04/05/2021

Madrid és Ayuso

2 min
La presidenta de la cominitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso , vota
Disponible en:

El triomf aclaparador d'Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid consagra la radicalització del PP i la polarització de la política espanyola. És la victòria d'un populisme d'inspiració trumpiana i és, alhora, la normalització de la ultradreta de Vox, el discurs de la qual ha estat blanquejat per una Ayuso que necessitarà els seu suport per ser investida presidenta. Ayuso aspira ara a tot: a fer-se amb el control dels populars i a preparar, des de la plataforma que li dona el seu èxit rotund a les urnes capitalines, l'assalt a la Moncloa. La desaparició de Ciutadans també de l'Assamblea de Madrid, clau en a la victòria d'Ayuso, desbrossa per al PP el camí cap a l'hegemonia de la dreta amb la vista posada al govern de l'Estat. De fet, la victòria de la candidata popular no s'ha produït en clau local, sinó contra el primer govern de coalició d'esquerres de la democràcia, un govern PSOE - Unides Podem que va ser possible gràcies als vots de l'independentisme català i basc, per als quals l'ascens de la nova lideresa in pectore de la dreta extrema espanyola és una amenaça directa. S'eixampla la distància mental entre les majories electorals de Catalunya i Madrid. A la Comunitat de Madrid ha guanyat el discurs neoliberal desacomplexat i el discurs nacionalista espanyol desfermat: això és el que representa la suma d'Ayuso i el seu apèndix Monasterio. Ni la gestió del coronavirus ni la corrupció que arrossega el PP no han passat factura a aquesta dreta reinventada. Han comptat més els bars oberts i la promesa de baixada d'impostos, metàfores d'un precari i reduccionista ideal de llibertat, una bandera brandada davant l'espantall d'un suposat comunisme encarnat per Iglesias.

Però les eleccions del Gran Madrid no només han entronitzat, amb un ampli suport popular, un PP que finalment és el que Aznar volia, sinó que també han mostrat la impotència d'unes esquerres que, fragmentades i competint entre elles, han estat incapaces de contrarestar la piconadora ideològica i demagògica d'Ayuso, ben falcada per un incondicional cor mediàtic. Ni des del poder que suposa el govern d'Espanya han pogut frenar aquesta onada populista dretana. El PSOE, amb un candidat que ja d'entrada era percebut com a perdedor, ha patit un daltabaix històric: havia guanyat les eleccions del 2019. Iglesias, després d'abandonar la vicepresidència del govern espanyol, tot just ha aconseguit salvar els mobles per a la seva formació. I Més Madrid, amb Mónica García de candidata, ha fet un salt endavant meritori però insuficient per frenar l'allau ayusista. Les tres esquerres sumen menys que Ayuso sola. Sánchez ara haurà de decidir com planta cara a la seva probable futura rival a les urnes: si s'atreveix de debò a fer seva la idea d'una Espanya plural i progressista, o si es parapeta en el seu habitual tacticisme.

L'altre dubte consisteix en saber si el fenomen electoral de Madrid representa Espanya o, al contrari, si és una fabulosa i poderosa excepció. ¿Aconseguirà Ayuso que la segueixi el conjunt del cos electoral de l'Estat? En tot cas, al contrari que la majoria de grans ciutats occidentals, el Madrid metropolità, per si hi havia cap dubte, aquest 4-M ha reforçat el seu acusat decantament cap a la dreta.

stats