El canvi a Alemanya i el futur d'Europa
Alemanya ja té nou govern. L'era Merkel, ara sí, arriba a la seva fi. La primera ministra conservadora ha marcat el rumb del continent al segle XXI, i ho ha fet amb determinació enmig d'un complicat encadenament de crisis: econòmica, ambiental, migratòria, institucional (Brexit) i pandèmica. La manca de credibilitat de les institucions europees, que ja venia d'abans, s'ha fet més patent durant aquests lustres i només el lideratge moral i pragmàtic de Merkel, com a cancellera del país més fort i estable del continent, ha permès salvar els mobles del projecte europeu. Tan sols cal veure el que ha passat ara a Suècia amb l'efímera elecció de la primera dona primera ministra, que tot just escollida ha perdut la votació dels pressupostos i ha renunciat temporalment al càrrec. O els casos de caiguda en el pendent autoritari nacionalista d'Hongria i Polònia. Les democràcies del Vell Continent, siguin les més veteranes com la sueca o les sorgides de la caiguda del bloc soviètic, assetjades avui per la ultradreta, els populismes i la fragmentació partidista, viuen en la precarietat institucional. Espanya tampoc s'escapa d'aquesta deriva. I la suma d'inestabilitats dels països membres no fa sinó projectar-se i debilitar una Unió Europea, d’altra banda, molt allunyada dels ciutadans.
En aquest context, l'exemple alemany torna a ser un lloc segur. La coalició entre socialdemòcrates, verds i liberals suposa un tranquil canvi de rumb que reflecteix una nova centralitat ideològica amb accent ambientalista i social. Està en sintonia, doncs, amb el nou keynesianisme econòmic global i serveix, al mateix temps, com a dic plural de contenció contra la demagògia de la ultradreta. De la gran coalició centrista dels últims anys, formada per conservadors més socialdemòcrates, es passa a un altre tipus de gran consens de centreesquerra que uneix tres cultures polítiques amb experiència de govern i allunyades de radicalismes; uns partits, a més, que entenen lleialment i seriosament la cultura del pacte i la coalició, i que avantposen l'interès col·lectiu a l'esgrima partidista.
El que ara emprèn Alemanya és un camí nou que altres països podrien assajar en el futur, un camí que es basa en un programa de govern compartit per àmplies capes de la població: lluita contra la pandèmia, lluita contra la crisi climàtica, millores socials per combatre les desigualtats (salari mínim, pensions, habitatge...), digitalització, modernització de l'administració i recerca de la cohesió social (en el seu cas, amb especial atenció als desequilibris entre les dues Alemanyes). Buscar aquests grans consensos és la manera més segura d'avançar sense provocar estralls. Caldrà seguir atentament aquest nou govern alemany, i si prospera i es consolida, prendre'n nota i exemple al nostre país i a Brussel·les. Sigui com sigui, una Alemanya que generi confiança econòmica i aporti lideratge polític per fer front a les grans crisis del segle XXI és una bona notícia per a una Europa que no va precisament sobrada d'optimisme.
