Cal salvar l'ONU, malgrat tot

Després de la Primera Guerra Mundial, i vist la carnisseria que va ser aquell conflicte, els països bel·ligerants, i d'altres, van fundar la Societat de Nacions com un organisme multilateral que tenia l'objectiu d'assegurar la pau i la prosperitat mundial. Bones paraules que no van aconseguir aturar ni l'ascens dels feixismes a Europa ni, tampoc, la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, va quedar clar que en el món postcolonial, almenys en aparença, que venia després del nou conflicte, encara més cruent que l'anterior, calia un organisme multilateral en el qual tots els països del món tinguessin dret a paraula. La seu va deixar d'estar a Ginebra i va passar a situar-se a Nova York, als Estats Units. Així, la potència guanyadora de la guerra, que tenia i encara manté l'hegemonia militar i econòmica del món, acollia tothom en aquesta seu. Això sí, el Consell de Seguretat estava integrat només per les potències que tenien la bomba nuclear, les úniques amb poder de veto.

Això ha funcionat més o menys així, amb més o menys crisis, amb més o menys guerres, des del 1946. Ara, però, la institució es troba possiblement davant d'una de les seves pitjors crisis. A tots els nivells. D'una banda, una crisi econòmica arran de la pèrdua d'aportacions dels principals donants, sobretot els Estats Units però també altres països, que farà que hagi d'acomiadar molts treballadors i reduir molts dels seus programes d'ajuda i suport al desenvolupament. De l'altra banda, però, la crisi principal és de legitimitat. Amb el president dels Estats Units, Donald Trump, al capdavant, s'estan posant en qüestió els seus principals objectius: assegurar la pau i la seguretat i el respecte als drets humans, i el desenvolupament.

Ara mateix no s'estan aconseguint assolir la pau i la seguretat i hi ha més conflictes que mai en els últims temps; fins i tot s'estan produint, com a Gaza, genocidis que no se sap com aturar i que ni tan sols l'ONU condemna oficialment. El respecte als drets humans, que semblaria el més inqüestionable, és, en canvi, el que pateix la crisi més greu. Tota la guerra cultural de Trump i els seus ataca directament els fonaments d'aquests drets, posant en qüestió conceptes fins ara compartits com la igualtat, la diversitat i els drets de les minories. Els drets humans són, per a ells, "cultura woke", i el masclisme, el racisme i la xenofòbia es consideren valors a defensar. En aquest context, el desenvolupament no és, per a aquesta ideologia neoliberal en auge, un objectiu global, perquè no tenen mala consciència per l'explotació colonial dels països més pobres i tant els fa el que els passi als països del Sud Global si en treuen benefici. D'aquí la lluita contra la immigració i la despreocupació pels esforços per aturar la fam i les malalties en aquests països.

Trump, en el seu discurs davant de l'ONU aquesta setmana, va clavar un altre clau al taüt del multilateralisme, que ell voldria mort i enterrat, tot i que no es pot donar tot per perdut. L'ONU té molts defectes, ha estat ineficaç en molts conflictes, ha fallat en moltes ocasions, però continua sent necessària i és, ara com ara, l'únic espai de conversa en el qual els països més petits i els més desfavorits del món poden fer-se sentir. Cal salvar-la perquè, si no, l'haurem de tornar a crear, i, sobretot, no ens podem permetre deixar de creure en la pau, en els drets humans i en el dret de tots els humans de la Terra a viure dignament.