Terreny de joc
BarcelonaDins del terreny de joc, regatejava i definia com pocs. Però Carlos Humberto Caszely, un dels davanters més prolífics de Xile, va dur a terme la jugada més valenta i inesperada fora del camp.
Un dia, la pressió mediàtica el va rodejar per fer-li la traveta tot retraient-li unes declaracions que havia fet. La pregunta d’un periodista finalment el va fer entrar en contradicció. Però en un moment de lucidesa i sinceritat extrema, el xilè li va trencar la cintura: “Jo no tinc per què estar d’acord amb el que penso”. I es va quedar tan ampla.
Hi ha múltiples estudis que mostren com el nostre judici canvia per fenòmens imperceptibles. Passa al món del futbol, i també a les professions on hi sol haver les persones suposadament més racionals. Els metges recepten de forma diferent al matí que a la tarda, quan estan més cansats. I els jutges modifiquen la duresa de les seves sentències en funció de si plou o fa sol, entre altres factors. I els economistes?
Les paraules de Caszely ens ajuden a emmarcar el terreny de joc en què ens trobem. Hi ha dies que ens pot semblar que la recessió és inevitable. En canvi, n’hi ha d’altres que podríem arribar a defensar posicions més optimistes. En el context actual, la insistència d’un periodista ens pot fer entrar en contradicció fàcilment si abaixem la guàrdia, però malauradament els actes de sinceritat com els d’en Caszely no abunden.
Daniel Kahneman, premi Nobel d’economia l’any 2002 per la recerca feta sobre la racionalitat de les decisions que prenem, argumenta que el que li va passar al jugador xilè no és un fet aïllat. En el seu darrer llibre (Noise, a flaw in human judgement, Ed. Harpercollins), afirma que els analistes no sempre estem d’acord amb nosaltres mateixos i, a més a més, no sempre estem d’acord entre nosaltres. No hi puc estar més d’acord.
Les previsions econòmiques que fem els economistes estan influenciades per molts elements subjectius que no controlem. Això és especialment rellevant quan la incertesa és molt elevada. I aquesta és la principal característica de l’entorn actual, tot i que de tant repetir-ho, segurament ja no hi prestem prou atenció. Reconèixer el grau de coneixement, o d’ignorància, és el primer pas per minimitzar el desconcert que generen les contínues revisions d’escenaris i, sobretot, per poder prendre les decisions de política econòmica, empresarials o personals, més adequades.
La incertesa del moment
Així, plantejar les previsions que fa cada organisme com un partit per veure qui l’encerta pot resultar entretingut, però és poc informatiu. Hi ha dues alternatives que són molt més útils. D'una banda, podem fixar-nos en com evoluciona el conjunt de les previsions de les principals cases d’anàlisis. En el cas de la UE, per exemple, a principis d’any la gran majoria esperaven que el creixement se situés entre el 2% i el 4% el 2023, mentre que ara l’emplacen entre el -1% i el 2%. Alternativament, podem fixar-nos en com canvien les previsions d’una institució en funció de diferents hipòtesis de treball. El BCE, per exemple, situa el creixement de la zona euro del 2023 entre el -0,9% i el +0,9% en funció de la duresa de la crisi energètica. El Banc d’Espanya ha fet un exercici similar, i preveu que el creixement acumulat entre 2023 i 2024 estarà, aproximadament, entre el 3% i el 5%.
D’aquesta manera, podem valorar la direcció i la magnitud en què es revisen les previsions, i inferir la probabilitat i la potencial severitat d’una recessió. El grau de desacord entre analistes i l’amplitud del rang de previsions d’una institució també ens mostra el grau d’incertesa del moment.
Els metges estan obligats a receptar un fàrmac i els jutges han de decidir quina sentència imposen. El marge que tenen és molt estret. Però els economistes ens acabem fent un gol en pròpia porta quan actuem com si fóssim metges o jutges i no expliquem adequadament en quin terreny de joc creiem que ens trobem.
