi en els països en el punt de mira dels mercats de deute. El primer és que els tres estats dels BIF "tenen un deute molt alt", assenyala Joan Ribas, professor d'economia de la Universitat Pompeu Fabra. I el segon és que tenen taxes de creixement de les seves respectives economies molt baixes. Les dues coses alhora creen una mena de cercle viciós difícil de trencar.

El deute públic d'un país es calcula com a percentatge del producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura la mida d'una economia). Així, si un territori té un deute públic de 200 milions i un PIB de 1.000 milions, la ràtio serà del 20%. Segons dades de l'Eurostat, l'agència europea d'estadística, per al tercer trimestre del 2025, en el cas del conjunt de 21 països de la zona euro, aquest percentatge és del 88,1% i només sis països superen aquesta xifra. Dos d'aquests són justament Itàlia i França, amb un 137,8% i un 117,7%, respectivament, només superats per Grècia, amb un 149,7%. Els altres tres són Bèlgica, Espanya i Portugal.

La segona diferència, però, és l'esmentat creixement de l'economia, és a dir, del PIB. Itàlia i França –igual que Alemanya– van sortir de la crisi derivada de la pandèmia més de pressa que els països del sud d'Europa, però posteriorment van patir més estancament, sobretot arran de la crisi energètica i inflacionària derivada de la invasió russa d'Ucraïna el febrer del 2022. En canvi, estats com Grècia, Espanya o Portugal han pogut sortir-se'n millor, ja sigui perquè la crisi energètica els va impactar menys o perquè els seus models econòmics els han permès assolir uns ritmes de creixement del PIB més ràpids que els seus veïns septentrionals, encara que, com en el cas d'Espanya, el creixement es degui sobretot a l'increment de la població activa en sectors de baix valor afegit, com el comerç o el turisme.

Sense anar més lluny, entre el 2023 i el 2025 l'economia francesa va augmentar un 3,4% i la italiana, un 2,2%, mentre que l'espanyola va créixer més d'un 9% en el mateix període. En el cas de l'economia britànica, els resultats tampoc són gaire bons, amb un deute públic sobre el PIB superior al 101% i un creixement acumulat del 2,7% en tres anys.

En el cas del Regne Unit, però, hi ha una feblesa addicional: "Amb el Brexit els va sortir el tret per la culata", recorda Ribas. El fet d'abandonar el mercat comú europeu ha suposat un fre extra a l'activitat econòmica del país, perquè algunes empreses han perdut clients i accés a clients potencials i també perquè el fet d'estar fora de la UE i de mantenir-la com a principal soci comercial ha incrementat els costos d'importar i exportar amb la resta del continent.

Amb aquesta situació, els governs dels diferents tres estats BIF no han pogut retallar gaire els nivells de deute i, amb l'economia creixent a un ritme baix i, per extensió, amb les administracions públiques ingressant poc en impostos, els dèficits públics –la diferència entre el que gasta i el que ingressa l'estat en un any– s'han mantingut alts i s'han anat afegint al deute.

El problema de la inflació

A la conjuntura dels últims anys cal afegir-hi una altra variable: el creixement dels preus des del 2022. Primer amb la reactivació de l'economia amb el final de la pandèmia, després amb la guerra a Ucraïna i actualment amb el conflicte al golf Pèrsic, l'economia mundial ha patit diversos xocs d'oferta que han estirat els preus a l'alça a un ritme que no es veia en més de quaranta anys. La resposta dels bancs centrals, tant el Banc Central Europeu com el Banc d'Anglaterra, va ser incrementar els tipus d'interès, un fet que no ha ajudat gens els governs a sanejar les finances públiques.

Quan els preus pugen, els bancs centrals –organismes independents del govern– acostumen a augmentar els tipus d'interès de l'economia. Això vol dir que els bancs han de pagar més per demanar diners al banc central i passen aquest cost addicional als seus clients quan els concedeixen préstecs. Això fa que les empreses inverteixin menys i les famílies gastin menys, ja que demanar diners al banc és més car, la qual cosa refreda l'activitat econòmica i, en conseqüència, baixen els preus.

Aquesta política ortodoxa té limitacions quan la inflació és causada per xocs externs de l'oferta, com ara l'encariment del petroli per una guerra. Per la qual cosa, tot i que pot ajudar a rebaixar els preus de l'economia, també té un efecte negatiu sobre el creixement econòmic.

A més, els tipus d'interès que paguen els governs per endeutar-se està estretament lligat amb els tipus d'interès que marca el banc central per a la seva economia. Si un banc central apuja els tipus, cal esperar que els costos d'endeutament del govern creixeran. "El deute és manejable si els tipus no estan alts. Llavors, és com pagar una hipoteca, que es va mastegant", recorda Ribas. Si, al contrari, els tipus augmenten, el deute es torna més difícil de pagar.