Els set pecats capitals del Banc d’Espanya

Els errors del qüestionat supervisor arrenquen el 2002

La dimissió del director general de Supervisió del Banc d’Espanya, Mariano Herrera; del director general adjunt de Supervisió, Pedro Comín; i del director del departamento d’Inspecció, Pedro González, és un fet excepcional en la història de la institució. Tampoc no hi ha precedents d’aquest tipus de renúncies per investigacions de caràcter penal en els bancs centrals de països desenvolupats.
La imputació dictada per la interlocutòria de la jutgessa ponent de la secció tercera del Penal, recolzada pels altres dos magistrats, tomba el que podria anomenar-se la línia Maginot, la línia de fortificació i defensa erigida de facto pel jutge Fernando Andreu i pel fiscal Alejandro Luzón en el cas de la sortida a borsa de Bankia, que deixava fora de la instrucció, en qualitat d’investigats, els directius del Banc d’Espanya i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV).
Però els nous indicis (el segon informe dels pèrits judicials, la declaració de l’inspector José Antonio Casaus i els correus electrònics entre Casaus i el seu cap, Pedro Comín) han introduït tant el Banc d’Espanya com la CNMV en una causa que semblava tancar-se amb ells fora. Hi ha, podria dir-se, set pecats capitals en l’actuació del Banc d’Espanya que es remunten a la incubació de la doble bombolla, de crèdit i immobiliària, després de l’entrada a l’Eurosistema de l’1 de gener de 2002. La baixada dels tipus d’interès del Banc Central Europeu el març de 2003, que situa el cost del diner per sota de la inflació espanyola, va provocar un fluxe sense precedents de diner calent dels bancs estrangers, principalment alemanys i francesos, cap a Espanya. Els bancs i caixer d’estalvis locals comencen a finançar-se a l’exterior, abandonant la seva font tradicional: els dipòsits.
L’alarma va sonar el juny del 2006. El crèdit total se situava en 493.000 milions d’euros i les hipoteques per compra i rehabilitació d’habitatge en 150.000 milions a primers del 2000; el juny del 2006 les xifres són d’1,4 bilions i de 500.000 milions, respectivament.
Els inspectors del Banc d’Espanya, davant la passivitat de l’exgovernador Jaime Caruana, alerten el nou governador, Miguel Ángel Fernández Ordoñez, amb una carta que el 16 de maig de 2006 fan arribar al ministr d’Economia i Hisenda del govern Zapatero, Pedro Solbes. Però segons el president, mai va ser informat de la carta.
Els inspectors urgien a l’acció: “El Banc d’Espanya compta amb mitjans normatius per posar fre als creixements del crèdit que consideri inadequats. No són les carències normatives les que expliquen la passivitat del Banc d’Espanya en els últims sis anys en la prevenció de la creixent exposició de les entitas de crèdit espanyoles als riscos relacionats amb el sector immobiliari, sinó la volntat del seu màxim responsable, el governador”. Es refereixen a Caruana, governador sortint. El crèdit seguirà creixent. A taxes menors al 22% anual al que ho ha fet entre el 2000 i el 2006, però segueix pujant. El setembre del 2008 arriba a 1,86 bilions i 652.000 milions, respectivament. Al desembre de 2010 seran 1,84 bilions i 663.000 milions. El segon pecat, doncs, consisteix en què l’advertència de l’Associació d’Inspectors del Banc d’Espanya es guarda en un calaix.
 
El 2006, la negació sobre l’existència d’una bombolla immobiliària és ferma. Un informe publicat pel Servei d’Estudis el juny d’aquell any en què participa Fernando Restoy, que després seria vicepresident de la CNMV i subgovernador del Banc d’Espanya, assenyala que l’evidència disponible no sustenta la hipòtesi de què l’auge recent del mercat es degui a comportaments especulatius generalitzats o al tractament fiscal favorable de l’habitatge en propietat” i estima que “l’escenari futur més probable és el d’una absorció gradual de la sobrevaloració existent en aquest mercat”.
El tercer pecat és la creació per la Direcció general de Supervisió d’un sistema paral·lel per “interpretar” la normativa bancària al marge de la Direcció General de Regulació del Banc d’Espanya. 
El 6 de novembre del 2008, un mes i mig després de la caiguda de Lehman Brothers als EUA, aquest sistema paral·lel, creat dins de la Direcció General de Supervisió (DGS), mira de mostrar que el sisma financer és sòlid, un dels més sanejats del món, mitjançant la creació de provisions virtuals, les anomenades provisions específiques pendents d’assignació.
 
El 10 de juny del 2009 tindrà lloc una altra decisió. Per frenar la morositat produïda per l’impagament d’hipoteques resultant de l’increment de l’atur es donen instruccions per “flexibilitzar” el refinançament de crèdits hipotecaris. Floreixen així els productes hipotecaris per disfressar la situació. 
Aquests són criteris interns de la DGS i segons resa un disclaimer (exempció de responsabilitats), els inspectors no poden lliurar-los a les entitats per escrit. 
El quart pecat arribarà aquell mateix any. El Frob, responsable de la resolució d’entitats i de les ajudes públiques, no posa com a condició del recolzament públic el cessament dels administradors i equips que han portat a la crisi. En aquest context, el cinquè pecat és la sortida a la crisi elaborada pel Banc d’Espanya: les fusions fredes de caixes. Sota una pretesa combinació de negocis es manipul·larà la normativa bancària per disfressar o diferir les pèrdues  en la idea que la crisi durarà poc. Es permetrà carregar les pèrdues a reserves, violant la normativa de les circulars comptables i el Codi de Comerç. 
L’expressió més espectacular en aquest procés és el sisè pecat: la fusió de set caixes d’estalvi en BFA. I a continuació, la sortida a borsa de Bankia. En sortir, pel descompte del preu de sortida, BFA ha fet fallida.I el setè pecat capital és la reformulació dels comptes de Bankia el maig de 2012. Són en total 22.400 milions d’euros d’ajudes directes de capital i 23.000 milions més d’altres ajudes. Però aquesta ajuda supera en molt ls necessitats reals, que els inspectors van estimar en entre 12.000 i 15.000 milions. Per tant, es paga un sobrecost. I quin sobrecost!