Els treballadors temporals, els grans oblidats de la crisi del coronavirus

El 70% de la destrucció de llocs de treball correspon a contractes de durada determinada

El coronavirus ha sigut especialment cruel amb el mercat laboral. En només dos mesos l’ha ferit, amb unes conseqüències laborals i econòmiques que encara estan per veure, tot i els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) que han evitat milers d’acomiadaments. D’ençà que va començar aquesta crisi, l’executiu espanyol sempre ha situat el col·lectiu dels treballadors autònoms i les pimes com els més afectats per la pandèmia i ha arraconat els treballadors temporals, un col·lectiu que, per a l’advocat del Col·lectiu Ronda Natxo Parra, “ha quedat tocat de mort”.

Parra explica que aquests treballadors, que no estan en situació indefinida i van enllaçant contractes de manera seguida o amb aturades més o menys llargues, “han perdut la feina d’una manera espectacular des que es va declarar l’estat d’alarma”. Dimarts el ministre de la Seguretat Social, José Luis Escrivá, reconeixia després de fer-se públiques les dades de l’atur que la major part dels llocs de treball destruïts fins ara per efecte del coronavirus corresponen a treballadors temporals i a menors de 35 anys. A mitjans d’abril la Seguretat Social havia perdut 950.000 cotitzants, dels quals el 70% (una mica més de 650.000) eren de treballadors amb contractes de durada determinada. “El que no s’entén és que les administracions no hagin previst mesures per pal·liar aquesta destrucció de llocs de treball”, explica l’advocat del Col·lectiu Ronda.

De fet, avui dia l’única mesura que s’ha aprovat per a tots aquests treballadors (que van ser acomiadats a partir del 15 de març sense dret a atur) és una única ajuda d’uns 430 euros que s’ha començat a sol·licitar el 5 de maig. La podran cobrar només els empleats amb un contracte mínim de dos mesos de durada. Un subsidi, per cert, que els primers perceptors rebran, si tot va bé, a principis de juny.

Per aquest motiu Parra recorda que “la situació s’agreuja per a tots els temporals que han vist desaparèixer el seu lloc de treball sense que l’empresa hagi aplicat cap ERTO, perquè, a més de perdre la feina, en cas que tinguin atur l’estan gastant”. I encara afegeix que sempre que hi ha una crisi i les empreses entren en pànic, “la reducció més senzilla i barata passa per acomiadar els treballadors amb contractes de duració determinada”.

La temporalitat, de fet, és un mal endèmic del mercat laboral espanyol. Això es deu, segons el lletrat, a “la cultura empresarial espanyola”, ja que una gran part d’aquests contractes es fan cometent fraus de llei, “però als treballadors no els surt a compte denunciar-ho perquè són els que hi acaben perdent”. Per això l’advocat creu que si “s’endurissin les conseqüències jurídiques d’aquests acomiadaments, les empreses s’ho pensarien dues vegades”.

Eterns substituts

Cristina Maura (nom fals, com els de la resta de testimonis) és mestra d’educació infantil i primària, té 30 anys i una filla de 3. Fa 4 anys que viu de fer substitucions, l’última l’ha fet en una escola d’un petit poble del Moianès. Després de 5 mesos treballant, fa poc més d’una setmana la persona que substituïa va agafar l’alta. “Mira que porto anys així, però sempre que se m’acaba un contracte m’agafa d’imprevist, no m’hi acostumo”. En aquest cas el claustre del centre va intentar convèncer la persona que estava de baixa que, donades les circumstàncies actuals, amb les aules funcionant per videoconferència i a pocs mesos de finalitzar el curs escolar, no era el moment més idoni per tornar, pensant sobretot en l’alumnat, “que està molt tocat emocionalment”.

De fet, a l’inici de la pandèmia els sindicats van demanar “que no es fes fora els mestres substituts mentre s’allargués l’estat d’alarma, però Educació no ho va acceptar”. La Cristina té clar que “al final les persones que substituïm estan en el seu dret de tornar quan vulguin, però ho fan d’un dia per l’altre i a tu la vida se’t capgira i això crea molta impotència”.

Una situació similar és la que viu Adrià Castells. També té 30 anys i, després d’uns mesos fent una substitució en un institut de Barcelona, a finals de març el professor titular també va agafar l’alta. “El gran problema que tenim les persones substitutes és que som un col·lectiu invisibilitzat, vulnerable i precari, i de la crisi del coronavirus en sortirem més malparats”. Tots dos tenen dret a atur “per aguantar uns mesos”, asseguren. “El sistema depèn de nosaltres, però se’ns deixa sempre al marge i, quan ens surt una feina, en 24 hores ho hem de deixar tot”. Tot i això, se senten afortunats, tenen molts companys que estan en la mateixa situació i s’han quedat sense cap ingrés. L’Adrià serà pare al setembre i comptava que estaria treballant: “M’han canviat tots els plans, no sé si llavors tindré feina o no, ni si podré tenir dret a una baixa paternal”.

Poques hores abans de tancar aquest article, la Cristina ha sabut que la persona que substituïa torna a estar de baixa. Tot i que el centre la vol recuperar, Educació no permet nomenaments directes.

430 euros

És el subsidi que poden demanar, un sol cop, els treballadors temporals acomiadats durant l’estat d’alarma sense dret a atur (és a dir, que no tinguin un any cotitzat). S’hi poden acollir els empleats que hagin tingut un últim contracte de com a mínim dos mesos i és incompatible amb altres subsidis i ajudes d’administracions públiques.

4,143 milions de treballadors

Al conjunt de l’Estat hi ha 4.142.600 treballadors temporals, segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de l’any. Són 255.000 menys que els que hi havia durant l’últim trimestre de l’any passat, amb dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). La taxa de temporalitat era llavors del 26,1%. Ara, del 25%.

595.000 treballadors

A Catalunya, l’última EPA de l’INE indica que el nombre de treballadors amb contracte temporal arriba als 595.000, amb una taxa de temporalitat del 20,4%. En l’últim trimestre de l’any passat la xifra superava els 624.000 treballadors (+29.000) i la taxa se situava en el 26,1%. El 51,7% d’aquests treballadors són dones.

Laia, monitora de lleure: “Puc tirar dos mesos gràcies als estalvis que tinc, però no més”

La Laia té 25 anys i és musicòloga. Treballa com a monitora de lleure i l’11 de març començava la seva temporada laboral en una empresa de Navarcles que la contracta segons les necessitats, ja sigui per dies o per mesos. “Em van anul·lar tots els casals i les colònies que havia de fer fins a l’estiu. De fet, encara no sabem què passarà a partir del juliol”. Se li ha acabat l’atur aquest mes, però el lloguer del pis, que comparteix amb tres persones, l’ha de seguir pagant. “Puc tirar dos mesos gràcies als estalvis que tinc, però no més”. Afegeix que és molt trist veure com, amb totes les ajudes que s’han plantejat, ningú ha pensat en ells. Necessita trobar feina i assegura que ara per ara “l’únic lloc” on n’hi pot sortir una és “en un supermercat”.