Reobrir un hotel després de quinze mesos

BarcelonaLa porta d'entrada de l'Hotel Lloret és d'aquelles que s'obren automàticament quan algú s'acosta al llindar, però s'havia quedat encallada i no hi havia manera de desbloquejar-la després que cap client s'hi acostés durant més d'un any. L'hotel és al capdamunt de la Rambla de Barcelona, a tocar de la font de Canaletes, un lloc privilegiat, però ha estat tancat durant quinze mesos per la pandèmia. Dilluns de la setmana passada va reobrir per fi les portes –després d’arreglar-les, esclar– i el seu propietari, Armand Vives, llueix des de llavors un somriure permanent d'orella a orella. No pot dissimular l'alegria que sent. Preveu que l’hotel continuarà sumant pèrdues, però confia que la sagnia no sigui com durant els mesos que va estar tancat. "És el final de túnel", assegura. El cost de manteniment de l'hotel tancat era de 45.000 euros al mes.

La porta automàtica de l'entrada no és l'únic que s'ha fet malbé durant tot aquest temps. Els aparells d'aire condicionat de vint de les setanta habitacions de l'hotel tampoc funcionen, ni el dispositiu que garanteix la mateixa pressió d'aigua a totes les aixetes. I això que, segons Vives, van estar revisant-ho tot durant els deu dies previs a la reobertura de l'establiment. Però a l'hora de la veritat van començar a fallar coses. Tot i que el primer dia només tenien tres habitacions ocupades, el segon ja van arribar a deu i el tercer a la vintena. Ara l'ocupació de l'hotel oscil·la entre el 50% i el 60%.

De fet, es veu un cert moviment de gent al vestíbul de l'establiment: dues clientes que baixen per l'escala, una altra que agafa l'ascensor, dues treballadores que passen carregades amb galledes i pals de fregar... "Sobretot han vingut turistes de França i Itàlia", diu el recepcionista, Jack Bear, que no pot evitar la temptació de treure’s la mascareta un instant per ensenyar l’ampli somriure que té dibuixat a la boca. Ell també està feliç de tornar a treballar després de quinze mesos en ERTO. "Falten els anglesos, els austríacs, els holandesos", afegeix, referint-se als clients habituals que de moment no han aparegut.

Preus baixos

L'Hotel Lloret és un establiment d'una sola estrella, així que no aspirava a allotjar els congressistes del Mobile. Ni tampoc aspira ara a recuperar l'activitat ni els ingressos que tenia abans de la pandèmia, assegura el seu propietari. Per començar, deu dels dinou treballadors de l'hotel continuen en ERTO i el preu de les habitacions correspon a les tarifes de la temporada d'hivern i no a la d'estiu.

"Les habitacions costen 60 euros, quan a l'estiu les cobràvem a 110 o 120", detalla Vives, però assegura que no poden apujar més els preus perquè els hotels de tres i quatre estrelles també estan aplicant tarifes inferiors a les estàndards i l'objectiu és atraure la clientela. En definitiva, continuen sumant pèrdues però, afirma, "obrir era una necessitat psicològica". Les despeses acumulades ja eren massa.

Vives ha hagut de vendre un pis que la seva mare tenia a França per sufragar el cost de manteniment de l'hotel tancat, i també va sol·licitar un dels crèdits ICO per fer front al covid-19 avalats per l'Estat. En concret, va demanar 500.000 euros que es va fondre en qüestió de mesos i que ara haurà de tornar. "Ens han donat dos anys de carència per fer-ho", explica. Sigui com sigui, té el futur hipotecat.

Comprensió dels clients

Malgrat això, el millor de tot, assegura, és la comprensió dels clients. És igual que la porta d'entrada s'encalli, que la pressió de l'aigua a les aixetes no sigui bona o que aquesta setmana no canviessin les tovalloles dels lavabos un dia perquè la bugaderia industrial on les renten també està treballant a mig gas i entreguen els encàrrecs quan poden. "Tothom es fa el càrrec", diu Vives.

El recepcionista també corrobora que els clients ara exigeixen menys que mai: "Alguns fins i tot no volen que els fem les habitacions per evitar un possible contagi". Per la mateixa raó ara l'hotel tampoc serveix esmorzar i als passadissos hi ha rètols que indiquen que és obligatori l'ús de la mascareta a les zones comunes. Perquè, sigui com sigui, seguim en pandèmia.