"No cal començar una guerra que saps que perdràs": què pensa el tèxtil català del fenomen Shein?
Les empreses del sector resisteixen centrant-se en nínxols com la sostenibilitat i els materials avançats
BarcelonaGemma Molner i la seva germana són la tercera generació d’una petita nissaga de botiguers. Els seus avis van aixecar la persiana, i avui el negoci familiar –els comerços de moda Xarol– compta amb dues botigues a Tarragona i Reus. Des de fa temps, però, observa com els hàbits de consum dels seus clients canvien a un ritme vertiginós. “La venda online ha vingut per quedar-se. Des de la covid, no ha deixat de créixer”, afirma l’empresària reusenca, que també forma part de la taula de comerç de la patronal Pimec a Tarragona i representa l’associació comercial El Tomb, a la capital del Baix Camp.
El petit comerç de moda assisteix amb perplexitat a una nova sacsejada: després d’haver resistit l’empenta de les grans cadenes i la seva colonització dels principals eixos comercials, ara afronta la competència digital de les plataformes d’ultra fast fashion, com Shein o Temu, amb una oferta de roba gairebé infinita i a preus irrisoris. "No podem lluitar contra això, no cal començar una guerra que saps que perdràs", diu.
Per a ella, l’única arma real del comerç de proximitat és la pedagogia: fer valdre l’atenció personalitzada de les botigues a peu de carrer i la qualitat dels teixits amb què es fan les peces dels seus aparadors. “La gent no hi pensa, però cada vegada hi ha més intoleràncies. No només pel que mengem, sinó també pel que ens posem a la pell”, alerta Molner, en referència a les reaccions cutànies que poden provocar certs polièsters i acrílics mal tractats, habituals en la moda de baix cost. La comerciant és totalment conscient que, per al públic jove, el preu és un factor clau. “Els diners no arriben per a tot. Si t’ofereixen coses molt barates, és normal que ho aprofitis. Aquestes empreses juguen amb això. Però és millor tenir menys roba i de qualitat que armaris plens de res”, reflexiona.
També ho defensa David García, director general del Clúster Català de la Moda (Modacc), de l’Agrupació Espanyola del Gènere de Punt i del centre tecnològic tèxtil Fitex, amb seu a Igualada. “La millor sostenibilitat en la moda és el consum conscient: que una peça duri més i que hi tinguem una vinculació emocional”, afirma. García defensa una moda “més identitària” i una indústria que sigui capaç de tenir més efectius positius que negatius sobre les persones i el medi ambient. La fórmula per aconseguir-ho, diu, està en la regulació europea, que vol engegar una transformació profunda en el sector al llarg de les pròximes dècades.
L'estiu passat va entrar en vigor el nou reglament d'ecodisseny, que pretén fer els productes més sostenibles al llarg de tot el seu cicle de vida –des de la fabricació fins al reciclatge–, també en el cas dels tèxtils. Les empreses hauran de complir certs requisits relacionats amb la durabilitat de les peces o la facilitat per reparar-les i es desplegarà un passaport digital per als productes amb dades sobre els materials. A més, quedarà prohibida la destrucció de tota la roba no venuda, una pràctica comuna entre algunes grans marques que ara hauran de justificar.
A principis d'any, també es va arribar a un acord per revisar la directiva europea de gestió de residus i obligar a la recollida separada dels tèxtils, com ja passa amb el vidre o el paper. Les marques de moda hauran d’assumir tots els costos dels residus que generen, un sistema que es coneix com a responsabilitat ampliada del productor. A Espanya, aquesta normativa ja s'ha començat a desplegar i aquest 2025 tots els ajuntaments haurien de comptar amb contenidors específics per a la roba usada.
![Contenidors de reciclatge de roba usada a Barcelona.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 3543 2362"%3E%3C/svg%3E)
"La UE és més garantista. Hem de produir d'una altra manera", remarca García. El problema, admet, és que ara han de competir amb plataformes que "no respecten ni els objectius ambientals ni la propietat intel·lectual de les altres marques". Per això, el director general de Modacc considera incoherent que es demanin requisits estrictes a les firmes europees mentre es permet que altres, com les xineses, no els compleixin.
A la pràctica, qualsevol empresa de fora de la UE que vulgui vendre al mercat europeu haurà de tenir una entitat registrada dins del territori comunitari que n’assumeixi les obligacions legals. Tot i això, el sector està preocupat per com es controlarà el compliment en el difús univers de les vendes per internet, especialment en aquells casos en què els productes arriben mitjançant enviaments amb paquets petits, fet que en dificulta la vigilància duanera.
![Una sabateria del carrer de Sants.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 4000 2667"%3E%3C/svg%3E)
De potència tèxtil a esprémer la innovació
García recorda que Catalunya encara és dels pocs territoris de la UE que conserven tots elements de la cadena de producció del tèxtil, però també reconeix una altra evidència: "Al segle XIX i principis del XX érem una potència". L'esplendor vinculada a aquesta indústria va anar desapareixent i, malgrat que el Principat manté marques de moda potents i de renom mundial, la major part de la seva fabricació s'ha deslocalitzat amb el temps a països del sud global. A casa nostra tot s’ha anat reduint al disseny, però García alerta de la manca sostinguda de perfils tècnics com patronistes, confeccionistes o teixidors.
Els que han resistit en el model industrial és perquè han trobat un nínxol. Per exemple, empreses que es van reorientar per donar servei a àmbits com l'automoció, l'aeronàutica, l'esport o la sanitat, on també es consumeixen altres tipus de teixits. "Els nostres socis no fabriquen per a cadenes de moda, sinó que fan materials tèxtils avançats", explica Ariadna Detrell, directora de Tèxtils.CAT, el clúster català que s'ha format al voltant d'aquesta especialització. En el seu cas, en la producció hi prima la funcionalitat —com ara protegir del foc o permetre un determinat nivell de filtració— i la innovació. "Aquestes companyies no han tingut tanta competència i això fa que puguin seguir. El tèxtil és en molts llocs que no ens pensaríem, també en una cimentera, protegint la vida de les persones", incideix Detrell.
De totes maneres, el sector dels tèxtils avançats ha sobreviscut a còpia d'exportar fora i més gràcies a les ajudes europees que a les catalanes, lamenta la directora del clúster. "Està poc reconegut pel que fa a visibilitat i el suport per part de l'administració. Hi ha línies de finançament, però aquí hi ha molta burocràcia", diu. Com a García, també el preocupa la dificultat per trobar professionals per a les fàbriques. Tot i que hi ha cicles de FP específics per al tèxtil, assegura que sovint acaben sent les empreses les que han de formar igualment els treballadors. "Són coneixements concrets que requereixen un temps de formació molt llarg i, com que hi ha rotació, és fàcil que poc després els empleats joves acabin marxant", relata Detrell.
A parer seu, és necessari canviar la percepció la seva indústria i començar a entendre que, a més de noms com Mango o Desigual, Catalunya també compta amb empreses innovadores que es dediquen a produir teixits cada vegada més tecnològics. Davant la irrupció del fenomen Shein, el director de Modacc, David García, veuria bé la introducció de noves taxes ambientals, en la línia dels recàrrecs que ha aprovat França per a aquestes plataformes. Gemma Molner, de l'associació comercial El Tomb, també aposta per una fiscalitat més ecològica, que penalitzi les empreses més contaminants i incentivi les més sostenibles: "Cal castigar amb impostos les que no tenen cura de la natura i premiar les que sí".
