Madrid, la Miami europea

MADRID"Fa dotze anys, quan vaig arribar, no es veien els rics pel carrer, però ara sí que es veuen. Veus els Ferrari i els Lamborghini, les botigues de luxe, les escoles bilingües. Avui Madrid em recorda Miami, on viu la meva germana". Alberto Pérez és el secretari de l’Associació Civil Veneçolana, una de les múltiples entitats que apleguen la diàspora d’aquell país, i coneix de primera mà l’impacte que el capital veneçolà està tenint en la capital de l’Estat, sobretot en el sector immobiliari. L’epicentre se situa en l’anomenada milla de oro, al barri de Salamanca, i també en la zona del Prado. Hi trobem la finca de pisos de luxe Montalbán número 11, la joia de la corona del disseny veneçolà. Per un milió d’euros, la publicitat et convida a viure dins d’una obra d’art.

El cas és que Madrid s’està convertint en un pol d’atracció per a persones amb poder adquisitiu alt, i una de les persones que ho coneixen bé i ho han viscut en primera persona és la mig austríaca i mig veneçolana Johanna Müller, sòcia de la també veneçolana Eliza Arcaya. Les dues són les propietàries de dos dels locals de moda al barri de Salamanca: el Café Murillo i el restaurant El Velázquez 17. "Quan vaig arribar fa vint anys Madrid era una ciutat molt castissa, dels ous estrellats de Lucio, dels toros, però no era cosmopolita. Ara això ha canviat de manera radical. Madrid és ara la ciutat on tot passa".

Müller va arribar a Madrid el 2002 per estudiar un MBA i ràpidament va identificar on hi havia oportunitats per fer diners. "El primer negoci que vaig obrir va ser un de lloguer de bosses de luxe, de marques com Prada o Gucci. Era l’època de Sex and the city, i em va anar molt bé". Ella ha vist com l’arribada de gent amb diners ha canviat la ciutat: "Els llocs que estan obrint ara a Madrid haurien sigut inviables fa deu anys. No hi havia aquest públic que es gasta un compte altíssim en un restaurant. Però ara sí. I això genera una inèrcia. Els diners criden els diners".

Més habitatge de luxe

On també, i sobretot, han notat aquesta inèrcia és al sector immobiliari. "[Madrid] S'ha convertit en un pol d'atracció total que no crec que es desinfli", diu Luís Valdés, director residencial de Colliers International, una de les firmes que, de bracet amb CB Richard Ellis (CBRE) o Barnes, controlen gran part de la promoció d'habitatge de luxe i premium de la capital. Actualment, es tracta d'un perfil de client empresarial o patrimonialista "amb rendes molt elevades" i que procedeix majoritàriament d'algun país de l'Amèrica Llatina, destacant Veneçuela i Mèxic. Des de Colliers, per exemple, apunten a un 65% del total dels inversors, mentre que la resta, un 35%, seria un client procedent de l'Estat.

Diferents veus del sector coincideixen en dir que si bé al principi Madrid era vista com una "porta cap a Europa", la dinàmica ha canviat i gran part dels inversors s'acaben quedant i residint a Espanya. Els motius principals són sobretot culturals, sosté Valdés, que posa d'exemple la gastronomia o l'idioma. "Barcelona està captant més inversió de luxe d'Europa i el nord d'Europa. El mar és un al·licient", detalla el membre de Colliers.

Després, però, s'hi afegeixen els elements econòmics que per a Mikel Marco-Gardoqui, conseller director de CBRE Espanya, són un "plus". Aquí entren en joc les regles fiscals: "A Madrid, per l'IBI paguen molt menys del que pagarien al seu país d'origen, on sol ser del 2% cada any", exemplifica Valdés. Però també la diferència amb ciutats com Londres, París o Milà. Segons el sector immobiliari, el metre quadrat a la capital espanyola continua molt per sota que a la resta de ciutats. En què es tradueix això? Una font del sector situa com a "pista" el preu que va assolir de mitjana el metre quadrat dels habitatges del centre comercial Canalejas i que es van vendre sota la marca Four Seasons Private Residence: 14.000 euros. Malgrat que és considerada l'operació més cara dels últims anys, una altra font explica que el pressupost mínim se situa als 10.000 euros el metre quadrat, mentre que el màxim pot arribar als 20.000 euros. Els últims deu anys el preu de l'habitatge de luxe ha crescut un 5% a Madrid, segons un informe de Colliers.

Té aturador, aquesta espiral? Per a Marco-Gardoqui, hi ha una "certa tensió" entre l'oferta i la demanda. Apunta que fa uns anys l'oferta era "prou" per al flux d'inversors només de l'Estat però que amb la incorporació dels clients llatinoamericans en falta. "Comencen amb un pied-à-terre, com diuen els francesos. És a dir, compren una cosa petita i si estan a gust segueixen invertint. Per sortir del pas comencen amb apartaments de 200 metres, i després acaben comprant àtics de més de 1.000 metres o edificis. Tenen una noció de la superfície diferent de la nostra", comenta rient Valdés. "T'adones que a Espanya no hi ha tant ric", comenta.

Atractiu fiscal

Per tot plegat, la pregunta és: ¿això s’aconsegueix només amb una política d’impostos baixos com els que aplica la Comunitat de Madrid des de fa dècades? Per a Gregorio Izquierdo, director general de l’Institut d’Estudis Econòmics, un think tank vinculat a la CEOE, els motius són diversos. "El gran canvi per a Madrid arriba amb l’entrada d’Espanya a l’euro. Aquí és quan recull el fruit de la gran inversió en infraestructures que es va fer als anys 90 i que van connectar el sud amb el nord". I després, esclar, hi ha factors com el de no tenir impost de patrimoni. "Madrid està competint amb les ciutats de tot el món per atreure capitals, i tenir impost de patrimoni ja et pot descartar d’entrada. L’únic que fa Madrid és treure aquesta barrera".

Johanna Müller confirma que el tema fiscal és important per atreure diners: "És el que estan fent tots els països del món. Portugal ho va fer i es va omplir. El capital aporta dinamisme i genera llocs de treball". Però Izquierdo considera que és fals que a Madrid no es paguin impostos. "Fixa’t que es paga més IBI a Madrid que patrimoni a tot Espanya. Tu pots gravar el patrimoni d’altres maneres; per exemple, amb l’impost de circulació, que aporta molts recursos".

Sobre el capital veneçolà, crida l’atenció que a Madrid coincideixen famílies riques tradicionals com el banquer Juan Carlos Escotet, les filles de Carolina Herrera, Víctor Vargas amb exjerarques del chavisme, anomenats bolichicos, com Alejandro Betancourt, que ara ha comprat la coneguda marca d’ulleres de sol Hawkers, o l’exministre Nervis Villalobos. Alguns d’ells han estat perseguits per la justícia. El cas és que l’anomenada Golden Visa, la possibilitat d’adquirir la nacionalitat amb una inversió de mig milió d’euros, ha facilitat l’arribada de rics de tot el món, especialment veneçolans. El cosí del líder opositor Henrique Capriles, Miguel Ángel Capriles, és propietari del grup Gran Roque, un dels que més han invertit els últims anys en immobiliari al centre de Madrid.

Al centre de Madrid, a la Carrera de San Jerónimo, s’han obert fa poc les Galerías Canalejas, un centre comercial amb botigues premium i restaurants gurmet, i, juntament amb l’hotel Four Seasons, formen una mena de triangle del luxe al cor de la ciutat. El Grupo Paraguas planeja una cosa similar a l’edifici Metropolis. Han reobert el Villa Magna, i el vell Ritz s’ha convertit en el nou Mandarin Oriental Ritz. Johanna Müller creu que la puixança de Madrid com a ciutat de rics està entrant "en una era daurada" i ja prepara el seu pròxim pas: obrir una consultoria per a hostaleria. "Tothom està en una cursa per obrir locals", afirma somrient.